Desassossec és, segurament, la paraula que millor captura l’estat d’ànim col·lectiu dels últims anys. El 2019 no ha estat l’excepció, tot i que els economistes hem continuat apuntant indicadors macroeconòmics globalment positius. Per entendre per què sembla que el desassossec s’està convertint en l’estat d’ànim dels nostres temps, l’anomenat zeitgeist, hem d’anar més enllà de les principals macromagnituds, rere les quals es percep una realitat més complexa que als economistes ens costa calibrar. Em refereixo a fenòmens com el canvi tecnològic, la crisi en què està immersa la política econòmica i la crisi política.

Si ens fixem en l’evolució de les grans xifres macroeconòmiques, observem que l’activitat econòmica continua creixent, tot i que, al llarg de l’any, s’ha anat desaccelerant més del que es preveia, en especial a diversos països europeus i emergents. Així, en conjunt, l’exercici s’acabarà tancant amb un creixement del 2,9%, una xifra relativament baixa i gairebé mig punt inferior a la que pronosticàvem un any enrere, però que, probablement, no passarà a la història.

No obstant això, l’impacte que té el canvi tecnològic a ni­­vell social i empresarial segurament sí que passarà a la història. El 2019, per exemple, s’ha fet sentir de forma espe­­cialment intensa al sector de l’automòbil. En començar l’any, als economistes ens va semblar que havia patit una sotragada temporal a causa de l’enduriment de la regulació en matèria de medi ambient. No obstant això, amb el pas del temps, s’ha posat de manifest que la crisi és més profunda i duradora i que té com a teló de fons les dificultats d’una gran part del sector per donar resposta al desafiament que li planteja el canvi tecnològic.

Fa anys que el canvi tecnològic i la digitalització revolucionen diferents sectors. Però el sector de l’automòbil és especial, per la seva dimensió i perquè el seu desenvolupament ha jugat un paper fonamental en la definició de l’era mo­­derna. Més enllà de la importància del sector, i del simbolisme històric, l’experiència que ha viscut el 2019 ens recorda que, per afrontar la revolució tecnològica que s’està produint, les empreses no solament han de treballar per incorporar els últims avanços tecnològics als seus productes i per millorar, així, les prestacions o l’experiència dels clients. La magnitud del canvi tecnològic que s’està produint és de tal magnitud que acaba forçant les empreses a replantejar-se el model de negoci.

En el cas de l’automòbil, per exemple, algunes empreses que fins avui només produïen cotxes, ara es plantegen si, per continuar sent competitives, a més de millorar la política d’innovació, han d’ampliar el catàleg amb altres productes, com patinets o motos elèctriques, i si s’han d’endinsar en els serveis que es desenvolupen al voltant de la mobilitat. Són molts els camins que s’obren, i, en funció de la tria que es faci, les implicacions són molt diferents. Sembla evident que no es pot romandre immòbil, i no totes les empreses es troben en les mateixes condicions per afrontar el repte que se’ls planteja. Tot plegat genera desassossec, tant als treballadors del sector de l’automòbil com als dels altres sectors que encara no han estat revolucionats, però que senten la pressió cada vegada més a prop.

Per si això no fos poc, el 2019, també ha contribuït al desassossec constatar que els instruments de política econòmica que tradicionalment s’han utilitzat per reactivar l’economia s’estan quedant sense munició. I és que, al llarg de l’any, s’ha posat de manifest que ni la política monetària ni la fiscal tenen gaire marge per actuar amb decisió si les coses s’acaben torçant. La necessitat de buscar fórmules per tornar a disposar de marge d’actuació, de manera efectiva i sostenible, és especialment apressant a la zona de l’euro.

En aquest context, la pressió sobre l’acció política va augmentant, i les eleccions que es van succeint als països desenvolupats cada vegada es viuen de forma més intensa, perquè hi ha consciència de la transcendència que el resultat pot arribar a tenir. I, no obstant això, en la majoria dels casos, el resultat acaba sent font de desassossec. Just quan és més necessària la generació d’amplis consensos socials per adoptar mesures profundes, per afrontar els reptes que el canvi tecnològic i l’envelliment de la població ens plantegen, la polarització augmenta. Això s’acaba traduint en governs més fràgils i, sovint, amb posicions més extremes. No sorprèn que, el 2019, els índexs d’incertesa política ha­­gin tornat a repuntar a la majoria de països.

I, malgrat tot, hi ha motius per a l’esperança. L’experiència dels sectors revolucionats pel canvi tecnològic ens pot servir de referència perquè tots els treballadors ens anem preparant i perquè les empreses vagin dissenyant estructures més flexibles que els permetin reorientar de forma gradual les energies cap als àmbits amb més potencial, alhora que impulsen les seves estratègies d’innovació.

En matèria de política econòmica, cal destacar que la nova presidenta del BCE ja ha anunciat que durà a terme una profunda revisió dels objectius i dels instruments de política monetària. I, sobretot, en matèria política, podem con­­fiar que la majoria de països desenvolupats compten amb el millor sistema per afrontar els reptes que se’ns plantegen, una democràcia liberal madura i consolidada. Potser no és el sistema més veloç en moments de canvis tan disruptius com l’actual, quan el debat polític és profund i pot haver-hi sensació de paràlisi. Però la velocitat amb què al­­tres països amb sistemes autoritaris prenen decisions no ens ha de fer dubtar. Hem de ser pacients i, sobretot, hem de mantenir una actitud més empàtica i constructiva. Així, a mitjà ter­­mini, el consens que acabarem generant serà molt més robust que el que qualsevol altre sistema pugui aconseguir. Motius per a l’esperança, no ens falten.

Oriol Aspachs

Director d’Estudis