Les alternatives de Grècia

Després del triomf clar del «no» en el referèndum del 5 de juliol, s'obre una nova etapa en les negociacions entre les institucions i el Govern grec, però, substancialment, les alternatives polítiques i econòmiques a les quals s'enfronta Grècia continuen sent dues.

La primera és continuar a la zona de l'euro. Això comporta una nova i complexa negociació, en què les institucions només estaran disposades a concedir nou finançament a Grècia a canvi de proves fefaents que el país adopta les reformes i els ajustos necessaris per garantir que la seva economia sigui competitiva i fiscalment estable.

Sens dubte, les negociacions podran incorporar mesures que alleugin la càrrega efectiva del deute en l'economia grega (com ja ha succeït en el passat), però la veritable clau del possible acord serà la seqüència temporal entre les reformes, el desemborsament dels fons i el moment en què es relaxin les condicions de finançament. És a dir, en quina mesura les reformes i els ajustos precedeixen la concessió de nous fons i, en especial, els canvis en els termes del deute ja existent.

Al marge de la plasmació concreta de l'acord, aquesta primera alternativa és la que té sentit polític per a la zona de l'euro. I també per a Grècia, si el país desitja modernitzar l'economia i les institucions.

La segona alternativa per a Grècia és l'abandonament de facto de l'euro, mitjançant la introducció de pagarés per afrontar la forta restricció de liquiditat que es generaria en el cas de no arribar a un acord amb les institucions. Aquests pagarés funcionarien, a la pràctica, com una nova moneda. Aquesta alternativa provocaria, a curt termini, el desproveïment dels comerços i la fallida de moltes companyies i entitats financeres, situació que, sumada a la forta devaluació que patiria la nova moneda, faria impossible atendre la devolució del deute amb els creditors internacionals, que continuaria denominat en euros.

La sortida de Grècia de l'euro seria una molt mala notícia per a la zona de l'euro i per al conjunt de la Unió Europea, ja que qüestionaria el projecte polític europeu i comportaria importants riscos des del punt de vista geoestratègic. Tot i que és cert que la zona de l'euro resultant estaria més cohesionada a mitjà i llarg termini, el grexit seria un cop molt dur en un moment inoportú. Des del 2008, s'ha evidenciat la necessitat d'una major unió política per garantir la viabilitat de la unió monetària i s'han dut a terme grans esforços per aconseguir-la. Una ensopegada justament ara podria ser un seriós contratemps.

En qualsevol cas, el grexit seria un mal negoci, en especial per a Grècia. Malgrat que és cert que, a mitjà termini, la devaluació podria comportar un cert repunt de l'activitat econòmica, la seva efectivitat en termes de creixement a llarg termini és dubtosa, ja que, en absència de reformes estructurals i institucionals i d'estabilitat fiscal i financera, el país no milloraria la competitivitat real de l'economia ni, en últim terme, el seu benestar.

En definitiva, després del referèndum del 5 de juliol, la zona de l'euro i, per extensió, la Unió Europea en conjunt afronten unes setmanes decisives. Perquè s'assoleixi un acord, serà necessari un fort lideratge polític: que els negociadors tinguin altura de mires i una visió del paper d'Europa al món, més enllà de les tribulacions dels Estats membres. Només així el projecte europeu pot sortir reforçat d'aquest envit formidable al qual s'ha vist abocat.

Jordi Gual

Economista en cap

6 de juliol de 2015