Com es divideix la renda entre el treball i el capital? Nombrosos economistes han intentat respondre aquesta pregunta des que David Ricardo, el 1817, la qualifiqués com la qüestió fonamental de l’economia política. Encara que, al capdavall, es tracti simplement de veure com es reparteix el «pastís» entre els factors de producció (treball i capital) que contribueixen a la seva generació, aquesta distribució té importants implicacions. No solament perquè repercuteix directament en el benestar dels propietaris de capital i dels treballadors, sinó perquè, a més a més, afecta les decisions d’inversió en capital físic i humà. Recentment, aquesta qüestió ha suscitat un interès especial, ja que se sol usar com un primer indicador de desigualtats socials. Generalment, les rendes del capital estan més concentrades en la població més rica que les rendes del treball, de manera que una reducció del pes de les rendes del treball sol anar associada a un augment de la desigualtat en una societat.

L’evidència empírica és concloent: el pes de les rendes del treball en la renda total ha disminuït a nivell global en les últimes dècades.1 Les causes d’aquest declivi són múltiples i han estat àmpliament documentades en la literatura acadèmica.2 Entre elles, destaquen unes tendències de fons, com els avanços tecnològics i la globalització, que tendeixen a afavorir una major utilització de capital en detriment del treball i, per tant, es redueix la porció del PIB que s’enduen els treballadors.3 A més a més, la Gran Recessió del 2008-2009 ha contribuït a accelerar aquest descens, ja que la major part de l’ajust s’ha produït per la via del factor treball. Així, en l’actual etapa de recuperació, el creixement del PIB es produeix sense pressions salarials, i això, al seu torn, intensifica la caiguda del pes de les rendes del treball.4

Així, doncs, tant per factors estructurals com cíclics, el pes de les rendes del treball s’ha anat reduint a la majoria de països avançats i a molts dels emergents. No obstant això, com veurem, s’ha produït un canvi important en la distribució de les rendes del capital. En aquest sentit, les qüestions metodològiques centren una gran part del debat, i, per això, abans convé aclarir els conceptes.5

Consideri el cas d’una empresa. El valor afegit brut (VAB) és la diferència entre els ingressos per les vendes i el cost dels inputs intermedis usats en la producció. El VAB es divideix en dos components: les rendes del treball (salaris i una altra compensació rebuda pels treballadors) i la resta, anomenat excedent brut d’explotació (EBE) en els comptes nacionals.6 Una primera aproximació al pes de les rendes del capital s’obté dividint l’EBE pel VAB. Analitzar aquesta ràtio o el pes de les rendes del treball és equivalent, ja que, per definició, les dues sumen u. És obvi, per tant, que, si s’usa aquesta aproximació, molt crua, es conclou que les rendes del capital han augmentat. No obstant això, aquesta definició no té en compte que l’EBE és un concepte molt ampli i que inclou la retribució pagada a una gran varietat de receptors. Així, una part d’aquestes rendes del capital es paguen als prestadors en forma d’interessos; una altra part anirà al Govern per pagar impostos sobre beneficis, i la resta es pot retenir al balanç de l’empresa (beneficis retinguts) o es distribueix als accionistes en forma de dividends o recompra d’accions. Els comptes nacionals, desafortunadament, no ofereixen aquest nivell de detall.

En un treball pioner en què s’analitzen les dades de 59 països durant 35 anys, Karabarbounis i Neiman1 desagreguen l’EBE en un component de beneficis empresarials purs (que inclou tant el pagament de dividends com els beneficis retinguts) i un component que inclou la resta de pagaments al capital (pagaments d’interessos, entre d’altres). Els autors mostren que és el primer component, els beneficis empresarials purs, i no el segon, les altres rendes del capital, el que presenta una tendència creixent a llarg termini. En conseqüència, la caiguda del pes de les rendes del treball té com a contrapartida un augment agregat dels beneficis empresarials. Paral·lelament, els autors mostren també que el pagament de dividends augmenta a un ritme menor que els beneficis totals, de manera que el descens de les rendes laborals coincideix amb un augment espectacular de l’estalvi empresarial.

Malgrat que aquests resultats són molt suggeridors, cal esmentar que l’anàlisi de Karabarbounis i Neiman assumeix un tipus d’interès real constant. Aquesta hipòtesi, però, no és gaire adequada quan es tracta de tendències a llarg termini i, en especial, no se cenyeix a l’experiència recessiva més recent, durant la qual el tipus d’interès real s’ha reduït. Aquesta limitació metodològica va ser resolta per Rognlie,7 que ha construït un mesurament del tipus d’interès real que exhibeix una tendència descendent en el temps.

