Si reculem dues dècades, observem que la indústria manufacturera ocupava una posició de pes dins el conjunt de l’economia espanyola. No obstant això, a partir de l’any 2000, com ja succeïa a la majoria de països avançats, va patir una reculada molt intensa, que es va intensificar durant la gran recessió (2008-2013).¹ En concret, entre els anys 2000 i 2014, es va perdre el 41% dels llocs de treball manufacturers a Espanya (1,16 milions de treballadors menys), i, en termes relatius, l’ocupació al sector va passar de representar el 17,8% del total l’any 2000 al 10,4% el 2014. 

En termes de valor afegit brut (VAB), la reculada també va ser intensa (el –11% en termes reals entre el 2000 i el 2014), però notablement inferior a la de l’ocupació,² reflex dels notables guanys de productivitat en aquest període (el +3% anual per persona ocupada en aquests 14 anys). Precisament, la indústria és el sector que millor sol aprofitar els beneficis del canvi tecnològic: l’automatització i la digitalització dels processos productius impulsen la productivitat laboral i permeten produir molt més amb el mateix nombre de treballadors.

Durant l’etapa de recuperació econòmica posterior a la crisi financera global, entre el 2014 i el 2019, el sector manufacturer va créixer, en termes reals, a un ritme mitjà del 2,6% anual, percentatge molt similar al del conjunt de l’economia espanyola, de manera que el seu pes en el conjunt de l’economia es va mantenir estable i va aportar al voltant de l’11,2% del VAB i el 10,4% de l’ocupació total.³

Pes del sector manufacturer

Sobre el total (%)

La contribució del sector manufacturer va més enllà del seu propi volum de producció. D’una banda, el sector genera un important efecte arrossegament sobre la resta dels sectors de l’economia: les estimacions basades en les taules input-output indiquen que un augment d’1 euro en la producció de manufactures genera un increment de la producció total de l’economia d’1,1 euros addicionals (efecte indirecte). De l’altra, genera un impacte positiu sobre la balança comercial: el 39% de les vendes del sector es destinen a l’exterior (el 27,5% a la UE i l’11,3% fora de la UE).⁴ A més de l’impacte econòmic, el sector industrial exerceix un paper fonamental en el progrés tecnològic, per la seva elevada intensitat innovadora⁵ i pel seu efecte tractor sobre la difusió de la tecnologia a altres sectors d’activitat i, en general, a tota la societat. Aquestes sinergies positives generades per la indústria reforcen els arguments a favor d’una nova política industrial als països avançats, que promogui el desenvolupament d’un sector industrial competitiu i sostenible.

La indústria, a més a més, genera ocupació estable i de qualitat: el 73% dels ocupats al sector acumulen tres anys o més treballant en la feina actual (en relació amb el 69% del conjunt de l’economia), el 17% dels ocupats en manufactures tenen un contracte temporal (comparat amb el 24% del conjunt de l’economia) i els treballadors del sector cobren salaris el 16,4% superiors, de mitjana, als del conjunt de l’economia.⁶ Aquestes millors condicions laborals no van en detriment de la competitivitat empresarial, sinó que van associades a uns nivells elevats de productivitat laboral. En efecte, la productivitat laboral en manufactures és el 42% superior a la del conjunt de l’economia.⁷

Les empreses manufactureres tenen una dimensió mitjana superior a la de la resta de sectors d’activitat. En particular, el 0,5% de les empreses del sector són grans (250 empleats o més), en relació amb el 0,1% del total de l’economia.⁸ No obstant això, la comparació internacional posa de manifest que la dimensió mitjana de les empreses espanyoles és inferior a la d’Alemanya, un referent industrial a nivell europeu, on el 2,1% de les empreses manufactureres són grans. Aquestes diferències en el percentatge d’empreses grans poden semblar petites, però s’amplifiquen quan la comparativa es realitza en termes de valor afegit: a Alemanya, les empreses grans aporten el 74% del VAB manufacturer, en relació amb el 53% d’Espanya.

Les empreses petites dominen el sector manufacturer, però les grans aporten més valor afegit

La dimensió empresarial importa, perquè està directament relacionada amb la productivitat: les empreses manufactureres de 250 o més treballadors són el 48% més productives que les empreses petites i mitjanes (pimes) i, casualment, també el 48% més productives que les empreses grans del conjunt de l’economia. En conseqüència, un dels principals reptes de l’empresa industrial espanyola és augmentar la seva dimensió, ja que això facilita l’aprofitament d’economies d’escala, l’accés a fonts de finançament diversificades, la inversió en R+D i l’entrada als mercats internacionals. La indústria espanyola, per tant, es beneficiaria d’un procés de consolidació que aconseguís incrementar la dimensió empresarial. Així mateix, també són positives altres fórmules alternatives que permeten aprofitar les sinergies entre empreses, com la concentració de l’activitat d’un determinat sector en una mateixa zona geogràfica i la generació d’ecosistemes industrials i de clústers tecnològics. 

El sector manufacturer engloba activitats molt diverses,⁹ entre les quals destaquen la indústria agroalimentària (el 18,8% del VAB del sector manufacturer), la indústria de l’automòbil i altre transport (el 12,7%) i la química-farmacèutica (el 12,1%). A nivell territorial, s’observa una especialització productiva diferenciada en funció de les comunitats autònomes, tot i que un factor comú és la indústria agroalimentària, que es troba en el top 3 de les branques manufactureres a totes les regions. Navarra, La Rioja i el País Basc són les regions més industrials, perquè a les tres el pes de la indústria manufacturera és superior al 20% del PIB regional, en relació amb el 12,3% de la mitjana espanyola. D’altra banda, Catalunya és la comunitat que més aporta al total nacional (el 25,1%), seguida de la Comunitat Valenciana (l’11,4%).

