Tal com ho mostra l’article «Evolució dels beneficis de les empreses cotitzades: alcista i volàtil», del Dossier d’aquest Informe Mensual, una gran part de l’increment dels beneficis de les empreses cotitzades dels EUA i de la zona de l’euro s’explica per l’augment del marge de beneficis (definit com la ràtio entre beneficis i vendes) fins a màxims històrics. Aquest augment, a més a més, no s’ha donat de manera uniforme a tots els sectors i empreses. És important, doncs, analitzar els factors de fons que ajuden a explicar aquesta tendència.

El grau de competència és un dels determinants clau del preu que pot fixar una empresa als seus productes. Per exemple, si hi ha pocs competidors, l’empresa tindrà més marge per augmentar el preu i podrà obtenir marges més elevats. A més del nombre de competidors, el grau de competència també depèn de factors com les barreres d’entrada al mercat (reguladores, econòmiques, tecnològiques...), del grau de concentració del sector, del creixement del mercat en qüestió o de l’efectivitat de les autoritats de defensa de la competència a l’hora de prevenir que les empreses es coordinin per fixar preus més alts. Molts dels factors que afecten el grau de competència, per tant, varien en funció del sector en què opera l’empresa.

No obstant això, a més d’aquests factors, les empreses també tenen al seu abast estratègies que els permeten millorar la posició competitiva i, per tant, augmentar el marge. Destaquen la diferenciació de producte i les millores d’eficiència en el procés productiu, dues línies d’actuació que, gràcies a les noves tecnologies i a la globalització, han rebut un impuls.

La diferenciació de producte permet que la demanda sigui menys sensible als augments en el preu (és a dir, que es torni més inelàstica), la qual cosa, al seu torn, permet a les empreses aplicar uns marges més elevats. Hi ha diverses maneres de diferenciar el producte. Una d’elles, si més no a curt termini, és mitjançant campanyes publicitàries que en millorin la imatge. Una altra manera de diferenciar el producte és mitjançant la innovació, millorant les característiques i/o les funcionalitats d’un producte ja existent. Si té èxit, la innovació en producte permet generar una demanda específica per a l’empresa, de manera que augmenta la disposició a pagar dels consumidors i, per tant, el marge de beneficis.1

D’altra banda, la innovació també ajuda a millorar l’eficiència amb què una empresa produeix, la qual cosa es tradueix en costos de producció més baixos i, en última instància, en un augment del marge de beneficis si la competència no pot innovar al mateix ritme. En aquesta línia, un estudi recent que analitza el comportament d’una àmplia mostra d’empreses espanyoles entre els anys 1990 i 2008 mostra com la innovació sol anar associada a un augment dels marges. En concret, la innovació en producte permet, de mitjana, un augment dels marges del 5,1%, mentre que la innovació en processos de producció s’associa a un augment del marge del 3,8% de mitjana. Atesos aquests resultats, no sorprèn que, en general, sigui als sectors en què s’innova més, com el farmacèutic o les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), on els marges són més elevats.

La globalització també ha contribuït a l’augment dels marges empresarials. Moltes empreses han aprofitat els avanços tecnològics i la reducció de barreres comercials per expandir-se cap a nous mercats. La literatura econòmica suggereix que aquesta major orientació exportadora de les empreses s’associa a uns marges de beneficis més elevats.2 Pel que fa a la diferenciació de productes, hi ha una abundant evidència empírica que mostra que les empreses que exporten solen diferenciar més els productes i/o exporten béns de més qualitat (amb una demanda més inelàstica). La globalització, a més a més, ha afavorit una caiguda dels costos de producció i un augment de la dimensió de les empreses.3 En part, les empreses que s’internacionalitzen solen ser les més competitives, però, al mateix temps, el nivell de competència als mercats globals també sol ser més elevat, la qual cosa, al seu torn, manté la pressió perquè les empreses continuïn millorant els processos de producció i perquè continuïn innovant per diferenciar els seus productes.4 Per exemple, moltes empreses, en especial les que ja tenien una forta presència als països avançats, han utilitzat les millores tecnològiques i de transport per dividir les operacions en diferents països i han creat, així, cadenes de producció globals que els han permès reduir de forma considerable els costos de producció. Això els ha atorgat un enorme avantatge competitiu, la qual cosa els ha permès entrar més fàcilment en nous mercats i, sobretot, desenvolupar un model de negoci molt difícil de replicar pels seus competidors.

