El paper de les oficines rurals en la inclusió financera
La inclusió financera garanteix l’accés per part de la població a un nivell apropiat de serveis financers. La reducció significativa d’oficines bancàries a Espanya en els últims anys ha incrementat el risc d’exclusió financera per a alguns clients de les zones rurals. Aquests clients tendeixen a mantenir una preferència pel canal oficina i busquen una oferta especialitzada, sobretot al segment d’empreses. En aquest context, el paper de les oficines rurals és doble: permet al sector bancari especialitzar-se en sectors econòmics crítics per a àmplies parts del territori, com l’agrícola, i, al mateix temps, mantenir el compromís amb la inclusió.
Des del final del 2008, el nombre d’oficines bancàries a Espanya ha caigut el 45% i s’ha situat en 25.565 cap a la meitat del 2019, la qual cosa representa una reducció mitjana anual del 6%. Aquesta tendència ha estat més intensa a les comunitats autònomes (CA) més urbanitzades i amb una xarxa d’oficines inicialment més densa, com Catalunya, Madrid i la Comunitat Valenciana.
Les CA on la reducció ha estat menor han estat, generalment, les que presentaven una major proporció de població en zones rurals i en municipis petits, com, per exemple, Extremadura i Castella-la Manxa. L’evolució del nombre d’oficines en municipis de menys de 10.000 habitants corrobora aquesta dinàmica, ja que el descens del 26% entre el 2008 i les acaballes del 2017 és clarament inferior a la caiguda del 43% a la resta dels municipis.
La tendència observada de reducció del nombre d’oficines bancàries s’explica tant per motius externs al sector financer com per dinàmiques vinculades a aquest sector i que afecten de manera diferent les zones rurals i les zones urbanes.
Entre els factors externs, destaca el demogràfic. En concret, la disminució progressiva de la població a les zones rurals. En els 10 últims anys, el nombre d’habitants de municipis petits ha caigut el 4%. Aquesta reducció ha estat molt superior –més del 10%– en algunes províncies predominantment rurals de Galícia, de Castella i Lleó, de Castella-la Manxa i d’Aragó. L’envelliment de la població rural –l’edat mitjana dels habitants que viuen en municipis petits se situa al voltant dels 48 anys, que cal comparar amb la mitjana espanyola de 43 anys– i una major urbanització –cada vegada més gent viu en grans nuclis urbans– intensifiquen el fenomen de despoblació que es produeix des de fa dècades en aquestes zones. El descens de la població fa que algunes oficines deixin de tenir una massa crítica de clients que garanteixi una rendibilitat mínima.
La disminució de la població a les zones rurals, unes generacions més habituades a la banca digital i la consolidació del propi sector bancari són alguns dels factors que expliquen la reducció del nombre d’oficines
L’augment del pes de les generacions habituades a la banca digital és un altre factor que condiciona la presència d’oficines. En la mesura que determinats serveis financers (transferències, pagaments, etc.) es poden realitzar digitalment, la necessitat d’acudir a una oficina disminueix. Això és així, especialment, a les zones urbanes, on la digitalització de la població és superior. En aquest sentit, l’ús de la banca digital va passar del 19% el 2008 a gairebé el 50% el 2018, un canvi significatiu que evidencia el ràpid recorregut dels canals digitals en pocs anys i que, probablement, s’accelerarà.
Entre els factors vinculats al propi sector financer, el motiu principal del tancament d’oficines en l’última dècada ha estat el procés de consolidació que s’ha dut a terme. Arran de la crisi financera, el sector ha passat de 42 entitats el 2008 a 11 en l’actualitat. 1 Aquesta circumstància ha propiciat un ajust significatiu de la capacitat instal·lada del sector, en termes de nombre d’oficines i d’empleats, per eliminar duplicitats entre entitats que s’han integrat. Aquestes duplicitats eren més freqüents en zones urbanes, on el nombre de competidors era més gran.
A això cal afegir la necessitat del sector de continuar guanyant eficiència i rendibilitat en un entorn molt complex, amb uns tipus d’interès negatius, un creixement feble de la cartera creditícia, unes majors exigències sobre els nivells de capital i una transformació digital necessària però costosa.
No obstant això, malgrat aquesta dinàmica, en termes comparatius, Espanya continua sent el país amb més oficines per habitant de la zona de l’euro, amb gairebé sis oficines per cada 10.000 habitants, pràcticament dues més que la mitjana de la zona de l’euro.
Les inèrcies demogràfiques i del propi sector financer han comportat un augment progressiu del nombre de municipis sense oficina bancària a Espanya, tots ells petits, de menys de 10.000 habitants.