Aquesta diversitat en les activitats manufactureres es reflecteix també en la productivitat, amb nivells molt diferents en funció de les branques manufactureres. No sorprèn que la farmacèutica, amb el 77% d’empreses que realitzen activitats innovadores, sigui, amb diferència, la indústria que presenta la productivitat laboral més alta (110.550 euros per treballador i any), seguida per la química (amb una productivitat de 94.400 euros) i per la fabricació de begudes (94.100 euros). En aquest últim cas, però, la proporció d’empreses que realitzen activitats innovadores se situa més aviat a la banda baixa (el 28%).

La capacitat exportadora, mesurada pel percentatge de producció destinada a l’exportació, varia de forma significativa en funció de les branques industrials. El sector més obert a l’exterior és el de l’automòbil: el 70% de les vendes del sector es fan a l’exterior (el 58% a països de la UE i el 10% fora de la UE), la qual cosa evidencia l’elevat grau d’integració d’aquest sector en les cadenes globals de valor.  Tot seguit trobem els productes farmacèutics (el 53% de vendes a l’exterior), els productes elèctrics (el 52%) i la metal·lúrgia (el 49%). En total, les exportacions de béns manufacturats van assolir un màxim de 260.000 milions d’euros el 2019 (xifra que va representar el 20,9% del PIB).

Al gràfic de la pàgina següent es pot observar una relació positiva entre el percentatge de vendes a l’exterior de les branques manufactureres i la seva productivitat, que, en gran part, està vinculada al grau d’innovació de les empreses del sector (representat al gràfic per la dimensió de les bombolles). Així i tot, és important assenyalar que no totes les diferències en el grau d’exportació entre branques d’activitat són necessàriament un reflex de diferències en la productivitat. Alguns sectors, com el de l’alimentació o el de les begudes, destinen el 80% de la producció al mercat domèstic, però també venen els productes de forma molt competitiva als mercats internacionals (Espanya és la setena economia mundial exportadora de productes agroalimentaris).¹⁰ No obstant això, el sector també ha de satisfer la demanda domèstica, i, a més a més, alguns productes són de baix valor afegit o els costos de transport són especialment rellevants, motiu pel qual és un sector més dependent de les vendes interiors. 

Innovació, productivitat i internacionalització: un trinomi guanyador

Vendes a l’exterior (%)

El teixit industrial espanyol té prou potència perquè l’activitat manufacturera es pugui enlairar de nou, però el futur no està escrit. El sector es troba immers en una nova revolució industrial, la Indústria 4.0, que comporta una transformació profunda dels processos productius, des de l’adopció de les noves tecnologies digitals (internet de les coses, big data o computació al núvol, per esmentar-ne algunes) fins a una nova onada d’automatització de les fàbriques, amb robots connectats digitalment i dotats d’intel·ligència artificial (smart factories).

Com es presenta la indústria manufacturera espanyola en aquests àmbits? Pel que fa a la digitalització, les empreses manufactureres espanyoles presenten un grau d’adopció similar a la mitjana europea, però la bretxa en relació amb els països líders s’ha ampliat entre el 2015 i el 2020. Això és especialment cert entre les pimes, de manera que hi ha prou marge perquè les empreses més petites aprofitin millor les enormes potencialitats que ofereixen les noves tecnologies digitals.¹¹

Pel que fa a l’automatització, Espanya mostra graus d’automatització similars als dels principals competidors (densitat de 191 robots instal·lats per cada 10.000 treballadors al sector manufacturer, per damunt de la mitjana europea de 114),¹² però la velocitat de creixement en aquest àmbit en els anys més recents és insuficient per convergir amb les economies més capdavanteres del nostre entorn, com és el cas d’Alemanya.¹³

Els avanços que es facin en aquests dos àmbits, digitalització i automatització, seran claus per tornar als països avançats una part de la producció manufacturera que s’ha deslocalitzat als països emergents. Tot i que algunes forces que han comportat la desindustrialització de les economies avançades en les últimes dècades continuaran operant (com la terciarització de les economies), és possible que la tendència a l’offshoring desemboqui en una altra de reshoring. Una tendència que es podria accelerar arran de l’actual crisi sanitària, ja que ha posat de manifest les limitacions i la fragilitat que genera dependre de cadenes de valor excessivament disgregades a nivell mundial.¹⁴ Així mateix, la pandèmia està fent que moltes empreses es replantegin la necessitat d’acostar més les fàbriques al consumidor final. Al mateix temps, això permetria una major flexibilitat de la producció, terminis més curts de comercialització, una major personalització i adaptació als gustos i a les preferències dels diferents consumidors, costos de transport més baixos i menys emissions contaminants.

En aquest sentit, és imprescindible que el sector manufacturer escometi aquesta transformació digital, al mateix temps que evoluciona cap a un model productiu més sostenible; és a dir, la transició verda i la digital han d’anar de bracet. De fet, ja hi ha alguns experts que parlen de la neoindustrialització verda dels països avançats, per subratllar la necessitat d’impulsar models productius energèticament més eficients i que incloguin criteris d’economia circular.¹⁵ Els fons europeus Next Generation EU s’erigeixen com una gran palanca que donarà suport a la  transformació verda i digital del sector industrial.