El baix creixement de la productivitat,1 un problema comú al conjunt de la zona de l’euro, és especialment significatiu als països perifèrics.2 En el cas d’Espanya, la productivitat va registrar una disminució persistent durant el període 2000-2014, amb una caiguda anual mitjana del 0,7%. En canvi, en països com Alemanya, va créixer el 0,5% anual durant el mateix període. Què explica aquestes diferències?

Els factors que determinen l’evolució de la productivitat són múltiples i engloben aspectes tan diversos com la tecnologia, la demografia, el grau de competència als mercats o la qualitat de les institucions del mercat de treball. En aquest Focus, explorem un d’aquests elements: les condicions laborals. Hi ha una àmplia literatura acadèmica que analitza les diferents vies a través de les quals la naturalesa de la relació laboral incideix sobre la productivitat. Per exemple, una relació laboral estable i duradora fomenta la inversió en formació per part de l’empresa i l’acumulació de capital humà i l’esforç per part del treballador.3 En efecte, si classifiquem els sectors d’activitat en tres grups en funció del creixement de la productivitat entre els anys 2000 i 2009 (última dada disponible a nivell sectorial), observem una relació negativa entre la proporció d’ocupació temporal i el creixement de la productivitat, tant a Alemanya com a Espanya (vegeu el primer gràfic).4 No obstant això, a Es­­panya, la temporalitat és més intensa en tots els sectors d’ac­­tivitat, la qual cosa acaba comportant una evolució més negativa de la productivitat a nivell agregat.

Les disfuncionalitats del mercat laboral espanyol no solament es manifesten en uns nivells de temporalitat elevats, sinó que hi ha altres aspectes de la relació laboral relacionats amb la qualitat de l’ocupació que també poden afectar el creixement de la productivitat.5 Tal com s’observa al segon gràfic, l’ocupació parcial involuntària és més elevada als sectors amb un creixement més baix de la productivitat. En aquests sectors, el percentatge de treballadors que desitjarien treballar més hores és del 14,6%, xifra que cal comparar amb el 9% als sectors amb un creixement de la productivitat mitjà i alt. A més a més, el percentatge
de treballadors que reben formació no reglada per part
de l’empresa és molt inferior als sectors amb un creixement baix de la productivitat, la qual cosa mostra que la menor inversió en capital humà específic sol anar associada a un menor desenvolupament professional dels empleats i, en última instància, a un menor creixement de la productivitat. Finalment, també cal remarcar que no sembla que el problema de la sobrequalificació, que afecta el 16% dels treballadors, sigui gaire més intens als sectors de baixa productivitat.

Sembla clar, per tant, que la qualitat de l’ocupació és més alta als sectors en què la productivitat ha crescut més. Tenint en compte que la productivitat de l’economia és l’única font de creixement del PIB real per capita a llarg termini, la millora del benestar passa, ineludiblement, per solucionar els problemes que planen sobre el mercat de treball. L’ocupació de qualitat i la productivitat són un binomi inseparable.

1. En aquest article, la productivitat fa referència a la productivitat total dels factors (PTF), que es calcula com la diferència entre el creixement de l’economia i l’aportació al creixement dels factors treball i capital.

2. Vegeu el Focus «Per què la zona de l’euro creix menys que els EUA?», a l’IM12/2015.

3. Per a una descripció més detallada d’aquestes vies, vegeu el Focus «Com afecta la modalitat de contracte la productivitat?», a l’IM03/2016.

4. Aquests resultats es mantenen quan s’estima l’impacte de la temporalitat sobre la PTF en una regressió amb dades anuals del 2000 al 2009 i amb controls de sector i de temps.

5. Les dimensions escollides per aproximar la qualitat de l’ocupació s’expliquen al Focus «La qualitat de l’ocupació: Espanya en el context internacional», publicat a l’IM11/2016.