La cadena de valor de l’ampli sector vitivinícola s’inicia amb la plantació i amb la cura de la vinya (viticultura) i, un cop obtingut el vi (vinicultura), continua amb la distribució i amb la comercialització. Així, el sector està format, en primer lloc, per més de 550.000 explotacions vitícoles,²⁰ que es caracteritzen per tenir una dimensió mitjana molt reduïda (amb prou feines 1,70 hectàrees). A més a més, el 68,8% no supera la mitja hectàrea, i només el 3,9% supera les 10 hectàrees.

En segon lloc, trobem les més de 4.000 empreses productores de vi.²¹ El model cooperatiu, molt arrelat al sector,²² representa al voltant del 60% de la producció en termes de volum, tot i que, en termes de valor, destaquen els grans grups cellerers, amb una oferta més diversificada i amb una activitat exportadora important.

Finalment, hi ha una àmplia xarxa d’establiments de distribució i venda de productes relacionats amb el vi. Els cellers poden vendre directament al consumidor final o a través d’altres canals, principalment l’HORECA (hotels, restaurants i cafeteries) i el comerç al detall (supermercats i hipermercats), que representen el 31% i el 35% de les vendes totals en volum, respectivament (dades prepandèmiques del 2018). No obstant això, el preu mitjà del vi venut a través del canal HORECA és gairebé quatre vegades superior al que es ven a la botiga, de manera que les vendes en termes de valor en aquest canal superen el 50% del total, tal com es pot observar al gràfic de la pàgina següent.

Pel que fa a la resta de canals de distribució, les vendes a les enoteques i als clubs de vins amb prou feines representen el 6% del volum total, però concentren els vins amb un preu més alt (amb denominació d’origen i de gamma mitjana i alta) i representen gairebé el 13% en valor. A l’extrem oposat, amb els preus més econòmics, se situen les vendes directes als cellers (el 18% en volum i el 4,5% en valor).

Consum de vi a Espanya per canals de distribució  

El 2020, el consum nacional de vi es va enfonsar fins als 9,1 milions d’hectolitres (el –17% en relació amb el 2019), la xifra més baixa de la sèrie, molt afectat per la cancel·lació d’espectacles i d’esdeveniments i, sobretot, per les limitacions al canal HORECA. A més a més, la incidència de la pandèmia va ser relativament elevada a Madrid i a Barcelona, els dos principals centres de consum.

Una part del consum que es va deixar d’efectuar a l’hoteleria i a la restauració es va traslladar a l’àmbit de les llars, mitjançant compres al comerç al detall, que va créixer de manera extraordinària i es va convertir en el principal canal de venda, amb el 47,5% del total.²³ Així, la despesa de les llars espanyoles en vi va augmentar el 15,3% el 2020, després d’haver augmentat el 15,7% el 2019.²⁴ Més enllà de l’impacte de la pandèmia, el sector s’ha d’adaptar als canvis de preferències dels consumidors, cada vegada més preocupats per la salut, per la sostenibilitat i pel medi ambient. En general, aquests canvis es tradueixen en un consum més casolà, més «saludable» i que valora més els cultius ecològics o els envasos reciclables. Els cellers i els establiments de comerç especialitzats s’estan reinventant, i ho fan desenvolupant formes alternatives de venda, com els lliuraments a domicili o el canal on-line, el qual, com a plataforma, també pot oferir experiències virtuals (visites i tastos).

El vi és un dels principals productes exportats per la indústria agroalimentària espanyola, només per darrere de la carn de porcí, dels cítrics i de l’oli d’oliva. La reculada de les exportacions de vi el 2020 (del –3,1%), la segona consecutiva després del –7,4% de l’any anterior, s’explica, fonamentalment, per l’ajust de la demanda en plena pandèmia (l’OIV²⁵ estima que el consum mundial de vi va caure gairebé el 3%), tot i que també hi van influir els aranzels imposats el 2019 pels EUA a les vendes d’alguns productes agroalimentaris europeus, inclòs el vi espanyol, que van provocar una caiguda del 9,9% en valor i del 6,1% en volum del vi espanyol exportat als EUA el 2020.²⁶ Per aquest motiu, l’acord assolit recentment entre els EUA i la UE per suspendre els aranzels durant cinc anys, com a mínim, és una notícia excel·lent per al sector vinícola.

