En la reunió del 26 de juny, el Consell Europeu ha assolit una posició conjunta sobre com intervenir entitats insolvents en el futur. Si rep el suport del Parlament Europeu, l'acord permetrà oferir una forta protecció als dipositants minoristes, tot i que no trencarà completament el vincle entre risc bancari i risc sobirà.

El Consell ha ratificat l'ús del bail-in a partir del 2018 com a instrument principal de recapitalització d'aquestes entitats, de manera que es reparteixin les pèrdues entre els cre­­ditors bancaris com a pas previ a la injecció de diners públics (fins al 2018, s'utilitzarà un sistema similar al d'Es­­panya, i que la Comissió Europea concretarà a l'agost). L'or­­dre de prelació que s'ha establert és: 1) capital, 2) altres instruments de capital, 3) deute júnior, 4) deute sènior i dipòsits no assegurats de grans empreses, 5) dipòsits superiors a 100.000 euros de pimes i de particulars, i 6) Fons de Garantia de Dipòsits (FGD). Queden exclosos de la possibilitat de patir quitances els dipòsits assegurats (els inferiors a 100.000 euros), el deute garantit (incloses les cèdules) i els passius interbancaris amb venciments fins a 7 dies. A més a més, les autoritats de resolució nacionals hauran d'establir el percentatge mínim de passius subjectes a bail-in que cada institució haurà de mantenir, en funció del risc, de la dimensió o del model de negoci. Aquest percentatge es podria harmonitzar a partir del 2016 si l'EBA així ho recomana.

Malgrat el protagonisme del bail-in, l'acord permet una certa discrecionalitat a les autoritats de resolució nacionals per injectar fons sense necessitat d'esgotar tots els passius. Aquesta possibilitat es contempla per evitar el contagi a altres entitats, per assegurar la continuïtat de les funcions crítiques o per evitar la destrucció de valor. Així, després d'aplicar un bail-in mínim equivalent al 8% dels passius de l'entitat intervinguda, serà possible utilitzar els fons de resolució nacionals per injectar fins al 5% addicional abans d'imposar quitances sobre els següents passius en l'ordre de prelació. Aquests fons de resolució estaran predotats amb les aportacions anuals de les entitats financeres, de manera que puguin cobrir un mínim del 0,8% dels dipòsits assegurats del sistema en 10 anys. Si, arribat el cas, aquests fons no fossin suficients per cobrir el 5% addicional, l'autoritat de resolució podria recórrer al Tresor.

Els incentius d'aquest esquema estan molt orientats a protegir els dipositants minoristes. D'una banda, és probable que, per millorar la qualificació creditícia i reduir el cost del deute sènior, les entitats decideixin mantenir, com a mínim, el 8% dels passius en forma de capital o de deute subordinat. De l'altra, les autoritats de resolució minimitzaran el contagi si decideixen injectar el 5% abans d'establir quitances al deute sènior. D'aquesta ma­­nera, només les pèrdues superiors al 13% dels actius comportarien quitances per al deute sènior i per als dipòsits de grans empreses. No obstant això, fins i tot en aquest cas, l'acord del Consell permet a les autoritats de resolució acudir als Tresors nacionals per evitar imposar pèrdues als dipòsits no assegurats de grans empreses i de minoristes.

En relació amb aquesta funció dels Tresors nacionals com a garants finals de l'esquema, l'acord de l'Eurogrup del passat 20 de juny contempla també un altre punt crucial: la possibilitat que el MEDE injecti fons directament a les entitats intervingudes, per afeblir, així, el vincle entre risc bancari i risc sobirà. Això serà possible només si els fons que ha d'injectar el Tresor fan perillar la sostenibilitat fiscal de l'Estat. En qualsevol cas, la contribució del MEDE només es realitzarà quan l'Estat s'hagi responsabilitzat de l'im­­port necessari fins a assolir el 4,5% dels actius ponderats per risc. Aquest recurs només estarà disponible quan sigui efectiu el supervisor únic, de manera que, en principi, no s'hi podrà comptar per a les properes proves de resistència.

A tall de valoració, cal assenyalar que la fórmula trobada busca, en part, reduir les garanties implícites de les quals gaudia la banca. La participació directa del MEDE contribuirà també a reduir de forma considerable la possibilitat de contagi al sobirà en cas de crisis bancàries individuals. Així i tot, el mecanisme dista molt del que hauria d'operar en una unió bancària robusta, ja que la contribució de l'Estat pot ser encara excessiva en situacions de crisi sistèmica com la que encara perdura.