La crisi econòmica no afecta tots els col·lectius per igual. Com hem vist a l’article anterior, les persones que, abans de la crisi, tenien ingressos més baixos s’han vist, en general, més perjudicades. A més a més, l’impacte de la crisi també pot ser diferent en funció d’altres característiques socioeconòmiques, com l’edat, el gènere, l’origen o el lloc de residència. Les dades internes de CaixaBank ens permeten avaluar amb detall si algun d’aquests col·lectius pateix de manera especial la crisi que ha generat la COVID-19 i fins a quin punt les transferències del sector públic són efectives per protegir-los.

L’edat és, sense cap mena de dubte, una de les dimensions en què més s’intensifiquen les diferències entre els diferents grups de població. Com es pot apreciar als diagrames de Sankey adjunts, els joves entre els 16 i els 29 anys tenien, de partida, un nivell d’ingressos clarament inferior al de les persones més grans i són els que experimenten un major deteriorament: entre el febrer i l’abril, i abans de tenir en compte les transferències del sector públic, el pes del grup de joves sense ingressos va augmentar en 24 p. p., en relació amb l’increment de 15 p. p. que observem al conjunt de la població. A més a més, els joves que, abans de la pandèmia, tenien uns ingressos més baixos són un dels col·lectius que més pateix la crisi. En concret, el 42% dels joves que tenien ingressos mitjans abans de la pandèmia van passar a tenir un nivell d’ingressos baix o es van quedar sense ingressos, i, entre els que tenien uns ingressos baixos, el 44% es va quedar sense ingressos. Quan analitzem aquestes dinàmiques per al conjunt de la població, amb un impacte també considerable, és 10 p. p. inferior al dels joves.1

Entre les persones més grans, entre els 50 i els 64 anys, l’impacte va ser menor, tot i que no menyspreable. Així, l’augment del nombre de persones més grans sense ingressos va ser de 9 p. p., i el percentatge de més grans que, abans de la pandèmia, tenien uns ingressos baixos i que, a l’abril, es trobaven sense ingressos (abans de tenir en compte les transferències públiques) va ser del 23%, 10 p. p. inferior al conjunt de la població i 22 p. p. inferior al dels joves. En canvi, a l’altre extrem de la distribució dels ingressos, les persones amb ingressos alts es van mantenir més estables al llarg del temps, tant entre les persones més grans com entre els joves.

Als diagrames també s’aprecia com les transferències del sector públic van esmorteir l’impacte de la crisi sobre els dos col·lectius. El nivell de cobertura que ofereixen als joves i als més grans és similar, al voltant del 50% en els dos casos. Així, l’augment de les persones que es van quedar sense ingressos es redueix a la meitat (11,8 p. p. en el cas dels joves i 4,8 p. p. en el dels més grans) quan ens fixem en els ingressos que inclouen les transferències del sector públic. Finalment, també s’aprecia que la reactivació econòmica que es va produir a partir del maig va ajudar a desfer una part de l’impacte inicial, en especial entre el col·lectiu dels joves, tot i que encara es manté en nivells clarament superiors als previs a la crisi.2

L’evolució de l’índex de Gini per edats també reflecteix que l’impacte de la crisi és diferent en funció dels grups. Per als joves, l’índex de Gini abans de les transferències del sector públic va augmentar en 19 punts entre el febrer i l’abril i, a l’agost, encara es mantenia 8 punts per damunt del nivell previ a la crisi. En canvi, entre les persones més grans, l’augment va ser clarament inferior i, a l’agost, es trobava «només» 3 punts per damunt del nivell del febrer. Tot i que en menor mesura, aquestes diferències entre joves i més grans persisteixen quan ens fixem en l’índex de Gini després de les transferències del sector públic: entre els joves, es mantenia 6 punts per damunt del nivell previ a la crisi a l’agost, mentre que, per a les persones més grans, augmentava 1 punt.

Quan analitzem l’impacte de la crisi en funció del gènere, observem algunes diferències entre dones i homes, tot i que molt inferiors a les comentades més amunt en relació amb l’edat o amb el país de naixement. Per exemple, abans de les transferències del sector públic, la proporció de dones sense ingressos va augmentar en 15,7 p. p. entre el febrer i l’abril, mentre que, entre els homes, l’increment va ser de 14,2 p. p. (7,4 p. p. i 6,5 p. p. quan es tenen en compte les transferències públiques, respectivament). L’augment de l’índex de Gini també és semblant en els dos col·lectius. Entre el febrer i l’abril, i abans de tenir en compte les transferències del sector públic, l’índex va augmentar 12 punts en el cas de les dones i 11 en el cas dels homes, mentre que, a l’agost, l’increment en relació amb els nivells previs a la pandèmia era de 5 punts en els dos casos (2 punts les dones i 3 els homes quan es tenen en compte les transferències públiques).

L’anàlisi de l’impacte de la crisi en funció del lloc de residència també revela algunes diferències. Si dividim el territori tenint en compte la densitat de població, observem que l’impacte de la crisi és una mica més intensa a les zones urbanes que a les rurals.3 Per exemple, a les zones urbanes, la proporció de persones que es van quedar sense ingressos va ser de 16 p. p. entre el febrer i l’abril, mentre que, a les rurals, va ser de 12 p. p. L’augment de l’índex de Gini també va ser diferent en funció de la zona. Com es pot observar al gràfic, l’augment de la desigualtat entre el febrer i l’abril va ser clarament superior a les províncies amb una major proporció de població urbana. No obstant això, cal assenyalar que les diferències entre regions gairebé desapareixen quan tenim en compte les transferèn-cies del sector públic: ja no s’observa una relació entre el percentatge de població en zones urbanes o rurals i la variació final de l’índex de Gini.