En l’actualitat, com ho mostra la taula següent, el 50% dels municipis espanyols no tenen cap oficina, la qual cosa representa un augment de 4 p. p. des del 2009. La gran majoria són municipis molt petits, amb menys de 500 habitants.
Municipis sense oficina bancària: la majoria són molt petits
Els municipis sense oficina afecten el 2,7% de la població (al voltant d’1,3 milions de persones), una xifra que demostra el nivell, encara elevat, d’inclusió financera física que hi ha a Espanya. Això es pot observar als següents mapes, on es mostra la forta presència i capil·laritat de les oficines rurals (punts de color blau), que, com és lògic, són especialment dominants a les províncies més rurals (províncies destacades en negre i en gris fosc).
Addicionalment, als mapes s’observa una complementarietat geogràfica important en la distribució d’oficines entre les entitats que tenen l’origen en una caixa d’estalvis (primer mapa) i les que han estat bancs des de l’origen (segon mapa). El primer grup d’entitats té, en general, una presència més gran a les províncies menys urbanitzades i més rurals, a diferència de les entitats que originàriament ja eren bancs, una mica més concentrades a les grans zones urbanes.
Malgrat la notable presència d’oficines rurals i la complementarietat entre entitats, la tendència de reducció progressiva del nombre d’oficines observada en els últims anys subratlla, fins a un cert punt, el risc d’exclusió física d’una part de la població més rural. En aquest sentit, 1,3 milions d’habitants viuen en municipis amb una única oficina bancària (més de 1.000 municipis).
Oficines rurals i urbanes d’entitats que tenen l’origen en una caixa d’estalvis
Oficines rurals i urbanes d’entitats que tenen l’origen en un banc
Per respondre aquestes preguntes cal entendre la naturalesa dels clients que viuen en aquestes regions i la motivació del sector bancari per mantenir la presència en l’àmbit rural, dos aspectes estretament relacionats entre si.
Des del punt de vista dels clients, dues raons expliquen el paper fonamental que exerceix l’oficina bancària en una zona rural: la preferència per l’oficina física i la necessitat d’una oferta especialitzada.
Pel que fa a la primera raó, els clients particulars (tant els que viuen en zones rurals com urbanes) valoren «la proximitat de l’oficina» com el factor principal a l’hora de triar el banc principal (el ≈40%). La proximitat física ha perdut pes en els últims anys, però es continua situant clarament per damunt de la resta de factors, com la qualitat del servei o les condicions econòmiques. Tot i que no disposem de dades en funció del tipus de municipi, és probable que aquesta preferència pel canal físic sigui, fins i tot, superior a les zones rurals, en part perquè, com ho mostra el següent gràfic, es tracta d’un col·lectiu menys digital i que, per tant, acudeix més a l’oficina per satisfer les seves necessitats, com, per exemple, disposar de diners en efectiu.
L’ús de la banca digital de la població que viu en zones rurals és menor
% d’individus que utilitzen banca digital el 2018
La segona raó és que els sectors empresarials que operen a les zones rurals, com l’agrícola, normalment requereixen uns serveis financers especialitzats que sovint es poden oferir millor des d’una oficina, on es té un coneixement elevat i una informació adequada del model de negoci i de l’entorn local en què operen aquestes empreses. La presència al territori és fonamental per oferir una proposta de valor centrada en l’especialització en sectors com l’agricultura, la ramaderia o la pesca i en l’agilitat comercial que necessiten aquestes empreses per cobrir les necessitats específiques. Per a aquest col·lectiu –pimes i grans empreses–, l’eficàcia i el bon coneixement del negoci empresarial prevalen a l’hora de triar el banc, de manera que tenir presència física a la zona es converteix en un avantatge competitiu.
Així, doncs, comprendre la naturalesa financera de les zones rurals –la forta preferència pel canal físic entre particulars i una demanda especialitzada per part de les empreses– ajuda a entendre l’impacte econòmic que podria generar una reducció abrupta de la inclusió financera en aquestes zones.
En aquest sentit, molts estudis empírics subratllen els efectes beneficiosos de la inclusió financera sobre el creixement inclusiu i el desenvolupament econòmic2 . Això és així perquè la presència d’entitats financeres amb una àmplia oferta de serveis fomenta l’estalvi i la inversió de les famílies i el desenvolupament de projectes empresarials (per exemple, una assegurança facilita les inversions, ja que cobreix una part del risc), la qual cosa, al seu torn, contribueix al desenvolupament econòmic de tota una regió. La inclusió financera, a més a més, tendeix a beneficiar, en especial, les famílies amb menys recursos, la qual cosa promou un creixement inclusiu i la cohesió social.