Malgrat que Espanya és el segon exportador mundial de vi en volum, per darrere d’Itàlia, en valor ens superen Itàlia i, sobretot, França, que ven al voltant del 33% menys de vi, però factura tres vegades més. Això s’explica pels preus mitjans, cinc vegades superiors en el cas dels nostres veïns.²⁷

Tot i que el preu mitjà baix genera un problema de marge de benefici per a molts negocis, cal tenir en compte l’heterogeneïtat del sector, amb una gran diversitat de regions productores, de varietats, de sistemes de criança i de cellers, la qual cosa es tradueix en diferents segments de qualitat i de preu. El problema del preu baix en relació amb la mitjana mundial és generalitzat per categories, però el granel juga un paper important: les seves exportacions representen el 52,4% del total en volum, però només el 17,4% en valor, la qual cosa dóna un preu mitjà de tot just 0,44 euros/litre, cinc vegades menys que en el cas dels vins envasats (2,32 euros/litre).

Principals països de destinació de les exportacions de vi agrupats en funció del preu mitjà del vi espanyol que importen

El preu d’exportació baix en termes agregats oculta importants diferències per destinacions. Una gran part de les exportacions de vi espanyol es continuen dirigint a països amb un preu baix, sobretot europeus (França, Alemanya, Portugal i Itàlia, entre d’altres), on el preu més baix està relacionat amb la venda de vi a granel. Tot i que el preu mitjà (més barat) que paguen aquests països s’ha mantingut relativament estable en els últims anys, la veritat és que perden pes sobre el total de les exportacions en termes de valor. En canvi, els països que paguen un preu mitjà més alt (entre els quals hi ha els EUA, Suïssa i el Canadà), no solament han augmentat aquest preu, sinó també el seu pes, tal com es pot observar a la taula superior.

Si centrem l’anàlisi en els principals països de destinació (els 15 primers, que acaparen més del 80% de les vendes totals), el comportament de les exportacions en els últims anys (2015-2020) ha estat, en línies generals, positiu, i hi destaquen el Canadà i Suècia pel seu major dinamisme en termes de valor (malgrat que també creixen en volum). En canvi, les vendes destinades als principals països europeus es mostren més contingudes. Un esment a part mereix Suïssa, que, malgrat recular en termes de volum, creix en valor, gràcies a un preu mitjà per litre elevat i creixent (lleugerament per damunt dels 5 euros el 2020).

Exportacions de vi espanyol al top 15 de destinacions

Variació anual mitjana en valor (%)

En definitiva, en els últims anys, hem assistit a una major penetració a l’Amèrica del Nord i a Àsia, mercats que compren vi de més valor, i a una reducció progressiva de la dependència del mercat europeu: des de l’any 2000, Europa ha reduït en gairebé 12 punts el seu pes en les exportacions espanyoles de vi.

A més de la seva contribució en termes econòmics, el fort arrelament territorial converteix el sector del vi en un motor de desenvolupament rural. En certa manera, la vitivinicultura contribueix a afrontar el repte demogràfic, ja que l’activitat i els ingressos que genera són claus per a molts municipis petits. A més a més, té una estreta relació amb la cura i la conservació dels recursos naturals, ja que la supervivència de les vinyes depèn de la protecció de les espècies, dels ecosistemes i dels hàbitats naturals. Un esment especial mereix la viticultura ecològica,²⁸ que té un pes creixent al nostre país: amb més de 121.000 hectàrees el 2020, una mica més del 13% de la superfície total de vinya per a vinificació, genera una producció estimada superior a les 441.000 tones, la qual cosa situa Espanya com a líder mundial en termes de producció ecològica de vi.

L’entorn de procedència és un atribut que reforça l’experiència de degustació del vi. En això es basa l’essència de les denominacions d’origen, que integren elements, tangibles i intangibles, vinculats al territori (el clima, el sòl, la varietat del raïm, la tradició, les pràctiques culturals…) i que determinen la singularitat de cada vi.

Un fenomen en auge és l’enoturisme, que ofereix una experiència diferent en la comercialització de vi, mitjançant visites als cellers, jornades gastronòmiques i actes culturals diversos. Conjuga l’oferta vinícola i cultural, complementa la resta de l’oferta turística, genera ingressos per a l’hoteleria, per a la restauració i per als altres negocis locals i és poc estacional. Fins i tot es podria veure impulsat per la crisi sanitària, ja que és una activitat atractiva per a persones que busquen llocs tranquils no massificats, espais oberts i un major contacte amb la naturalesa. En definitiva, el bon menjar –i beure– és un dels valors distintius del nostre país, i el vi, la beguda més apreciada a l’estranger, s’associa a la idea d’Espanya com a destinació turística predilecta.

Principals indicadors del sector agroalimentari

Variació anual, llevat que s’indiqui el contrari