• Els preus de les primeres matèries van finalitzar el 2020 amb un creixement significatiu, mentre que els PIB de les grans economies mundials (llevat de la Xina) patien fortes caigudes.
• La conjunció de factors de demanda i oferta i d’elements de la conjuntura financera ha desencadenat el desajus­­ta­­ment entre els preus de les primeres matèries i l’activitat de l’economia real.

La COVID-19 ha estat un xoc dur per a l’economia mundial i l’ha sumit en la recessió més profunda des de la Segona Guerra Mundial. Aquesta contracció també s’ha fet sentir al mercat de primeres matèries, on, inicialment, el descens dels preus de molts dels materials es va arribar a situar en els nivells més baixos des del 2009, amb el petroli com a principal protagonista d’aquestes caigudes. Les estimacions de CaixaBank Research suggereixen que, al final del 2020, el PIB mundial es va situar gairebé el 3% per sota del nivell anterior a la pandèmia. No obstant això, aquesta dada contrasta amb la recuperació significativa dels preus de les commodities, que es van situar, majoritàriament, per damunt dels nivells de tancament del 2019 (vegeu el primer gràfic).

Per què es van encarir les primeres matèries si l’economia mundial estava travessant una crisi profunda? La resposta la trobem en una combinació de factors de demanda i oferta i d’elements financers.

En primer lloc, analitzem els catalitzadors de la demanda. Després de l’impacte inicial de la pandèmia, l’aixecament gradual de les restriccions a la mobilitat a partir del 2T i els paquets d’estímul econòmic van impulsar la recuperació de l’activitat i, per tant, van derivar en un increment de la demanda de primeres matèries, principalment de les vinculades al cicle econòmic. A la tardor, arran de l’increment dels contagis, molts països van haver de restaurar una part de les restriccions a la mobilitat. No obstant això, en fer-ho de manera menys severa, no van truncar la continuïtat de la recuperació de l’activitat industrial i de l’augment del comerç internacional (que, fins i tot, va superar els nivells del final del 2019). Així mateix, i a diferència de la resta del món, el control de la pandèmia a la Xina va permetre que la seva economia continués creixent (el +6,5% interanual en el 4T 2020), gràcies, en gran part, al múscul industrial, i va propiciar la reactivació de les importacions de primeres primeres, principalment de metalls industrials.

Addicionalment, hi ha un altre factor de demanda, tot i que més a mitjà termini, que també ha afavorit l’ascens dels preus d’algunes primeres matèries. Per pal·liar els efectes negatius de la COVID-19 sobre les seves economies, molts governs han dissenyat plans de recuperació orientats a impulsar la transformació cap a un sistema energètic més respectuós amb el medi ambient. Això ha fomentat l’as­­cens dels metalls estretament vinculats a la transició energètica, com el coure,1 el preu del qual, al final de l’any, va acumular un ascens del 70% des del nivell mínim del març. Aquesta revaloració també es va produir en l’alumini, en el zinc i en el mineral de ferro, tot i que amb uns percentatges més baixos.

En segon lloc, trobem els catalitzadors d’oferta. Les restriccions a la mobilitat no solament van afeblir la demanda de primeres matèries, sinó que també van congelar l’oferta en moltes economies productores i exportadores de commodities (com, per exemple, a Xile, principal productor de mineral de coure, o a l’Índia i al Brasil, productors de cereals i on les taxes d’incidència de la pandèmia han estat molt elevades). A això es van sumar diferents catàstrofes climatològiques, com la Niña (al Pacífic Sud), les sequeres extremes o els huracans, que també van pe­­nalitzar la capacitat productiva (en especial, de primeres matèries agrícoles i, en concret, de cereals com el blat o la soia). En conjunt, els inventaris de primeres matèries van disminuir a nivell global i van donar una mica de suport als preus. Una de les excepcions a aquesta reducció d’inven­­ta­­ris la trobem en el petroli. En aquest mercat, l’OPEP i els seus aliats van retallar la producció per donar suport a la recuperació dels preus, però el mercat va continuar marcat per un excés d’oferta i el preu del Brent va acabar encara el 20% per sota del nivell prepandèmia.

En tercer lloc, en aquesta recuperació de les primeres ma­­tèries, també trobem alguns elements més específics dels mercats financers. D’una banda, els estímuls fiscals i mo­­netaris, unes restriccions a la mobilitat més flexibles i els avanços mèdics relacionats amb la pandèmia (en especial, el desenvolupament de les vacunes) van afavorir una millora generalitzada del sentiment dels inversors a partir de l’estiu, que va ser especialment visible en les alces de les borses, però que va afectar positivament el conjunt d’ac­­tius financers estretament vinculats al cicle econòmic, com les commodities. A més a més, aquesta millora del sen­­timent va comportar una depreciació del dòlar (divisa que, habitualment, els inversors consideren com un actiu refugi en moments de turbulències) i va oferir una em­­bran­­­­zida addicional als preus de les primeres matèries.2 De l’altra, la pandèmia ha generat un entorn d’incertesa elevada i persistent, davant la qual els grans fons d’inversió i molts bancs centrals de països emergents han incrementat la compra de metalls preciosos com a cobertura de risc (com l’or, el preu del qual es va encarir el 25% el 2020 i va arribar als 2.000 dòlars per unça).

En definitiva, l’efecte conjunt d’aquests factors suggereix, en gran part, que l’alça dels preus de les primeres matèries observada el 2020 reflecteix l’anticipació per part dels inversors d’una reactivació més sostinguda de l’economia mundial el 2021, millores que, al seu torn, ja s’albiren en el funcionament de la producció industrial i en la dinamització del comerç internacional.