Mahatma Gandhi va dir que «la pobresa és la pitjor forma de violència que existeix», i els 189 membres de les Nacions Unides n'han pres bona nota. L'any 2000, van fixar com a primer i principal objectiu de la Declaració del Mil·lenni eradicar la pobresa extrema i la fam al món. Sens dubte, la severitat i la durada de la crisi econòmica han alentit aquesta croada, però el procés avança.
Segons les últimes dades del Banc Mundial, 1.300 milions de ciutadans de països emergents o en vies de desenvolupament continuen vivint en situació de pobresa extrema (amb menys d'1,25 dòlars per dia).(1) Tot i que la xifra és alarmant, la millora registrada des del començament dels vuitanta ha estat substancial: 600 milions de persones han superat la barrera dels 1,25 dòlars per dia i la ràtio d'incidència de la pobresa extrema (en percentatge del total de població mundial) ha passat del 42% al 19%. Aquesta millora, però, no ha estat generalitzada entre països.
El sud-est asiàtic, amb la Xina al capdavant, ha reduït extraordinàriament la ràtio de pobresa del 80% al 14%; en canvi, l'Àfrica subsahariana no ha aconseguit baixar-la del 50%.(2) Aquest avanç heterogeni ha canviat de forma radical el mapa global de la pobresa. Al començament dels vuitanta, el sud-est d'Àsia aglutinava el major nombre de pobres (1.100 milions) i la ràtio d'incidència més elevada de la pobresa extrema (el 77%); tot seguit, se situaven el sud d'Àsia, amb 568 milions de pobres, la majoria a l'Índia, i una ràtio del 61%, i, finalment, l'Àfrica subsahariana i Llatinoamèrica, amb 205 i 178 milions de pobres, respectivament, i amb sengles ràtios d'incidència al voltant del 50%. Trenta anys més tard, el sud d'Àsia i l'Àfrica subsahariana són els que surten més perjudicats i lideren el rànquing amb 571 i 386 milions de persones per sota del llindar de pobresa, respectivament; el sud-est asiàtic, amb 284 milions de pobres extrems, baixa fins al tercer lloc, i Llatinoamèrica es manté en quarta posició i millora la ràtio d'incidència del 51% al 31%.
Així i tot, és necessari matisar aquesta foto. Amb una població que creix sense treva, les millores assolides al sud d'Àsia han estat més substancials del que suggereixen les xifres absolutes: en relació amb el total de població, la ràtio de pobresa ha baixat en 25 punts percentuals, fins al 36%. Així mateix, pel que fa a l'aparent fracàs de la regió subsahariana, no és possible matisar-lo a partir del creixement demogràfic, però sí a partir d'un canvi significatiu de tendència des de la meitat dels anys noranta que convida a l'optimisme.(3)
En qualsevol cas, en aquesta guerra contra la pobresa, no hi ha dubte que l'actuació del trio emergent Xina-Índia-Brasil, que encara aglutinen prop del 50% dels pobres del món, és transcendental. A dia d'avui, el principal artífex de les victòries assolides ha estat la Xina: en tres dècades, ha dividit per cinc el nombre de «pobres extrems» (fins a 170 milions) i ha passat d'una incidència del 84% el 1981 al 13% al final de la dècada dels 2000, la qual cosa equival a una reducció del 6,7% anual. El motor clau d'aquesta correcció cal situar-lo en les reformes impulsades durant els vuitanta en l'àmbit del sector agrícola, que ocupava el 71% de la força laboral, i en l'enorme impacte que aquestes reformes van tenir sobre la productivitat i el creixement econòmic, per la via de la liberalització del sistema de preus i de la reorganització de l'esquema de comunes.
A l'altre extrem del món, durant aquest mateix lapse de temps, el Brasil ha reduït a la meitat el nombre de pobres (fins als 12 milions) i ha situat la ràtio de pobresa en el 6% (una reducció mitjana del 3,6% anual). En un entorn de creixement molt inferior que a la Xina, aquestes millores s'han forjat a partir d'una major estabilitat macroeconòmica i d'uns programes de redistribució dirigits als més pobres que han resultat enormement efectius, entre els quals destaquen els programes de transferències directes, com el conegut «Borsa Família» o el més recent «Brasil sense misèria», anunciat per la presidenta Dilma Roussef al juny del 2011 i que s'espera que beneficiï 16 milions de brasilers.
Pel que fa a l'Índia, les xifres del Banc Mundial indiquen que la ràtio d'incidència s'hauria reduït del 60% al 33%, que equival a una millora anual mitjana del 2,1%, més moderada que a la Xina o al Brasil, però significativa. La lluita de l'Índia contra la pobresa barreja armes xineses i brasileres: com la Xina, s'ha beneficiat d'una taxa de creixement elevada i de reformes agrícoles; com el Brasil, ha recorregut a programes directes d'assistència per pal·liar la precarietat, tot i que amb menys èxit que en el cas de l'homòleg amazònic, a causa, en gran part, d'una assignació ineficient de les ajudes.
L'extraordinari progrés en termes de pobresa extrema s'ha vist entelat, en certa manera, per un augment de la desigualtat en ingressos, en especial a l'Índia i a la Xina. Això constitueix un «empitjorament relatiu» dels més pobres en relació amb la resta i captura una altra dimensió de la pobresa: la posició relativa dins la societat. De tota manera, als països més pobres, on una part significativa de la població continua sense poder cobrir les necessitats bàsiques, la reducció de la pobresa extrema és prioritària.
En definitiva, malgrat l'heterogeneïtat regional, el nombre de «pobres extrems» i la ràtio de pobresa s'han reduït enormement en els trenta últims anys, gràcies, en gran part, als grans resultats de la Xina, del Brasil i de l'Índia. La meta, però, encara queda lluny. Aconseguir l'objectiu exigirà continuar recorrent a les armes que més garanties ofereixen: creixement econòmic i un sistema de redistribució efectiu. Ingredients clau per a una finalitat molt lloable: continuar lluitant per eradicar la pobresa, una guerra que no admet derrota.
(1) Es considera que una persona viu en situació de pobresa extrema quan els seus ingressos no li permeten comprar una cistella bàsica de béns i serveis. El Banc Mundial estipula que la línia de pobresa extrema es troba en els 1,25 dòlars diaris en paritat de poder adquisitiu. Aquesta és la mesura que equival a la línia de pobresa utilitzada anteriorment d'1 dòlar diari en paritat de poder adquisitiu. Vegeu el requadre 1 per a una explicació detallada de les mesures de la pobresa.
(2) La majoria de dades provenen del Banc Mundial i de diversos estudis de Martin Ravallion (antic director del Grup de Recerca del Desenvolupament del Banc Mundial) amb diferents coautors.
(3) Vegeu VoxEU, Xavier Sala-i-Martin, «African poverty is falling... much faster than you think», desembre del 2010.
Aquest requadre ha estat elaborat per Clàudia Canals
Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"
