El PIB és la forma més estesa de quantificar l'evolució de l'activitat econòmica d'un país. La seva rigorosa metodologia permet que s'utilitzi a tot el planeta i que faciliti, així, la comparació entre països. No obstant això, tot i que es faci habitualment, és inadequat deduir el benestar d'una nació a partir del seu PIB, quelcom que ja va reconèixer el mateix Simon Kuznets, creador del PIB als EUA en la dècada dels trenta. Per posar un exemple: una explotació dels recursos naturals podria impulsar el creixement en un moment donat, però a costa d'esgotar els recursos i de contaminar l'entorn, la qual cosa redueix el benestar present i futur d'una població.

Arran del reconeixement de la feblesa del PIB com a indicador del progrés i del benestar social, durant els últims anys, s'han buscat amb afany mesures alternatives. El 2008, Nicolas Sarkozy, llavors president de França, va constituir una comissió d'experts amb la finalitat d'identificar les limitacions del PIB en l'aspecte metodològic i en la capacitat de valorar el benestar (vegeu www.stiglitz-sen-fitoussi.fr). El treball d'aquesta comissió va motivar el programa Better Life Index de l'OCDE, l'objectiu del qual és el desenvolupament d'eines estadístiques que valorin els aspectes que determinen la qualitat de vida de les persones. Altres organitzacions, com les Nacions Unides, també treballen, des de fa anys, en l'elaboració d'indicadors alternatius al PIB.

En general, les propostes de l'OCDE o de les Nacions Unides busquen complementar la mesura del PIB existent amb la inclusió de dimensions de caràcter social o mediambiental. Així, l'índex per a una vida millor de l'OCDE té en compte 11 aspectes diferents mesurats amb diversos indicadors (vegeu la primera taula): habitatge, ingressos, ocupació, comunitat, educació, medi ambient, compromís cívic, salut, satisfacció, seguretat i equilibri vida-feina. Una altra variable utilitzada internacionalment és l'índex de desenvolupament humà (IDH) de les Nacions Unides, que engloba l'esperança de vida, l'educació i el nivell de renda. A més d'aquests índexs composts, hi ha altres indicadors subjectius construïts a partir d'enquestes d'opinió. Un exemple seria el percentatge d'individus que, en els sondejos de l'Eurobaròmetre, es declaren satisfets pel que fa a la seva qualitat de vida.

Sens dubte, aquestes mesures aporten una visió més completa de la situació de benestar d'un país. No obstant això, fins a quin punt els resultats del PIB difereixen de forma substancial dels que es poden obtenir amb aquests tipus d'indicadors? Per valorar-ho, es realitzaran dos exercicis. En el primer, es compara la renda per capita de cada país amb el seu IDH. En el segon, s'observa l'evolució del creixement econòmic i de l'indicador de satisfacció personal de l'Eurobaròmetre a Espanya.

Dels dos exercicis es desprèn que el PIB indica de forma raonable el progrés d'una societat. Així, en la comparació global, que inclou zones de riquesa molt diversa (vegeu el gràfic de l'esquerra), s'observa que els països rics se situen en els trams més elevats en el PIB per capita i en l'indicador de caire menys econòmic (l'IDH). En les cotes de renda més altes, però, aquesta correlació perd força. Això suggereix que, un cop superat el llindar de riquesa que permet satisfer amb folgança les necessitats bàsiques de la població, comencen a importar altres aspectes del benestar. És llavors quan, probablement, una combinació d'índexs expressi millor la situació d'un país. En el segon exercici (gràfic de la dreta), s'adverteix que, històricament, la trajectòria del creixement del PIB evoluciona paral·lelament a la satisfacció personal dels ciutadans espanyols, la qual cosa indica que la seva felicitat està relacionada amb el cicle econòmic. Per tant, sembla assenyat utilitzar el PIB com una variable indicativa de l'evolució del benestar de la població.

Això no implica, però, que, a banda del PIB, no sigui important ampliar la radiografia d'un país amb altres variables. Però, certament, disminueix la preocupació que l'ús tan generalitzat d'aquest indicador estigui mostrant una realitat molt diferent de la que proporcionarien altres indicadors de benestar. A més a més, cal no obviar que els indicadors més subjectius tenen les seves pròpies febleses. En efecte, cal tenir en compte que la perspectiva que pugui oferir un índex compost depèn no solament de quins factors s'hi inclouen, sinó, també, del pes que s'atorga a cadascun d'aquests factors.

En aquest sentit, resulta molt il·lustrativa l'eina que posa a disposició del públic l'OCDE al seu portal Better Life Index. Com s'ha comentat més amunt, l'índex per a una vida millor es compon d'11 subíndexs, elaborats a partir de diversos indicadors. Així, un cop obtinguda la puntuació pels 11 subíndexs, aquests s'han d'agregar per calcular l'índex final, la qual cosa implica atorgar un pes determinat a cada subíndex. L'elecció dels pesos pot influir de forma notable en el resultat final i per això hauria de reflectir al màxim la realitat de cada país. De fet, idealment, el pes de cada subíndex hauria de procedir d'una enquesta representativa sobre el que més importa a la població.

L'OCDE reconeix la discrecionalitat del sistema de pesos i la seva incidència sobre la valoració final i ofereix la possibilitat de construir l'índex per a una vida millor à la carte, és a dir, triant un ma­­teix els pesos. La segona taula mostra com el rànquing d'a­­quest índex varia quan es canvien els pesos en quatre escenaris diferents. Sota el supòsit que els 11 indicadors reben la mateixa importància, Austràlia encapçala la llista i Espanya se situa en la posició 21 de 36. L'ordre canvia, però, si el balanç entre la vida i la feina pondera al màxim: llavors, Dinamarca ocupa la primera posició i Espanya escala fins a la 15. Aquest simple exercici evidencia que aquests tipus d'índexs estan sotmesos a la subjectivitat, la qual cosa en redueix el potencial.

En definitiva, el PIB és una eina limitada per avaluar la situació de benestar d'un país, i això ha impulsat la recerca d'instruments complementaris. No obstant això, en general, els resultats no s'aparten significativament dels que proporciona el PIB. A més a més, ara com ara, la subjectivitat d'aquestes noves mesures continua representant un desavantatge. Per tant, mentre esperem fórmules estadístiques millors, el PIB, amb els seus obligats matisos, continua sent una manera acceptable de mesurar la qualitat de vida als diferents llocs del món.

Maria Gutiérrez-Domènech

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació estratègica i Estudis, CaixaBank