El 2012, Espanya va consolidar la tercera posició en el rànquing mundial del turisme en termes de visitants estrangers i la segona en ingressos. Sembla evident, doncs, que el pes del turisme en el conjunt de l'economia ha de ser considerable, i així ho confirma una anàlisi detallada de les dades del sector. No obstant això, la seva activitat presenta una elevada estacionalitat, la qual cosa comporta una important infrautilització dels recursos disponibles al llarg de l'any. Vegem els detalls.
Per valorar el paper global del sector turístic sobre l'activitat econòmica i l'ocupació, cal tenir en compte els efectes directes o immediats i els efectes indirectes o multiplicadors. Els primers es generen en les unitats de producció o en les empreses que subministren els béns i els serveis adquirits directament pels turistes. Els segons incorporen els efectes en cadena que es produeixen sobre la resta del sistema econòmic quan la indústria turística demanda entrades i factors de producció per poder desenvolupar la seva activitat. Aquesta capacitat d'una activitat, en aquest cas el turisme, de provocar el desenvolupament de la resta de sectors econòmics en utilitzar entrades intermèdies produïdes per aquests sectors s'anomena «encadenament total cap a enrere» o «efecte difusió». Segons la taula input-output simètrica de l'INE (2005), l'índex d'encadenament total cap a enrere per al sector turístic és de l'1,68, una xifra notable.1 D'aquesta forma, si el sector turístic s'expandís en una unitat, l'augment final de la producció del conjunt de l'economia arribaria a les 1,68 unitats (l'efecte indirecte seria de 0,68). Més concretament, segons aquesta metodologia, l'aportació directa del sector turístic al PIB va ser del 6,5% el 2012 i, gràcies a l'efecte multiplicador, l'aportació total va arribar al 10,9%.
D'altra banda, l'evolució de l'activitat turística té un impacte important sobre el mercat laboral, ja que es tracta d'un sector intensiu en mà d'obra. Segons les dades del Compte Satèl·lit del Turisme de l'INE, l'any 2012, l'ocupació de les branques turístiques va superar els 2,1 milions de persones, xifra que va representar l'11,9% de l'ocupació total. De nou, no tota l'ocupació es va generar directament als sectors turístics pròpiament dits, sinó que una part es va crear de forma indirecta en altres sectors. Per exemple, segons la taula input-output, si el PIB en turisme s'incrementés l'1%, es generarien uns 2.200 nous llocs de treball al sector comercial i uns 10.400 al sector de l'hostaleria (allotjament i restauració). Així mateix, també es crearia ocupació en altres sectors menys relacionats amb el turisme (800 a la branca de l'agricultura i 680 a la construcció). Com a referència, cal notar que, històricament, un augment del PIB del sector turístic de l'1% sol anar relacionat amb un increment del 3%, aproximadament, de les pernoctacions, les quals van augmentar el 2% el 2013.
El turisme, per tant, influeix enormement en l'activitat econòmica i en l'ocupació. No obstant això, l'elevat pes de l'anomenat turisme de sol i platja comporta que tingui un marcat patró estacional al llarg de l'any, la qual cosa, al seu torn, comporta que es produeixi una important infrautilització de les infraestructures turístiques. Així i tot, altres països amb una oferta turística similar, com Itàlia, mostren una estacionalitat encara més gran, tal com es recull al gràfic respectiu. Les dades també corroboren que, malgrat el notable augment del nombre total de turistes de les últimes dècades, aquest patró s'ha mantingut molt estable. L'estacionalitat de la producció dels serveis turístics també s'estén al mercat laboral, amb una major concentració de l'ocupació en els mesos d'estiu.
No hi ha dubte, doncs, que el nivell d'estacionalitat que presenta el sector turístic espanyol continua sent molt important. Per això no sorprèn que un dels set objectius prioritaris que va marcar la Secretaria d'Estat de Turisme en el Pla Nacional i Integral de Turisme (2012-2015) fos desenvolupar mesures específiques per reduir-lo.2 Amb el propòsit de desestacionalitzar al màxim el flux turístic, per evitar els nivells de congestió de les èpoques altes (del juny al setembre) i la subutilització dels recursos (instal·lacions i personal) en les èpoques de baixa demanda, entre d'altres iniciatives, la Secretaria va sol·licitar a AENA que introduís un règim flexible en el sistema de tarifes basat en el nombre de passatgers i en la capacitat de cada aeroport. Segurament, com es comenta a l'article «Receptes d'èxit al sector turístic: diferents vies per a una destinació comuna» d'aquest mateix Dossier, potenciar l'oferta turística cap a segments amb un elevat creixement potencial, una major rendibilitat i una menor estacionalitat, característiques que reuneix, per exemple, el turisme cultural, també podria ser de gran ajuda.
En conclusió, el sector turístic és un dels principals sectors de l'economia espanyola, tant pel seu impacte directe com per l'important efecte d'arrossegament que exerceix sobre la resta de sectors. A més a més, ateses les bones perspectives de creixement mundial del turisme (com es recull en el mateix article esmentat anteriorment), la seva rellevància probablement vagi en augment en els pròxims anys. Això s'hauria d'aprofitar per reduir l'elevada estacionalitat del sector i poder rendibilitzar millor les infraestructures de les quals es disposa.
Maria Gutiérrez-Domènech
Departament d'Economia Europea, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"
1. Per al càlcul, es reparteix el turisme entre diferents sectors seguint l'estructura de la demanda turística del Compte Satèl·lit del Turisme d'Espanya (vegeu el Balanç del Turisme 2012 de l'Institut d'Estudis Turístics) i adaptant-la a l'estructura dels sectors de la taula input-output.
2. Vegeu «OECD Tourism Trends and Policies 2014».
