A la majoria de països desenvolupats, fa dècades que la part del PIB provinent de les rendes del treball presenta una tendència a la baixa. Al costat oposat, el pes de les rendes del capital exhibeix una tendència clarament a l'alça. Quan el creixement econòmic era generalitzat i vigorós, això no era motiu de preocupació. Malgrat que les rendes d'un factor productiu creixien més ràpidament que les de l'altre, al capdavall, totes creixien. No obstant això, la severa recessió dels últims anys, que ha afectat, en especial, alguns segments de la població, fa imprescindible reexaminar com es distribueix la renda.

La distribució entre les rendes del treball i del capital sol ser un primer indicador per analitzar la possible creació de desigualtats socials. Les rendes del capital estan més concentrades en la població que les del treball, de manera que, si el pes de la retribució del treball cau i el de la del capital augmenta, la desigualtat entre la població és probable que també augmenti. Als EUA, per exemple, segons un estudi de M. Jacobson i F. Occhino,(1) les rendes del capital presenten un índex de Gini que ha crescut fins a 0,85 durant l'última dècada, mentre que, per a les rendes del treball, s'ha mantingut al voltant de 0,50.(2) En el mateix sentit, un estudi de l'OCDE revela que, als països en què la participació de les rendes del treball ha caigut d'una manera més significativa, l'augment dels índexs de desigualtat ha estat superior.(3)

Habitualment, per mesurar la part del producte corresponent a les rendes del treball, es divideix la remuneració dels assalariats entre el PIB. Com es pot constatar al primer gràfic, el pes de les rendes laborals ha disminuït de manera significativa a gairebé tots els països desenvolupats. De mitjana, el descens ha estat de 3 p.p. en els 35 últims anys. Les úniques excepcions són Dinamarca, el Regne Unit, Portugal i Espanya.

Aquesta metodologia, per la seva senzillesa, és fàcil d'implementar i permet fer comparacions internacionals. De tota manera, presenta importants insuficiències. En primer lloc, tendeix a sobreestimar la participació de la renda del treball als sectors de no mercat, com l'Administració pública. En aquests sectors, el valor afegit als comptes nacionals se sol aproximar sumant els costos laborals. Així mateix, en indústries com les extractives o les energètiques, on el valor afegit sol fluctuar de forma significativa en funció dels preus de les primeres matèries, la repartició de les rendes és molt volàtil.

Una altra gran llacuna d'aquest càlcul és que la remuneració dels assalariats no inclou, per definició, la dels autònoms i, per tant, no té en compte una part important de les rendes del treball. Una forma d'evitar aquests problemes és calcular la partició de les rendes només per al sector empresarial, sense els autònoms. D'aquesta manera, es poden separar totalment les rendes procedents del treball i del capital, a canvi, però, de limitar l'anàlisi a una part del sistema productiu (al voltant del 60%). Utilitzant les dues metodologies, Karabarbounis i Neiman (2013) han construït una base de dades que permet analitzar l'evolució a 59 països en els 35 últims anys. Aplicant la segona metodologia, més refinada, es detecta que el pes de les rendes laborals és més elevat del que s'obté si s'utilitza la definició més senzilla, però la tendència a la baixa continua sent estadísticament significativa i econòmicament rellevant. En concret, de 5 p. p. per al conjunt dels 59 països.(4) De nou, el Regne Unit, Portugal i Espanya són les excepcions.

La caiguda de les rendes del treball, però, no ha estat igual per a tots els nivells de retribució. Segons les estimacions de l'OCDE, el descens de la participació de la renda del treball sobre el total va ser més intens si s'exclou del còmput l'1% de la població amb rendes més elevades. Dit d'una altra manera, l'augment de les rendes del treball que s'ha produït en el tram més alt de l'escala salarial fa que, quan mirem les dades agregades, la caiguda del pes de les rendes del treball sigui menor. Són especialment notoris els casos de Canadà i dels EUA. En aquests dos països, la caiguda de la participació de la renda del treball, un cop exclòs l'1% de la població amb rendes més elevades, va ser de 6 i de 4,5 p. p., respectivament. Per a l'1% de la població amb rendes més elevades, l'augment de la participació de la renda del treball va ser de 2,9 i de 2,2 p. p., respectivament. A la resta de països dels quals es disposa de dades, la diferència entre les dues mesures va ser menor, però no menyspreable: 0,9 p. p., de mitjana.

Ateses les dinàmiques de la distribució de la renda en els últims anys, no és estrany observar que l'1% de la població que percep les rendes més altes concentra cada vegada més una proporció més elevada de la renda total. Un cop més, destaca el cas dels EUA. Mentre que, en la dècada dels vuitanta, de mitjana, el percentatge de la renda distribuït a l'1% de la població amb les rendes més altes era del 10%, entre els anys 2001 i 2010, va augmentar fins al 16,8%. Més enllà dels EUA, destaca l'evidència que, a la gran majoria de països desenvolupats, el moviment també ha estat a l'alça.

En definitiva, a la majoria de països, s'ha produït una caiguda important de la participació de les rendes del treball. Entendre quins són els factors que determinen aquesta situació és de màxima importància. Els següents tres articles del present Dossier s'ocupen d'aquesta qüestió. A «Tecnologia i riquesa: dos fenòmens en contra o a favor del treballador?», s'analitza com aquests dos elements poden haver afectat la combinació productiva òptima entre capital i treball. «La globalització i la redistribució de la renda» se centra en els efectes de la globalització en un sentit ampli. Finalment, l'últim article del Dossier, «La caiguda de les rendes del treball a Espanya i als EUA: factors conjunturals», examina les dinàmiques recents a Espanya i als EUA.

Oriol Aspachs i Maria Gutiérrez-Domènech

Departament d'Economia Europea, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"