El 19 de juny, el president de la Reserva Federal (Fed), Ben Bernanke, va anunciar que l'opinió de consens al comitè de política monetària és que els riscos econòmics als EUA han disminuït i que, si l'economia continua evolucionant segons les previsions, serà apropiat començar aviat les maniobres per a la normalització monetària. Amb un propòsit de transparència, Bernanke va presentar el full de ruta per implementar l'estratègia de sortida i va emfatitzar que la Fed manté ferm el compromís de promoure l'o­­cu­­pació i l'estabilitat de preus.

A grans trets, l'estratègia de sortida consta de cinc etapes. Durant la primera, la Fed frenarà de forma gradual les compres de deute. Aquesta etapa podria començar abans que acabi el 2013, però l'inici està condicionat pel fet que el flux d'indicadors econòmics continuï sent positiu. L'e­­ta­­pa posterior arribarà quan la taxa d'atur se situï al voltant del 7,0% (previsiblement, cap a la meitat del 2014) i significarà la suspensió total de les compres. Durant aquest període, és possible que la Fed modifiqui les orientacions que dóna als mercats en matèria de tipus d'interès. En concret, eliminaria el cèlebre missatge de «llarg període de temps» amb tipus en el 0%. La tercera etapa consistirà a deixar de reinvertir els fons provinents de la cartera de deute (per venciment de bons i pagament d'interessos). Cap a la meitat del 2015, la Fed preveu que la taxa d'atur baixi del llindar objectiu del 6,5% fixat al desembre de 2012 i que, per tant, comenci la quarta etapa, que consisteix a iniciar el cicle de pujades dels tipus d'interès oficials. Finalment, la Fed contempla que, durant la segona meitat del 2015, s'assoleixi una dinàmica propera al creixement potencial de l'economia, situació que duria la institució a començar a desprendre's de la cartera de bons mitjançant vendes directes al mercat.

A mesura que es digereixen les paraules de Bernanke, és inevitable que sorgeixin preguntes sobre si aquesta seqüència és la correcta o, en canvi, la Fed actua a deshora, ja sigui massa aviat o massa tard. Aquests dubtes també s'aprecien en les diferents visions que defensen alguns membres destacats de la Reserva Federal (uns amb dret a vot en el comitè i d'altres, no). Tres veus s'han alçat amb força en els últims dies. Richard Fisher, president de la Fed de Dallas, sosté que no s'ha de mantenir l'actual programa d'estímuls i s'inclina per fer ràpidament la retirada, ja que es corre el risc de «desgastar» el dòlar, de generar una in­­flació elevada i d'«arruïnar l'economia i l'estil de vida» dels nord-americans. Narayana Kocherlakota (president de la Fed de Minneapolis) defensa una posició més alineada amb l'oficial, tot i que matisa que les referències proporcionades sobre com evolucionarà l'estratègia de sortida quan la recuperació estigui en una fase més avançada són insuficients i confuses (en particular, pel que fa als tipus oficials). Per la seva banda, el president de la Fed de Saint Louis, James Bullard, considera que no era el moment adequat per detallar el pla per reduir les compres i argumenta que la inflació està molt per sota de l'objectiu de la Fed i que convindria haver esperat fins a observar «senyals més tangibles» de recuperació.

Aquesta disparitat d'opinions obeeix no solament a interpretacions diferents sobre la dinàmica en què està immersa l'economia nord-americana, sinó també a preferències diferents sobre com prioritzar els objectius i gestionar els riscos de la política monetària. En aquest sentit, la ruta tra­­çada per Bernanke té la virtut d'haver trobat un equilibri raonable, que combina concreció, flexibilitat, gradualisme i condicionalitat a les variables macroeconòmiques clau, però tampoc no està lliure de riscos.