És indiscutible que les exportacions agroalimentàries són un pilar fonamental del sector exterior espanyol. En l’última dècada, han crescut, de mitjana, el 5,5% anual (han superat el creixement del 4,2% del total de béns exportats), fins als 47.601 milions d’euros el 2018, xifra que representa el 16,7% del total de béns exportats (en relació amb el 14,7% del 2008)1 . El pes dels productes agroalimentaris és elevat per a una economia desenvolupada i altament diversificada com l’espanyola i reflecteix l’important avantatge competitiu de la que gaudeix per produir aquests tipus de béns. D’aquesta manera, Espanya és la quarta economia exportadora del sector agroalimentari de la UE i l’octava a nivell mundial, amb una quota al mercat global del 3,3% (molt superior a la quota de l’1,9% del total d’exportacions de béns).

L’augment de les exportacions agroalimentàries en els últims anys ha anat acompanyat d’un procés de diversificació, tant dels països de destinació com de la gamma de productes exportats. Constata això últim l’índex de Herfindahl, que mesura el grau de concentració dels productes agroalimentaris exportats2 : com més disminueix l’índex (que, en el cas d’Espanya, ha passat de 3.001 a 2.696 entre el 2008 i el 2018), més diversificada és la gamma de productes exportats. Per posar un exemple, el pes dels cítrics, de l’oli d'oliva i del vi en les exportacions espanyoles ha baixat a favor d’un assortiment de productes molt més ampli. D’altra banda, el sector ha estat capaç també de diversificar els països de destinació. Així, tot i que la zona de l’euro continua acaparant el gros de les exportacions agroalimentàries, el seu pes ha anat decreixent (el 58,3% el 2018, en relació amb el 66,5% del 2008) a favor de mercats més llunyans, com Àsia, Àfrica o Amèrica.

Com qualsevol altre sector exposat als mercats internacionals, el seu futur estarà condicionat per la capacitat de continuar sent competitiu. Per aconseguir-ho, cal impulsar una estratègia sectorial que no passi, només, per continuar augmentant les exportacions, sinó que també tingui en compte el tipus de productes que es ven a l’exterior. En aquest sentit, un concepte especialment útil per caracteritzar la capacitat competitiva del sector és la complexitat de les exportacions. La teoria de la complexitat econòmica, desenvolupada per diferents acadèmics de les prestigioses universitats de Harvard i del MIT3 , postula que les capacitats productives i de coneixement d’un país es reflecteixen en els productes que és capaç de produir i d’exportar de manera competitiva. D’aquesta manera, un país (o una regió) és més complex quan exporta productes que requereixen una major intensitat de coneixement i que poques economies poden produir. De manera similar, la complexitat d’un producte (Product Complexity Index o PCI, en anglès) mesura la intensitat relativa de coneixement necessari per produir-lo, i ho fa considerant la complexitat econòmica dels països exportadors d’aquest producte. Per posar un exemple, els tomàquets (frescos o refrigerats) són menys complexos que la conserva de tomàquets (PCI de 25,0 i de 33,2, respectivament, el 2018)4 .

De este modo, un país (o región) es más complejo cuando exporta productos que requieren una mayor intensidad de conocimiento y que pocas economías pueden producir. De forma similar, la complejidad de un producto (Product Complexity Index o PCI, en su voz inglesa) mide la intensidad relativa de conocimiento necesario para producirlo considerando la complejidad económica de los países exportadores de dicho producto. Por poner un ejemplo, los tomates (frescos o refrigerados) son menos complejos que la conserva de tomates (PCI de 25,0 y de 33,2, respectivamente, en 2018)4 .

Així, doncs, tenint en compte l’índex de complexitat dels productes (PCI), i ponderant pel percentatge que representen les exportacions d’aquests productes en el total d’exportacions agroalimentàries, calculem l’índex de complexitat de les exportacions agroalimentàries (ICEA). Per a l’any 2018, l’ICEA pren un valor de 36,9, un nivell significativament inferior a l’índex de complexitat del total de les exportacions espanyoles (49,7)5 . Aquest resultat no ens ha de sorprendre, ja que, en general, els productes agroalimentaris tenen una complexitat relativament baixa si se’ls compara amb altres productes manufacturats, com la maquinària d’alta precisió o els compostos químics, la fabricació dels quals requereix d’una intensitat de coneixement més elevada. Al següent gràfic s’observa que aquesta diferència s’ha mantingut al llarg del temps.

