La Seguretat Social acumula vuit anys en números vermells. En el període 2010-2016, el dèficit es va finançar mitjançant el Fons de Reserva de la Seguretat Social, creat a partir dels superàvits sostinguts en anys anteriors. No obstant això, el 2017, amb el Fons de Reserva de la Seguretat Social esgotant-se, el Tresor Públic va concedir un préstec a la Seguretat Social per finançar el dèficit, situació també prevista per a aquest exercici i que posa de manifest l’existència d’un problema estructural en el finançament de la Seguretat Social.
Les dades següents il·lustren el problema: mentre que els ingressos per cotitzacions socials, molt sensibles al cicle econòmic (i, en especial, a l’evolució de l’ocupació), han augmentat només l’1,8% en relació amb el 2009, la despesa en pensions de jubilació és ara el 54% superior a la del 2009. A què és degut el marcat augment de la despesa en les pensions de jubilació?
En primer lloc, a l’increment de la pensió mitjana, molt superior a l’augment del sou mitjà i, en menor mesura, a l’augment en el nombre de pensionistes, impulsat per l’allargament constant de l’esperança de vida i per l’auge de les jubilacions anticipades, principalment durant la crisi. Pel que fa al primer factor, l’import de la pensió mitjana de les noves altes de jubilació ha anat pujant fins a assolir el 70% del sou mitjà,1 enfront del 60% registrat el 2008, i, en l’actualitat, representa un dels percentatges més alts d’Europa. No obstant això, cal esperar que les reformes dutes a terme el 2011 i el 2013, i, en particular, l’Índex de Revaloració de Pensions,2 continguin els augments en la pensió mitjana en els propers anys. D’altra banda, l’augment en el nombre de pensionistes i el conseqüent increment en la taxa de dependència,3 que ha crescut en més de 5 p. p. en els 10 últims anys, fins al 29%, continuaran pressionant a l’alça la despesa en pensions en els propers anys.4
Davant aquesta situació, és de summa importància unir esforços per definir un nou pacte social intergeneracional. Atès el notable augment de l’esperança de vida, així com de la qualitat de vida en edats avançades, una gran part del debat se centra en la recerca de mesures encaminades a facilitar la compatibilitat entre pensió i treball més enllà de l’edat actual de jubilació, com a mínim per a les persones que així ho desitgin. L’impacte d’aquestes mesures sobre els comptes de la Seguretat Social seria doble, ja que augmentaria els ingressos i, a més a més, reduiria la pressió sobre les despeses.
En aquest sentit, destaca la proposta de Domínguez-Fabián, del Olmo i Herce (2017)5 d’un sistema mixt de pensions «per etapes»: en una primera etapa, compresa entre l’edat de jubilació voluntària i una edat determinada per la Seguretat Social en funció de l’esperança i de la qualitat de vida (que els autors anomenen la «gran edat»), es percebria una renda derivada d’una assegurança de capitalització i, en la segona etapa, a partir de la «gran edat», hi hauria un sistema públic de repartiment. No obstant això, aquesta proposta, encaminada a garantir la sostenibilitat del sistema, no clarifica, entre altres qüestions, com es definiria la «gran edat», que no és una qüestió trivial, ni tampoc com es duria a terme la transició des del sistema actual. Així i tot, davant un problema de tanta envergadura, el debat i la recerca de solucions són benvinguts.
1. Dades referents al 2016. En l’actualitat, la pensió mitjana se situa en 1.070 euros al mes (novembre del 2017). En alguns règims especials, com el del carbó, la pensió mitjana arriba als 2.075 euros al mes, el 80% del sou mitjà del grup d’ocupació d’indústries extractives, que és de 2.612 euros al mes. Dades basades en l’Enquesta d’estructura salarial.
2. La introducció del factor de revaloració vincula l’increment anual de les pensions a l’evolució prevista del dèficit de la Seguretat Social a mitjà termini.
3. La taxa de dependència es defineix com la ràtio entre la població més gran de 64 i la població en edat de treballar (de 16 a 64 anys).
4. En aquest sentit, el factor de sostenibilitat, que modifica la pensió inicial en funció de l’esperança de vida, ajudarà a contrarestar l’augment en el nombre de pensions.
5. Domínguez-Fabián, I., del Olmo, F. i Herce, J. A. (2017), «Reinventant la Seguretat Social. Cap a un sistema mixt de pensions “per etapes”», IAES, Document de Treball 06/17.