- 2. Vegeu, per exemple, el document de treball del World Bank: «Financial inclusion and inclusive growth. A review of recent empirical evidence». 2017.
Des del punt de vista del sector bancari, existeixen dues motivacions principals per mantenir la presència física a les zones rurals: l’impuls al negoci i el compromís amb la inclusió.
D’una banda, els sectors econòmics predominants en aquestes regions, com l’agrícola, són crítics per a l’economia del territori i representen un segment de mercat atractiu per al negoci. Les diverses necessitats financeres d’inversió, de pagaments o d’assegurances d’aquestes empreses permeten a les entitats financeres treballar amb elles amb un grau de vinculació alt. A això s’afegeix l’atractiu de tractar-se de clients que, tradicionalment, mostren una fidelitat elevada i que adopten, cada vegada més, les noves tecnologies, la qual cosa n’impulsa la competitivitat.
Una mostra de l’atractiu d’aquest segment de mercat són les caixes rurals. Per tradició i per proximitat, aquestes entitats basen una bona part del model de negoci en el sector agrícola. Serveixi com a exemple el fet que les caixes rurals concentren, de mitjana, més del 40% de les oficines en municipis de menys de 5.000 habitants i que la seva penetració de mercat conjunta com a entitat preferent al segment d’empreses se situa només per sota de la dels cinc bancs més grans. Malgrat que la seva quota de mercat total en crèdits és limitada (el ≈4%)3 , en províncies com Almeria i València i en comunitats com Múrcia, Navarra, el País Basc i, fins i tot, Madrid, la seva quota és significativa (entre el 5% i el 8%).
- 3. Quota de les caixes rurals associades a la UNACC (Unió Nacional de Cooperatives de Crèdit).
El negoci amb un segment molt atractiu i el compromís amb la inclusió són les dues raons principals per mantenir la presència física a les zones rurals
Malgrat la major concentració en zones rurals, s’observa que la seva rendibilitat –mesurada en termes de beneficis sobre actius o ROA– és similar, de mitjana, a la dels bancs (el 0,41%), tot i que varia notablement en funció del territori en què operen (vegeu el següent gràfic). Això indica que el seu model de negoci –més especialitzat al sector agrícola– és, en general, rendible. La seva eficiència, en canvi, és inferior, en especial en relació amb la dels bancs més grans. Aquestes entitats tenen menors economies d’escala (dimensió) i menor diversificació (geogràfica, creditícia, etc.) que els bancs i, en no cotitzar, estan també menys subjectes a la pressió del mercat, la qual cosa podria explicar, en part, els seus nivells d’eficiència més baixos. Les caixes rurals també destaquen financerament per la prudència, ja que la seva solvència és elevada i tenen una morositat baixa, ja que es beneficien, molt possiblement, del coneixement diferencial que tenen de l’entorn local.
A diferència de les caixes rurals, les entitats amb cobertura a tot el territori nacional poden comptar amb una major escala, una diversitat geogràfica més àmplia i un millor accés a la tecnologia per rendibilitzar encara més aquest segment de mercat. Disposar d’empleats amb formació específica en assessorament financer adaptat al món rural i equipats amb dispositius de mobilitat que permeten la contractació de qualsevol producte financer és una manera eficient d’incrementar la cobertura geogràfica de les oficines rurals. D’aquesta manera, s’aconsegueix el nivell d’interacció i d’assessorament especialitzat que el sector necessita i es contenen els costos de la xarxa d’oficines.
Principals indicadors financers de les caixes rurals i dels bancs
En %, dades del 2018
D’altra banda, mantenir el compromís amb la inclusió financera és una finalitat en si mateixa: es tracta de tenir presència en municipis petits per donar suport a tots els sectors econòmics i contribuir al progrés de la societat.
Aquest compromís no ha d’impedir que el model d’inclusió financera dels bancs continuï evolucionant, en especial davant l’augment progressiu de la penetració digital a les zones rurals. La introducció de caixers automàtics, d’oficines mòbils o d’agents per a la gestió d’efectiu en aquests municipis són exemples que van en aquesta direcció.
Al mateix temps, més enllà de la xarxa d’oficines, el compromís amb el territori rural també es manté amb l’impuls –cada vegada més gran per part dels bancs– al finançament amb finalitats socials. Un exemple d’això és l’emissió de bons socials o la concessió de microcrèdits, que serveixen per finançar projectes d’empreses i de particulars en territoris amb un risc més elevat d’exclusió financera.
Aquest compromís social és fonamental perquè una entitat financera arreli al territori. Aquest arrelament també facilita que es desenvolupi una relació de confiança entre l’entitat i els clients, i, al capdavall, la banca es basa, fonamentalment, en la confiança.