La pandèmia del coronavirus ha obligat a teletreballar un percentatge elevat d’espanyols. I, malgrat que, amb l’aixecament de les mesures de distanciament social, aquest percentatge ha anat disminuint, moltes empreses ja s’estan plantejant l’opció d’oferir als seus empleats una modalitat de treball més flexible, en què les jornades presencials a l’oficina es combinin amb altres en remot.

Atesa aquesta previsible tendència a l’alça del te­­letreball, en aquest article, n’analitzarem les im­­plicacions en la mobilitat urbana i, des d’una perspectiva a més llarg termini, les implicacions en el mercat immobiliari residencial. Al capdavall, moltes famílies decideixen comprar un habitatge a la vora de la feina per minimitzar el temps que destinen als desplaçaments. Però, si la necessitat d’assistir de forma presencial a la feina es limita a uns pocs dies a la setmana, la decisió d’on residir pot variar de manera considerable.

Per respondre les dues preguntes que ens plantegem (mobilitat urbana i lloc de residència), primer de tot és necessari analitzar el potencial de teletreball en funció del lloc de residència dels treballadors.

El 2019, només el 4,9%1 dels ocupats a Espanya recorrien de manera habitual a l’opció de treballar des de casa. No obstant això, tenint en compte les tasques que duen a terme els treballadors en diferents professions, s’estima que un terç del total dels empleats espanyols podria exercir les feines en remot.2 És a dir, hi ha un potencial elevat per incrementar el nombre de persones que teletreballen.

Aquest potencial, però, és homogeni a tota la geografia espanyola o hi ha diferències importants? El que observem és que el potencial de teletreball és molt superior a les grans ciutats, tal com es recull al primer gràfic. Així, si classifiquem els municipis espanyols en funció de la densitat de població, obtenim que el 39% dels treballadors que resideixen a grans ciutats podrien teletreballar, en relació amb el 30% i amb el 23% dels treballadors que viuen a les zones urbanes intermèdies i a les zones rurals, respectivament.

Que les grans ciutats presentin un major potencial de teletreball no sorprèn, ja que s’hi concentra un percentatge molt elevat de feines d’«oficina», amb un potencial de teletreball alt en comparació amb els treballs en fàbriques o al camp, més comuns en zones urbanes intermèdies o rurals.3 No obstant això, el que sí que pot ser sorprenent és la diferència considerable entre els dos percentatges, propera als 20 punts entre les grans ciutats i les zones rurals.

Si fem el mateix exercici per comunitats autònomes, observem, en general, la mateixa distribució: un percentatge més elevat de potencial de teletreball a les zones urbanes que a les rurals. Entre elles destaca la Comunitat de Madrid, que supera amb escreix la mitjana espanyola, amb un percentatge de po­­tencial de teletreball a les grans ciutats del 45%. La localització de nombroses seus centrals administratives de grans empreses, la concentració d’universitats o el percentatge de funcionaris (per damunt de la mitjana nacional) expliquen, segurament, una bona part d’aquesta diferència.

Atès que ens interessa analitzar l’impacte del te­­letreball en la mobilitat i en la presa de decisions sobre el lloc de residència, ens centrarem en els treballadors joves, entre els 25 i els 39 anys, perquè és la franja d’edat en què se sol formar una llar. En general, els joves tenen un potencial de teletreball similar al del conjunt de la població. No obstant això, un factor que influeix de manera decisiva en el potencial de teletreball és el ni­­vell d’estudis assolit: els treballadors joves amb educació superior tenen un potencial de teletreball molt elevat (del 54%), en relació amb el 17% dels treballadors joves amb educació secundària o amb el 10% dels treballadors joves amb un nivell educatiu més baix. Així mateix, el potencial de teletreball dels treballadors amb educació superior és molt més alt a les grans ciutats que a les zones rurals. En concret, a les grans ciutats, el potencial de teletreball dels joves universitaris se situa en el 58%, en relació amb el 43% de les zones rurals, la qual cosa representa una diferència de 15 punts. A més a més, el percentatge de treballadors joves amb educació superior és molt més elevat a la ciutat que al camp (el 56,9% i el 37,2%, respectivament). Per tant, és d’esperar que l’increment del teletreball tingui més incidència en les decisions dels joves universitaris que viuen a les ciutats.

