Durant els últims segles, la indústria ha constituït un sector clau per al desenvolupament econòmic dels països. L’expansió de l’activitat industrial ha estat transcendental per impulsar la innovació tecnològica, la capacitat exportadora, la sofisticació dels processos productius... En definitiva, ha estat clau per augmentar el creixement econòmic. Els efectes de les diferents revolucions industrials, a més a més, han anat més enllà de l’àmbit estrictament econòmic i han impulsat canvis importants a nivell social i demogràfic, com la generació d’una àmplia classe mitjana o un augment de la població. Per tant, no és estrany que la pèrdua de pes que mostra la indústria des de fa diverses dècades sigui una font recurrent de preocupació.

L’esquema de Fischer-Clark proporciona un marc conceptual que és útil per aproximar els cicles de la sectorialització econòmica d’un país al llarg del temps. La intuïció d’aquest marc és, en essència, la següent. En les fases més primerenques del desenvolupament econòmic, les activitats agropecuàries aglutinen la major part de la població ocupada (senyal d’identitat de les societats preindustrials). A mesura que els avanços tècnics en les activitats industrials incrementen la capacitat de producció del sector, la intensitat de l’ocupació agrícola perd pes i, al mateix temps, les manufactures van copant cada vegada una major proporció de l’ocupació total. El procés d’industrialització avança, es fa més complex i du la indústria a consolidar-se com el motor més important, en termes d’ocupació i de PIB, de l’estructura productiva de l’economia (tot i que durant poc temps). Durant aquesta fase de desenvolupament de la indústria, sorgeixen les societats industrials, al final del segle xix i començament del xx, a la majoria dels països que avui conformen el bloc avançat. A partir d’aquest punt, el factor tecnològic adquireix una importància creixent i els guanys de productivitat del sector manufacturer s’acceleren. A mesura que aquest patró es consolida i el nivell de renda dels treballadors augmenta, guanyen pes les activitats vinculades al sector dels serveis, com les relacionades amb l’oci, la sanitat i l’educació. L’augment de la demanda de serveis és degut, en part, a la seva elasticitat-renda, que acostuma a ser superior a la dels béns manufacturats. D’aquesta manera, els serveis es converteixen en el principal sector d’activitat de l’economia (tret distintiu de les societats postindustrials).

El gràfic reprodueix l’esquema de Fischer-Clark per al cas dels EUA, tot i que el missatge de fons es pot estendre a la resta de països desenvolupats. El pes del sector secundari als EUA ha passat de representar prop del 30% del PIB cap a la meitat del segle xx a poc més de l’11% el 2015. Una tendència molt similar a l’observada en termes d’ocupació: del 35% del nombre total d’ocupats cap a la meitat del segle xx, s’ha passat al 10% de l’actualitat. No obstant això, cal destacar que el descens secular de la indústria respon a la interacció de múltiples factors, alguns dels quals introdueixen matisos importants a l’hora de quantificar la pèrdua «real» de la indústria en termes de PIB i d’ocupació. Els canvis productius i organitzatius que han tingut lloc en aquest sector i el creixent grau d’interdependència entre indústria i serveis (fenomen conegut com serviindústria) són alguns dels aspectes més rellevants, tal com es detalla a l’article «La indústria ha mort! Llarga vida a la indústria!», d’aquest Dossier.

Una de les qüestions de major abast subjacent al fenomen de la desindustrialització és si comporta un canvi cap a un nou ordre econòmic, social i, fins i tot, demogràfic. En aquest sentit, al llarg de la història, s’han produït punts de transició que han desembocat en canvis dràstics de l’statu quo prevalent a cada moment. Un d’ells és la Revolució Industrial, que es va originar a la Gran Bretanya de la segona meitat del segle xviii i que té com a principals senyals d’identitat la mecanització de la indústria tèxtil i el desenvolupament del sistema de producció fabril (en substitució dels mètodes descentralitzats de producció domèstica). Com és ben sabut, l’impacte d’aquests desenvolupaments tecnològics va ser formidable al llarg de les dècades següents. En primer lloc, es va produir un fet històric tan rellevant com el sorgiment de la classe mitjana obrera. En segon lloc, i vinculat a aquest últim punt, el règim demogràfic mundial va canviar de forma radical. La població va experimentar un creixement molt notable i es va doblar en els 100 anys posteriors a la Revolució Industrial, fins als 1.240 milions d’habitants el 1850. Això contrasta amb la dinàmica poc vigorosa del creixement poblacional predominant fins llavors.1 A més a més, les empreses manufactureres es van aglutinar a les ciutats per apropar-se als proveïdors i als clients, la qual cosa va reduir els costos de transport dels béns intermedis i finals. Aquestes economies d’aglomeració van motivar la proliferació de barris industrials a moltes ciutats al segle xix, com l’East End londinenc o el Poblenou barceloní. Entre l’últim tram del segle xix i els primers compassos del xx, va tenir lloc la Segona Revolució Industrial, que va introduir, en el procés productiu, la cadena de muntatge, el concepte de producció de béns a gran escala, i que va tenir l’electricitat i els combustibles fòssils com a singularitats destacades. El procés d’urbanització es va intensificar, el creixement de la població es va accelerar de forma extraordinària i la consciència de classe obrera es va consolidar.