Rognlie també posa l’accent, principalment, en l’ús de mesurament de capital net de depreciació, en lloc de brut. Aquesta distinció és important, perquè una part de les rendes brutes del capital és destinada a reemplaçar el capital que es deprecia i, per tant, no pot ser considerada remuneració als inversors. Un aspecte especialment rellevant en sectors com el de les TIC, ja que el capital juga un paper central en la producció i es deprecia ràpidament. De fet, atès que els sectors que han anat guanyant importància al conjunt de l’economia solen tenir un stock de capital que es deprecia més ràpidament (per exemple, software o propietat intel·lectual), la depreciació del capital podria explicar l’augment de les rendes brutes de capital a nivell global. En efecte, si es tenen en compte les rendes de capital netes i el mesurament del retorn del capital estimat per Rognlie (tots dos decreixents), s’obté que el component dels «altres pagaments al capital» decreix i, en contrapartida, el component dels beneficis purs augmenta de forma molt substancial.8

Amb el mateix desig de desentranyar l’evolució del retorn del capital, però centrant-se, només, als EUA, Barkai9 construeix un mesurament del retorn del capital a partir de la rendibilitat d’una cartera de bons amb una qualificació de Moodys’ Aaa i de les expectatives d’inflació. Usant aquesta aproximació, mostra que els «altres pagaments al capital» han reculat de forma dramàtica en els 30 últims anys. En concret, segons aquesta estimació, han baixat el 30%, la qual cosa representa una caiguda superior a l’experimentada per les rendes del treball, del 10% en el mateix període. La contrapartida de la caiguda del pes de les rendes del treball i dels «altres pagaments al capital» és un fort augment del pes dels beneficis empresarials purs: als EUA, van augmentar del 2,2% del VAB el 1984 al 15,7% el 2014.

L’augment dels beneficis empresarials, efectivament, és un resultat que es repeteix en totes les anàlisis consultades. No obstant això, aprofundir en les raons que n’expliquen l’augment no és una tasca senzilla, ja que, en aquesta literatura, és habitual mesurar els beneficis com un residu (la part del VAB que no es destina a remunerar treball o capital). En aquest sentit, el treball de Barkai fa un pas endavant, ja que estableix una relació positiva entre l’augment dels beneficis i el nivell de concentració sectorial. Això fa pensar que la menor competència als mercats de productes i, per tant, l’augment dels marges empresarials explicarien el declivi de les rendes laborals i dels «altres pagaments al capital».

En conclusió: el pes de les rendes del treball i de les altres rendes del capital mostren una tendència descendent, que ha estat compensada per un augment del pes dels beneficis empresarials purs. Una implicació d’aquest resultat és que la preocupació sobre la desigualtat no s’hauria de centrar, únicament, en la divisió de la renda entre el treball i el capital, sinó en la comprensió de les raons que expliquen l’increment dels marges empresarials. L’article «Per què han augmentat els marges empresarials?», en aquest mateix Dossier, explica, precisament, els principals factors que han contribuït a augmentar els marges. Una altra qüestió igualment rellevant és per què les empreses, davant el notable augment dels marges empresarials, no han augmentat la distribució de beneficis i, en canvi, han optat per acumular estalvi en forma de liquiditat en els seus balanços. El proper article, «Liquiditat al sector empresarial: quan més no sempre és millor», explica el perquè.

Judit Montoriol Garriga

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Karabarbounis, L. i Neiman, B. (2014a), «The global decline of the labor share», Quarterly Journal of Economics, 129.

2. Vegeu el Dossier «Les rendes del treball en perspectiva», publicat en l’IM02/2014.

3. Aquesta és la visió que defensen tant Pikkety com Karabarbounis i Neiman. El primer emfatitza que l’augment de l’estalvi a nivell global implica una major acumulació de capital en el temps, la qual cosa fa augmentar el pes de l'stock de capital i, en conseqüència, la fracció de la renda destinada a remunerar el factor

capital. Els segons autors destaquen que la caiguda del preu dels béns d’equipament en relació amb els béns de consum dóna lloc a aquest mateix fenomen. Vegeu Pikkety, T. (2014), «Capital in the twenty-first century».

4. Al costat oposat, també és conegut el patró contracíclic del marge de beneficis, és a dir, les empreses tendeixen a augmentar el marge amb què operen durant les recessions per compensar, en part, la caiguda de les vendes.

5. En aquest article, com és habitual en la literatura, es limita l’anàlisi al sector empresarial i s’exclou els autònoms i els treballadors del sector públic.

6. Un tercer component, amb un pes molt inferior, són els impostos a la producció. Generalment, es realitza l’anàlisi a costos dels factors per obviar aquest component.

7. En concret, estima el tipus d’interès real a partir de la diferència entre el valor de mercat d’una empresa i el seu valor en llibres. Vegeu Rognlie, M. (2015), «Deciphering the Fall and Rise in the Net Capital Share: Accumulation or Scarcity?», Brookings Papers on Economic Activity.

8. Karabarbounis i Neiman, en el seu primer treball, van usar mesuraments bruts. No obstant això, posteriorment, els autors van mostrar una elevada correlació entre la tendència de les rendes laborals netes i brutes. Vegeu Karabarbounis, L. i Neiman, B. (2014b), «Capital depreciation and labor shares around the world: measurement and implications», Working paper, University of Chicago. A més a més, l’ús de mesuraments nets no està lliure de controvèrsia, a causa de l’arbitrarietat del càlcul de la depreciació.

9. Barkai, S. (2016), «Declining labor and capital shares», Working paper, University of Chicago.