Si ens centrem en l’evolució de l’ICEA en l’última dècada, observem que s’ha reduït (de 39,3 el 2008 a 36,9 el 2018), la qual cosa indica un descens moderat de la complexitat de les exportacions agroalimentàries. No obstant això, abans d’arribar a conclusions precipitades, és important entendre quins factors expliquen aquest fenomen. La complexitat és un concepte relatiu, és a dir, la complexitat d’un producte depèn del nombre de països que són capaços de produir-lo, de manera que, si cada vegada hi ha més països capaços d’exportar el que un ven, es perd complexitat. I això és, efectivament, el que ha succeït en el cas dels productes agroalimentaris6 . De fet, la rotació de les exportacions agroalimentàries cap a productes més complexos ha evitat una caiguda més intensa de l’ICEA. En efecte, el pes dels productes agroalimentaris de complexitat alta ha augmentat (el 8,8% el 2018, en relació amb el 7,2% del 2008)7 . Si entrem en el detall dels productes, destaca, en especial, la carn porcina (TARIC 0203), per la major complexitat relativa i pel pes creixent en el total d’exportacions, seguida de la carn i de les despulles comestibles (TARIC 0210), dels fongs i les tòfones (TARIC 2003) i del greix de porc (TARIC 1501). De tota manera, els productes de complexitat baixa predominen en les exportacions agroalimentàries (el 72,2% del total el 2018).

El mapa i les taules de la pàgina següent mostren l’índex de complexitat de les exportacions agroalimentàries (ICEA) per a cada comunitat autònoma (CA)8 .

Un primer resultat que crida l’atenció és que les CA que exporten productes agroalimentaris més complexos no són les que exporten més. Segons les dades del 2018, Astúries i Aragó són les comunitats amb un ICEA més alt (47,9 i 46,6, respectivament), malgrat representar, conjuntament, només el 4% de les exportacions agroalimentàries totals. En el cas d’Astúries, la seva elevada complexitat s’explica per la predominança de productes lactis (mantega, llet i nata, formatges i mató) i ous, productes amb un PCI alt. A Aragó, és deguda a la importància de la carn porcina, que representa el 37% del total d’exportacions de la regió i que, com ja hem apuntat, també té un PCI molt elevat (60,1). En canvi, Múrcia, Andalusia i la Comunitat Valenciana aporten entre les tres gairebé la meitat de les exportacions agroalimentàries i tenen un ICEA relativament baix (34,2, 32,4 i 32,1, respectivament), a causa de l’elevat pes dels productes hortofrutícoles, que tenen un PCI baix. Galícia, per la seva banda, té l’ICEA més baix de tots (31,0), a causa de la seva especialització en l’exportació de productes pesquers, que solen estar associats a una complexitat baixa.

En definitiva, hem vist que hi ha diferències notables en el tipus de productes agroalimentaris que exporten les diferents comunitats autònomes. En molts casos, aquestes diferències són el resultat de l’especialització de cada regió en la producció de béns en els que té un clar avantatge competitiu, derivat de la situació geogràfica o del clima, factors que no s’han de desaprofitar. Com tampoc es pot evitar mirar sempre cap al futur. En aquest sentit, és fonamental traçar una estratègia que consolidi la capacitat competitiva del sector agroalimentari en un món cada vegada més globalitzat, motiu pel qual també cal tenir en compte una altra classe d’elements, com la complexitat dels productes exportats. Al capdavall, diversos estudis demostren que la complexitat econòmica d’un país és una variable rellevant per predir el creixement econòmic a mitjà termini. A més a més, els beneficis de produir béns més complexos no solament recauen sobre la capacitat competitiva del sector, sinó que generen spillovers positius sobre el mercat laboral domèstic9 i milloren, en general, la productivitat de l’economia.