Tots duem un entrenador dins nostre. Pensa, per exemple, en el que vas sentir l’última vegada que vas veure perdre el teu equip. Fa anys que s’hauria d’haver venut! Cal buscar un revulsiu a la banqueta! Són expressions que tots hem sentit, si és que no les hem utilitzat nosaltres mateixos alguna vegada.

Amb l’economia, durant anys, ha passat una cosa similar, tot i que, normalment, amb menys passió. Tot és culpa de les retallades! És claríssim que el BCE hauria d’abaixar més els tipus d’interès! Qui no s’ha posat el vestit de ministre o de ministra d’Economia per engegar als amics un re­­ceptari amb què arreglar el país, o el món sencer, en un pa­­rell de dies?

No obstant això, mentre ens continuem posant amb assiduïtat la indumentària d’entrenador, cada cop hi ha menys persones prou valentes, o temeràries, que, en el context actual, es vulguin vestir de ministra d’Economia.

Les dades conegudes durant les últimes setmanes han con­­firmat que l’escenari de desacceleració del creixement a nivell global, que no de recessió, segueix el guió previst. Als EUA, el PIB va avançar el 2,0% interanual en el 3T; a la Xina, el 6,0%, i, a la zona de l’euro, el ritme d’avanç es va que­­dar en un modest 1,1%. Totes aquestes xifres són coherents amb el que s’esperava, però dibuixen una tendència clara a la baixa que genera preocupació. El desconcert augmenta quan ens preguntem: quina ha de ser la resposta de la política econòmica en aquest context? Aquesta és la pregunta fatídica, ja que no sembla que les opcions de política econòmica tradicionals siguin ara gaire adequades.

L’eina que s’ha utilitzat de forma més habitual en els últims anys ha estat la política monetària, però es tracta d’un re­­curs que ja s’ha espremut al màxim, i el suport que pot oferir ara és relativament limitat.

El BCE, per exemple, es va cenyir, en la reunió de l’octubre, a consolidar l’expectativa que els tipus d’interès es mantindran molt baixos durant molt de temps. I és que l’estímul econòmic que generarien noves baixades dels tipus seria mínim. Cal tenir en compte, però, que, si els tipus d’interès es mantenen tan baixos durant molt de temps, es poden acabar generant bombolles en els preus dels actius financers o immobiliaris i problemes d’estabilitat financera. Aquest és un advertiment que el Banc Internacional de Pa­­gaments ja ha fet en repetides ocasions.

Tampoc no sembla que la política fiscal clàssica, que pretén estimular la demanda amb una rebaixa d’impostos o amb un augment de la despesa corrent, pugui oferir gaire su­­port. El deute públic es manté en nivells no vistos en dècades a la majoria de països desenvolupats (Alemanya és la gran excepció). És cert que, gràcies al fet que els tipus d’interès estan en nivells tan baixos, l’esforç financer que ha de fer el sector públic per pagar el deute continua sent contingut. Però la prudència ha de ser màxima, ja que canvis en l’entorn que facin reavaluar el risc país, com va passar a Itàlia, poden complicar la gestió de les finances públiques. A més a més, com hem vist als EUA amb l’impuls fiscal dut a terme per l’Administració Trump el 2018, aquests tipus de mesures poden augmentar de manera notable el ritme de creixement, però l’efecte és temporal. I, quan l’efecte es dilueix, l’economia es torna a desaccelerar i acaba amb un nivell de deute públic més elevat.

No sembla tampoc que les anomenades polítiques d’oferta, com una major flexibilització dels mercats, siguin fàcils d’aplicar en el context actual. En general, aquests tipus de mesures poden incrementar la capacitat de creixement d’una economia a mitjà termini, però solen implicar costos econòmics i socials a curt termini. I és que la major eficiència econòmica que s’aconsegueix es pot traduir, com a mínim de manera temporal, en un augment de l’atur i en dificultats per a les empreses menys competitives. Certament, hi ha àmbits que cal continuar explorant, com la reducció d’im­­pediments al creixement de les empreses o les mesures que promoguin la contractació a temps indefinit. Però, en un moment d’elevada polarització social i de forta alça dels anomenats partits populistes, la implementació de polítiques d’oferta de forma generalitzada és molt arriscada.

I, llavors, què podem fer per estimular l’economia a curt termini? Un impuls inversor! Hi ha tres àmbits en què hi ha un ampli consens sobre el fet que és necessari i possible realitzar un notable esforç inversor: infraestructures (en especial, als EUA i a Alemanya), digitalització i economia circu­­lar (si us plau, llegeix el Dossier d’aquest Informe Mensual si encara no n’estàs convençut). El paper del sector públic és crucial per fomentar que els recursos dels quals disposem es dirigeixin cap a aquests àmbits, i, per aconseguir-ho, no necessàriament s’ha d’augmentar la despesa pública de manera significativa. Cal ser creatiu, pensar en una combinació d’impostos i d’incentius fiscals que s’ajusti millor a les noves prioritats i dissenyar un marc regulador que faciliti la mobilització de recursos cap a aquests objectius. Malgrat que puguin semblar paraules grandiloqüents, amb poc contingut, si llegeixes els articles que hem escrit sobre aquests temes a les pàgines de l’Informe Mensual, trobaràs mesures concretes. Encara queda un revulsiu a la banqueta dels economistes.

Oriol Aspachs

Director d’Estudis