Si el teletreball es fa més prevalent, llavors es reduirà la freqüència amb què els treballadors es desplaçaran al lloc de treball. A curt termini, si assumim que els treballadors no canvien el lloc de residència, de quants desplaçaments diaris menys estaríem parlant?

Recentment, arran de la COVID-19, l’INE ha publicat unes dades molt noves de mobilitat basades en la geolocalització dels telèfons mòbils.4 Malgrat que les dades no es restringeixen als treballadors, són una bona aproximació per als ocupats que entren a les grans ciutats espanyoles. De mitjana, segons aquests registres, les 10 ciutats més poblades d’Espanya reben diàriament una mica més de 40.000 persones. I, com no podia ser de cap altra manera, Madrid lidera el rànquing d’entrades, amb més de 100.000, seguida de Barcelona, amb més de 70.000. Bilbao també destaca en les primeres posicions, ja que rep diàriament quasi 34.000 persones, xifra que representa gairebé el 10% dels residents de la ciutat (vegeu el tercer gràfic).

Quants d’aquests desplaçaments es podrien veure afectats per l’increment del teletreball? Malgrat que és difícil respondre aquesta pregunta, les dades disponibles ens poden donar una idea de la magnitud. Si assumim que al voltant del 35% dels desplaçaments cap a les grans ciutats tenen lloc per raons ocupacionals5 i que el potencial de teletreball dels treballadors que es desplaça s’apropa al 40% (xifra que correspon al potencial de teletreball en zones urbanes, i dels quals, aproximadament, el 5% ja teletreballa), la mobilitat diària cap a les grans ciutats es podria arribar a reduir el 12,5%. No obstant això, atès que el treball des de casa se sol combinar amb jornades laborals presencials, és probable que la reducció dels desplaçaments sigui inferior. Per exemple, si es treballa des de casa el 60% del temps, la mobilitat urbana es reduiria al voltant del 7%. Es tracta d’una xifra amb implicacions rellevants per a la descongestió de les vies d’entrada a les ciutats i per a la reducció de la contaminació.6

Més enllà de les implicacions de mobilitat urbana a curt termini, si aquests canvis en els hàbits laborals es consoliden, poden generar un replantejament del lloc de residència d’un nombre considerable de persones, moltes de les quals viuen actualment a les grans ciutats. Així, per exemple, els compradors del futur poden estar disposats a pagar menys pels habitatges més cars de les ciutats, ja que un nombre important dels demandants habituals (persones amb un nivell educatiu alt que treballen a les oficines) podria optar per un habitatge més allunyat del centre urbà. A més a més, el comprador d’aquesta residència a la perifèria de les grans ciutats segurament exigirà més metres quadrats, per acomodar un o dos despatxos en què poder efectuar una part de la jornada laboral, i demandarà jardins i zones comunes, ja que una part del temps lliure el gaudirà al propi habitatge perquè viurà en zones amb menys oferta cultural i d’oci.

L’increment de la popularitat de la cerca «comprar casa» a Google després de l’esclat de la pandèmia va ser indicatiu d’un possible canvi de tendència en aquesta línia. Així, si el teletreball s’acaba consolidant, l’oferta d’habitatge residencial s’haurà d’adaptar a aquestes noves preferències sobre localització i sobre tipologia d’habitatge. Els plans d’urbanisme també s’hauran de revisar per acomodar aquesta major demanda residencial i de serveis públics (escoles, hospitals, etc.) i d’infraestructures de transport.7 Es tracta de transformacions que, al capdavall, podrien ajudar a assolir un millor equilibri territorial.8

Això no significa que ningú vulgui viure a la ciutat! Moltes feines, com les relacionades amb el turisme o amb els serveis personals, difícilment es poden realitzar en remot. D’altra banda, les preferències de les llars són molt variades, i hi ha qui tria viure a la ciutat no per la feina, sinó per l’àmplia oferta comercial, cultural i d’oci. Així mateix, les ciutats han estat i continuaran sent eixos de desenvolupament, gràcies a les notables sinergies que s’hi desenvolupen en relació amb la generació, la difusió i l’acumulació de coneixement. Per tant, és difícil que l’increment del teletreball arribi a revertir la tendència secular cap a un augment de la urbanització i de la densitat de població a les ciutats, però sí que podria contribuir a moderar-la.