A aquests factors de caràcter més estructural s’ha sumat, des de la crisi financera, l’efecte del cicle econòmic. En les fases recessives del cicle econòmic, sol haver-hi dues forces que actuen de forma contraposada sobre els marges empresarials. D’una banda, en reduir-se la demanda, l’entorn se sol tornar més competitiu, la qual cosa pressiona els marges a la baixa. No obstant això, la recessió econòmica sol expulsar del mercat les empreses menys competitives, i, a més a més, les empreses han d’augmentar el marge de beneficis per poder sufragar els costos fixos. Aquesta segona força és la que, pel que sembla, ha dominat en els últims anys.5 Un estudi recent que analitza el cas de les empreses espanyoles presenta evidència a favor d’aquest argument i conclou que una part de l’augment de marges observat des de la crisi és deguda a una disminució del grau de competència en alguns mercats.6 Un altre factor que ha pressionat els marges a l’alça en els últims anys ha estat el temor a perdre l’accés al finançament extern o a no poder afrontar els costos financers. Així, diversos estudis mostren que les empreses que depenen més del finançament extern o que estaven més endeutades han tendit a fixar marges més elevats.7

En definitiva, en els últims anys, els factors cíclics i estructurals han afavorit l’augment dels marges empresarials. És previsible que els factors cíclics es vagin diluint en els propers anys, però tot fa pensar que els de fons, com el progrés tecnològic i la globalització, continuen tenint un ampli recorregut. Tant la globalització com el progrés tecnològic són factors indubtablement positius, ja que milloren el creixement econòmic i el benestar, però cal seguir de prop fins a quin punt l’augment dels marges és fruit de la recompensa que obtenen les empreses per l’èxit dels seus productes en el nou entorn i fins a quin punt és resultat d’una reducció del grau de competència.

Roser Ferrer

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Vegeu Cassiman, B. i Vanormelingen, S. (2013), «Profiting From Innovation: Firm Level Evidence on Markups», Working paper, IESE Business School.

2. Vegeu De Loecker, J. i Warzynski, F. (2012), «Markups and Firm-Level Export Status», American Economic Review, 102(6), i Cassiman, B. i Vanormelingen, S. (2013), «Profiting From Innovation: Firm Level Evidence on Markups», Working paper, IESE Business School.

3. El nombre d’empreses multinacionals s’ha doblat amb escreix en els 25 últims anys: de 36.000 el 1990 a 81.000 el 2013. Vegeu McKinsey Global Institute (2015), «The new global competition for corporate profits».

4. Vegeu Altomonte, C. et al. (2014), «Internationalization and innovation of firms: evidence and policy», Special paper, Centre for Economic Performance; Cassiman, B. i Vanormelingen, S. (2013), «Profiting From Innovation: Firm Level Evidence on Markups», Working paper, IESE Business School; Forlani, I. et al. (2016), «Unraveling Firms: Demand, Productivity and Markups Heterogeneity», Centre for Economic Performance; Hallakyand, J. C. i Sivadasanz, J. (2009), «Firms’ Exporting Behavior under Quality Constraints», Working paper, National Bureau of Economic Research; Manova, K. i Zhang, Z. (2012), «Export Prices Across Firms and Destinations», The Quarterly Journal of Economics, 127, i Mayer, T., Melitz, M. i Ottaviano, G. (2016), «Product Mix and Firm Productivity Responses to Trade Competition», Discussion Paper, Centre for Economic Performance.

5. Per a una explicació més detallada de la contraciclitat dels marges empresarials, vegeu Rotemberg, J. i Woodford, M. (1991), «Markups and the Business Cycle», NBER Macroeconomics Annual, i Rotemberg, J. (2008), «Cyclical markups», The New Palgrave Dictionary of Economics.

6. Vegeu Montero et al. (2015), «Heterogeneity of markups at the firm level and changes during the Great Recession: the case of Spain», Document de Treball, Banc d’Espanya.

7. Vegeu Chevalier, J. i Scharfstein, D. (1996), «Capital Market Imperfections and Countercyclical Markups: Theory and Evidence», The American Economic Review, vol. 86, i Gilchrist et al. (2013), «Inflation Dynamics During the Financial Crisis», Mimeo. Per a empreses espanyoles, vegeu Montero, J. i Urtasun, A. (2014), «Price-cost mark-ups in the Spanish Economy: a microeconomic perspective», Document de Treball, Banc d’Espanya.