Ara que la tendència a la baixa de la indústria és un fet difícil de rebatre, la seva influència en àmbits tan rellevants com la demografia, el paper de les ciutats o la desigualtat es torna a qüestionar. Pel que fa a la demografia, malgrat que el descens de la taxa de natalitat ha coincidit amb la caiguda del pes de la indústria, en especial als principals països desenvolupats, la relació no sembla causal. De fet, el descens de la taxa de natalitat està més vinculat al canvi de preferències i de necessitats que es produeix a mesura que el nivell de desenvolupament econòmic és més elevat.

Pel que fa a les ciutats, per bé que és cert que el seu creixement va estar molt vinculat al desenvolupament de la indústria, ja que això va facilitar la reducció dels costos de transport, ja fa diverses dècades que el seu rol ha canviat notablement. En una economia cada vegada més terciaritzada, les ciutats juguen un paper molt important en la provisió de serveis d’oci i en la creació d’un mercat de treball més dens, la qual cosa ajuda a fer-lo més eficient i més propici per a la generació i per a la difusió d’idees innovadores.2 Per tant, tot fa pensar que el procés d’urbanització continuarà en les properes dècades independent­­ment del menor pes de la indústria.

La consideració sobre l’augment de la desigualtat, o el menor pes de la classe mitjana, és diferent. En aquest cas, sí que sembla que hi ha una certa connexió entre l’augment de la desigualtat observada als països al llarg de les últimes dècades i la pèrdua de pes de la indústria. Abans de res, cal tenir present que la indústria, com altres sectors econòmics, es troba immersa en una profunda metamorfosi, propiciada per la irrupció de les noves tecnologies, com la digitalització dels processos productius, el desenvolupament de la intel·ligència artificial i la robotització, les noves possibilitats de producció associades a la impressió 3D o l’explotació del big data, entre altres. Tots aquests avanços, sigil·losos en essència però poderosos en intensitat, generen el que es coneix com Indústria 4.0 i comporten un profund canvi en el perfil dels professionals que treballen al sector. Així, si, a l’origen, la indústria va ocupar un gran nombre de treballadors provinents del sector agrícola sense que precisessin de gaire formació, ara els ocupats al sector cada vegada presenten un nivell educatiu més elevat. Aquest element és indispensable per aprofitar al màxim les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies. En canvi, les tasques més mecàniques o repetitives, que solien ser desenvolupades per treballadors amb un salari mitjà, són realitzades per robots o per processos mecanitzats. Com es comenta a l’article «La nova política industrial: reptes i oportunitats», del present Dossier, el repte de política econòmica que aquests canvis comporten és de primera magnitud.

En definitiva, no hi ha dubte que cal treballar per impulsar els avanços que comportaran la Indústria 4.0 i la serviindústria i per minimitzar, al mateix temps, les repercussions que puguin emanar del nou paradigma industrial. El repte per a la política econòmica no és menor; l’amenaça, tampoc.

Carlos Martínez Sarnago

Departament de Mercats Financers, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. El lector trobarà una excel·lent exposició sobre la història de la població mundial a Livi Bacci, M. (1990), «Historia mínima de la población mundial». Editorial Ariel, Barcelona. L’autor documenta un creixement mitjà anual de la població del planeta des de l’any 0 fins al 1750 del 0,06%. En els 200 anys posteriors (1750-1950), la taxa de creixement mitjana anual va augmentar fins al 0,6%.

2. Sobre aquesta qüestió, vegeu el Dossier «El moment de les ciutats», de l’IM06/2016.