«Mr. President, the floor is yours.» En les conferències en anglès, és habitual que, després de les preceptives presen­­ta­­cions, aquesta frase s’utilitzi per cedir la paraula al po­­nent. I, certament, el nou president dels EUA ha fet quelcom més que simplement prendre la paraula: s’ha situat al centre de l’escena i ha dominat l’agenda ja des de la seva vic­­tòria electoral. El que l’agenda de la nova Administració Trump tracta d’aconseguir és lloable, ja que busca millorar la capacitat de crear prosperitat i reintegrar en el sistema una part dels grups que s’han vist perjudicats per la dinàmica econòmica dels últims anys. Els dubtes sorgeixen no tant per la finalitat com pels instruments, que generen in­­te­­rrogants notables i, en conseqüència, incertesa. Un primer eix d’actuació pivota al voltant de l’expansió fiscal, que combinarà una rebaixa tributària amb un augment de la inversió pública. Es tracta de propostes que tenen sentit, ja que l’impost de societats nord-americà té un dels tipus impositius més alts del món i moltes infraestructures del país estan obsoletes. Així i tot, i atès que l’economia nord-americana es troba prop de la plena ocupació, preocupa que l’impacte de la política fiscal expansiva sigui limitat en creixement i que, en canvi, la inflació i el dèficit comercial augmentin més del previst. Per alimentar encara més el debat sobre la idoneïtat de l’estímul, cal destacar que els EUA han acabat l’any amb un dinamisme apreciable (el crei­­xement del 4T va ser de l’1,9% interanual i el de l’any, de l’1,6%, però aquesta xifra emmascara una primera part de feblesa i una clara acceleració en el segon semestre), amb un augment dels salaris que és el més important des del 2009 i amb la inflació repuntant, una tendència que ani­­rà a més en els propers trimestres. No és estrany que els últims comentaris de la Reserva Federal (Fed) suggereixin que la pujada de tipus pot acabar sent més agressiva si aquests efectes indesitjats de l’expansió fiscal es materialitzen. Sent conseqüent amb aquesta lectura, CaixaBank Research espera tres pujades del tipus de referència de la Fed el 2017. Els mercats, en canvi, han tendit a assumir la na­­rrativa del major creixement, però no tant la del risc in­­fla­­cionista, com es desprèn del fet que els inversors esperen, només, dues pujades en aquest 2017.

Política local, tensions globals? La segona via d’acció que promou la nova Administració nord-americana encara és més controvertida. Sota el lema «Amèrica primer», planteja, si més no retòricament, un gir clarament proteccionista. És una fórmula que contradiu obertament una lliçó in­­qüestionable de la història: que la integració econòmica és una via poderosa de creació de riquesa. Va ser la via que va fer pròspers els actuals països avançats i és la forma de treure de la pobresa grups amplis de població dels emergents. Atès que el proteccionisme sembla una fórmula acabada, els analistes econòmics tendeixen a esperar una aplicació pragmàtica de l’agenda. Així i tot, el perfil d’al­­gu­­nes de les persones nomenades en càrrecs clau, les primeres accions realitzades després de la presa de possessió (decret presidencial de renúncia al TPP i anunci de la renegociació del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord, NAFTA, per les sigles en anglès) i les declaracions realitzades pel mateix Trump han incrementat la incertesa. En es­­pe­­cial, preocupen els riscos de possibles conflictes comercials (en aquest àmbit, destaca la revisió del NAFTA) i de tensions diplomàtiques (amb desacords ja palpables amb la Xina i amb la UE).

I, malgrat tot, l’economia va bé. Afortunadament, aquest shock d’incertesa es dóna en el context d’una recuperació del ritme d’activitat que, pel que sembla, ha de continuar. En el tram final del 2016, el ritme de creixement es va ac­ce­­lerar a Europa i a la Xina i, com s’ha esmentat més amunt, es va mantenir en taxes raonables als EUA. Específicament, en el 4T 2016, la zona de l’euro va avançar el 0,5% intertrimestral (l’1,8% interanual), el Regne Unit ho va fer el 0,6% intertrimestral (el 2,2% interanual) i la Xina es va accelerar fins al 6,8% interanual (el 6,7% en els tres trimestres anteriors). El bon ritme de creixement es basa en una sèrie de factors globals de fons, com la política monetària laxa a la major part dels països, la tendència a una recuperació moderada del petroli i, amb l’excepció d’alguns països avançats, l’absència de tensions inflacionistes. Tots aquests factors es mantindran ferms el 2017. Conseqüentment, CaixaBank Research preveu que, després de créixer el 3,1% el 2016, l’economia mundial avançarà el 3,4% el 2017.

L’economia espanyola, a les portes d’una desacceleració moderada. Després de créixer un dinàmic 3,2% el 2016, l’economia mantindrà un ritme expansiu una mica inferior el 2017 (el 2,6%), a causa del menor impacte dels factors de suport temporals (en particular, petroli i política fiscal). Es tracta d’un ritme d’activitat envejable, millor que el de la major part dels nostres socis europeus. Així i tot, el balanç de riscos no permet caure en la complaença, ja que la in­­cer­­tesa exterior, com s’ha vist, no cedeix i els reptes interns (dèficit públic, pensions, mercat laboral, etc.) continuen sent importants. En aquesta tessitura, és desitjable que es recuperi l’ímpetu reformista, ja que pot ser que els reptes del país siguin a mitjà i a llarg termini, però el mo­­ment del debat i de l’acció és ara.