El turisme rural exerceix un paper cada vegada més important en la dinamització econòmica de les zones més agrícoles d’Espanya. Segons les dades internes de CaixaBank de pagaments amb targetes,²⁸ el turisme rural ha passat de representar el 10,9% de la despesa turística total el 2019 a l’11,9% el 2023,²⁹ una millora gens menyspreable de la quota que reflecteix que aquesta tipologia de turisme ha sortit reforçada de la pandèmia.

Al mapa de la pàgina anterior, es pot observar que el turisme rural té una gran importància en el mix turístic de les províncies de l’interior d’Espanya, unes regions en què el sector primari també té un pes elevat en l’economia, entre les quals destaquen Castella-la Manxa i Castella i Lleó. Per exemple, a Conca, el turisme rural té un pes del 67% i el sector primari aporta el 15% del VAB de la província, i Segòvia és la província amb més entitat de la despesa turística rural (el 79%). També a Extremadura, a Aragó i a alguns llocs de Catalunya (Lleida i Girona) i del País Basc (Àlaba) tant el sector primari com el turisme rural són rellevants.

El sector turístic i el sector agrari, dues activitats econòmiques ben diferents, comparteixen algunes característiques: són dos sectors en què Espanya té un avantatge competitiu important, generen considerables exportacions i ajuden a equilibrar la balança per compte corrent espanyol, i tendeixen a generar ingressos de manera relativament estacional, la qual cosa implica una temporalitat elevada de l’ocupació. En aquest sentit, el turisme rural no solament dona suport a la diversificació de les fonts d’ingressos a les zones agràries, sinó que, a més a més, pot ajudar a desestacionalitzar l’activitat econòmica al llarg de l’any, ja que el patró estacional del turisme rural no coincideix amb el de la producció agrària, tal com s’observa al gràfic inferior. Malgrat que el turisme rural mostra una estacionalitat elevada i el 43,8% de la despesa turística rural es concentra entre el juny i el setembre, amb un pic del 16% a l’agost, el desenvolupament relativament més robust del turisme rural durant l’hivern el fa menys estacional que el turisme costaner.³⁰

El desenvolupament del turisme rural està estretament relacionat amb la pandèmia de COVID-19. El gràfic següent mostra la despesa mes per mes en turisme costaner, urbà i rural, indexat en el mateix mes del 2019. Podem apreciar que el turisme rural es va mostrar molt més resilient que l’urbà i que el costaner durant la pandèmia, va assolir nivells per damunt del 80% de la despesa del 2019 a l’estiu del 2020 i va superar els nivells del 2019 ja en la segona meitat del 2021. Durant la pandèmia, els turistes es van decantar per un turisme menys massificat i que permetia més activitats a l’aire lliure i amb distància social.

Malgrat que els avanços del turisme rural estan vinculats a la pandèmia, podem veure que, un cop relaxades les restriccions a la mobilitat, els turistes han continuat apostant per aquesta opció. Així, el creixement de la despesa en turisme rural ha superat la del turisme costaner i urbà en cada mes del 2022 i del 2023 (amb dades fins al juny), la qual cosa evidencia que la dinàmica experimentada durant la pandèmia no ha estat fugaç i reflecteix un canvi en les preferències dels turistes, que opten per vacances a la natura, influïts, sens dubte, per la major importància que es dona a la sostenibilitat ambiental.

La contribució dels turistes internacionals al turisme rural és relativament moderada: entre el gener i el juny del 2023, els estrangers van aportar el 27% de la despesa turística rural, la qual cosa va representar el 3,2% de la despesa turística total a Espanya, un percentatge molt similar al del mateix període del 2019. En conseqüència, el creixement del turisme rural entre el 2019 i el 2023 es pot atribuir a l’augment de la despesa dels turistes domèstics, un aspecte que estaria vinculat a l’esmentat canvi de preferències dels turistes espanyols propiciat per la pandèmia i que s’hauria mantingut fins als mesos més recents. En canvi, la distribució de la despesa entre turistes internacionals i domèstics és molt diferent als municipis de costa, l’àmbit més tradicional de la indústria turística, que va representar el 62% de la despesa total el 2023 i on el paper dels estrangers és preponderant (aporten gairebé el 70% de la despesa turística en aquests municipis). Finalment, les destinacions turístiques urbanes van mobilitzar el 27% de la despesa turística total durant el 1S 2023, i els turistes estrangers van aportar al voltant del 40% de la despesa urbana total.

Des de la perspectiva de la sostenibilitat, destaquen dos aspectes: el potencial de sostenibilitat ambiental i la sostenibilitat des del punt de vista de la diversificació geogràfica del turisme rural.

El turisme rural destaca pel seu caire ecològicament sostenible: està intrínsecament associat a la natura, i, de fet, una part important es desenvolupa en àrees protegides o al seu voltant. Això promou la conscienciació mediambiental de la població i, al seu torn, comporta una regulació més estricta que fomenta la conservació de l’entorn. Destaquem que la relació entre el turisme rural i les preferències per la sostenibilitat són bidireccionals. Cal esperar que un públic més conscienciat amb el medi ambient triï destinacions més sostenibles. Per consegüent, amb la importància creixent de la transició ecològica, una oferta turística rural sòlida és clau perquè aquest públic continuï optant pel turisme a Espanya.

El turisme rural també és una opció sostenible davant els problemes de concentració que afronten les destinacions urbanes i costaneres. El turisme rural contribueix a una distribució dels turistes en un espai més ampli, reparteix la càrrega sobre les infraestructures i els serveis locals i genera menys pressió sobre uns mercats d’habitatge més ajustats. Els beneficis econòmics per a les comunitats rurals també poden contribuir a mitigar el fenomen de la despoblació rural.