Primera pujada de tipus als EUA des del 2006. La Reserva Federal (Fed) finalment va moure fitxa i va apujar el tipus de referència en el que és el primer augment en gairebé una dècada. Malgrat que es tractava d'un tensionament descomptat pels mercats, és un pas significatiu cap a la plena normalització monetària als EUA. Les condicions econòmiques del país justificaven l'enduriment monetari des de feia temps, ja que l'expansió es pot considerar consolidada (en el 3T, l'economia va avançar un raonable 2,1% inter­­anual), el mercat laboral mostra una creació ferma d'ocu­­pa­­ció des de fa mesos i les perspectives són que la inflació tendeixi a augmentar en el futur. No obstant això, la Fed va ajornar la decisió perquè va in­­terpretar que la incertesa externa i financera exigia extremar la prudència. Així va jus­­tificar el manteniment dels tipus d'interès en les reunions del setembre i de l'octubre. Però, quan es va temperar l'episodi de forta volatilitat financera de l'estiu, gràcies, en gran part, a les dades d'activitat més tranquil·litzadores de la Xina, de l'Índia, de Mèxic i d'altres emergents de re­­fe­­rèn­­cia, la Fed va apujar en 25 p. b. el tipus de referència. En principi, el que es planteja és un procés de pujada gradual que no representarà un canvi brusc de les condicions globals de liquiditat (en especial, si es té en compte que les expansions monetàries del BCE i del Banc del Japó continuen en marxa). Així i tot, caldrà estar atent a l'evolució dels fluxos financers, en especial cap als anomenats emergents fràgils (Turquia, el Brasil i Sud-àfrica formarien part d'aquest grup), que ja han donat senyals de ser sensibles a episodis d'incertesa financera.

El Japó i la zona de l'euro acaben el 2015 a ritmes diferents. En els dos casos, l'expansió quantitativa dels respectius bancs centrals es justifica per la notable distància existent entre els objectius d'inflació que tenen fixats i la situació actual, encara poc allunyada de la deflació. Així i tot, el pols d'aquestes dues grans economies és diferent. Mentre que el Japó amb prou feines creix, la zona de l'euro experimenta una expansió que, sense ser extraordinària, sí és substancial i que, sobretot, sembla més sostenible. En clau conjuntural, un dels elements que contrasta entre l'economia nipona i la de la moneda única és l'estat de forma de la demanda interna i, en particular, la del consum privat. Mentre que, al Japó, el consumidor es mostra decaigut, el pols del consum de les llars europees és clarament més expansiu des de les acaballes del 2013. En una perspectiva temporal una mica més dilatada, les ambicions reformadores a les dues economies evidencien una distinció important. Al Japó, s'han adoptat diferents me­­sures d'estímul de la demanda (a més de l'expansió monetària, s'ha utilitzat l'expansió fiscal), però els canvis de caràcter estructural, reiteradament anunciats, no s'acaben de concretar. En canvi, la dinàmica recent de la zona de l'euro reflecteix el suport que proporcionen al creixement diferents factors de caràcter temporal (es poden esmentar l'abaratiment de les primeres matèries, la depreciació de l'euro o l'expansió quantitativa del BCE), però també és el fruit dels resultats positius de les reformes estructurals adoptades pels diferents membres de la zona de l'euro.

El creixement espanyol, resultat de la combinació de suports temporals i ajustos estructurals. Una de les economies que concreta més clarament aquesta doble dinàmica és l'espanyola. Hi ha pocs dubtes que Espanya es be­­neficia dels factors esmentats més amunt (petroli, euro i expansió monetària) en un grau notable. Això explica que, en el 4T, s'hagi mantingut un ritme de creixement apreciable: segons les nostres estimacions, l'avanç del PIB s'haurà situat en el 0,8% intertrimestral, la mateixa xifra que en el 3T, de manera que tancarà el 2015 amb un creixement anual del 3,2%, el més elevat de les principals economies de la zona de l'euro. El 2016, aquesta situació es repetirà, i l'economia espanyola creixerà més que els socis de referència de la zona de l'euro. Malgrat ser importants, els factors de suport temporal no expliquen totalment el bon moment econòmic del país. Algunes reformes importants dels úl­­tims anys contribueixen de forma decisiva a l'expansió del creixement. La reforma bancària es tradueix en una millora dels fluxos de crèdit, que, al seu torn, afavoreixen una clara recuperació immobiliària i del finançament de l'activitat productiva de les empreses petites i mitjanes. La reforma laboral explica per què, des que l'economia va abandonar la recessió, la creació d'ocupació s'ha recuperat ostensiblement i ha apuntalat el consum. El nou marc laboral també ha contribuït a facilitar una evolució salarial més compatible amb la molt necessària recuperació de la competitivitat exterior. L'ajust públic va facilitar, en el seu moment, la recuperació de la credibilitat de l'economia internacional i va millorar de manera significativa les condicions de fi­­nan­­ça­­ment exterior. El repte per als futurs responsables de la po­­lítica econòmica serà no acomodar-se a aquest entorn con­­fortable i tirar endavant reformes que garanteixin que l'economia pugui consolidar una tendència de creixement estable i sostenible.