L'Índia travessa una època de canvis en el lideratge de les principals institucions econòmiques. Pocs mesos enrere, Raghuram Rajan, famós professor de la Universitat de Chicago i antic economista en cap de l'FMI, va ser nomenat governador del banc central. El maig vinent, Manmohan Singh cessarà com a primer ministre després de deu anys d'exercici. Singh va despertar, en el seu moment, moltes es­­perances, avalat per un gran èxit com a ministre de Fi­­nances: les reformes liberalitzadores del 1993, que van mar­­car un abans i un després en el desenvolupament del país. Però el balanç de Singh al llarg de l'última dècada ha estat més aviat decebedor. Comparar el progrés de l'Índia amb el de la Xina proporciona una bona referència, potser crua i exigent, però sens dubte il·lustrativa.

En perspectiva, les xifres de l'Índia no són gens menyspreables. Entre el 1980 i el 2012, la renda per capita es va multiplicar per 3,8 i el pes del PIB en el total mundial va passar del 2,6% al 5,7%, gràcies a una taxa de creixement mitjana del 6,1%, enfront del 3,4% mundial. Però les dades de la Xina són notablement millors: la renda per capita es va multiplicar per 15,2 durant el mateix període, i el seu pes va augmentar del 2,2% al 14,7% en el total mundial, a conseqüència d'un creixement mitjà del 9,9%. Certament, després de les reformes del 1993, el creixement de l'Índia va millorar: el 6,8% el 1993-2012, des del 5,2% del 1980-1992. Així i tot, però, l'Índia continua sense assolir els re­­gistres de la Xina.

Hi ha dues grans diferències en els perfils de desenvolupament dels dos països. Primer, pel costat de l'oferta: la Xina ha fomentat un model basat en la indústria, mentre que l'Índia ho ha fet en els serveis. En aquests moments, les di­­ferències en el pes relatiu d'aquests sectors són molt im­­portants. Segon, pel costat de la demanda: la Xina ha atorgat un paper enorme a la formació de capital, que s'ha situat en el 50% del PIB, mentre que, a l'Índia, només arriba a un terç. Aquesta major intensitat inversora de la Xina li permet compensar l'alentiment demogràfic (des del 1993, la població xinesa ha crescut el 14%, enfront del 36% de la hindú).

Pel que fa als desequilibris macroeconòmics, l'Índia també surt mal parada de la comparativa. L'Índia continua sense controlar la inflació (el 6,2% al novembre), a diferència de la Xina (el 2,5% al desembre). El dèficit públic és un problema seriós a l'Índia (el 8,5% del PIB el 2013), però no a la Xina (el 2,5% el 2013). L'Índia presenta dèficit per compte corrent (el 4,4% del PIB el 2013), i la Xina, superàvit (el 2,5%).

Malgrat tot, el futur econòmic de l'Índia no s'ha d'in­­ter­­pre­­tar de manera negativa. Tot el contrari: el recorregut addicional és ingent i la seva materialització és perfectament pos­­sible si les autoritats emprenen el rumb adequat. De fet, la bona posició de l'Índia al sector serveis (amb un ni­­vell encomiable de productivitat per treballador, malgrat no haver fet l'esforç inversor d'altres) li proporciona una basa poderosa per recuperar terreny a la Xina.

Reduir aquesta bretxa passa per superar les assignatures pendents (corrupció, regulació excessiva del sector públic, dèficit en infraestructures i retard en l'alfabetització de la po­­blació en relació amb la Xina) i per corregir els desequilibris macroeconòmics actuals. El rigor antiinflacionista del nou governador (com s'ha posat clarament de manifest durant les tensions de les últimes setmanes sobre el conjunt de països emergents) i el tarannà reformista de Narendra Modi, previsible guanyador de les properes elec­­cions, són encoratjadors.