Com aprofitar l'impacte positiu del canvi tecnològic en l'ocupació?
A principis del segle XIX, un grup d'artesans anglesos, coneguts com «ludites», van reaccionar a la introducció dels telers industrials destruint les màquines que substituïen el seu ofici i els reemplaçaven per treballadors menys qualificats. Aquesta resistència instintiva al rival que els treia la feina va acabar frustrada: la implementació dels telers es va ajornar momentàniament, però les millores tecnològiques es van acabar implementant.1 De manera similar, les noves tecnologies provoquen, en l'actualitat, una alteració del mercat de treball, i una reacció ludita no ho evitarà. En canvi, l'entorn en què es produeixi aquest canvi i com reaccionin els actors influiran en l'abast i en la materialització d'aquest potencial de creixement, sobretot a curt termini. L'objectiu d'aquest article és analitzar com cal modificar el marc regulador per poder aprofitar al màxim aquest potencial i minimitzar, al mateix temps, els possibles impactes negatius sobre el mercat de treball.
Malgrat que la implementació de les noves tecnologies és beneficiosa a llarg termini, ja que desplaça la frontera de producció, també comporta un procés d'adaptació (per a més detalls, vegeu l'article «Automatització: la por del treballador», en aquest mateix Dossier). Diferents elements poden contribuir a reduir el temps que triga la societat a posar-les en funcionament, entre els quals destaca el paper de les institucions. Per maximitzar l'impacte positiu de les noves tecnologies al mercat de treball, l'entorn ha de propiciar que es puguin traslladar ràpidament a l'economia i que, d'aquesta manera, es creïn noves empreses i noves ocupacions. Sembla que això succeeix en alguns països, però no en uns altres: els avanços tecnològics s'incorporen a diferents velocitats. Les patents en són un exemple: mentre que, a Corea, es van sol·licitar més de 3.000 patents per milió d'habitants el 2014, a la zona de l'euro, se'n van sol·licitar 460 i, en països com Espanya, menys de 100. A més a més, una nova empresa innovadora (per exemple, un nou Google) s'ha de poder expandir i ha de poder augmentar la seva dimensió: a Europa, es creen nombroses start-ups, però poques arriben a créixer, sigui per falta d'accés al mercat de capitals o sigui per altres motius.
Per accelerar la implementació de les noves tecnologies, els Governs podrien, d'una banda, afavorir infraestructures bàsiques i eliminar les barreres institucionals que la dificulten. En el cas europeu, per exemple, es pot avançar en la creació d'un mercat únic digital que incrementi els beneficis potencials de les empreses i dels individus. Així mateix, l'Estat podria adaptar la legislació per donar més facilitats a la creació d'empreses i d'start-ups i vetllar més perquè les primeres empreses a arribar no abusin d'un poder de mercat excessiu que impedeixi l'entrada als competidors. A més a més, podria facilitar que la força laboral tingui les habilitats adequades per treure profit de les noves tecnologies al mercat laboral, en particular en tasques complementàries a les automatitzables, mitjançant polítiques educatives i de formació (vegeu l'article «La ineludible metamorfosi del mercat de treball: com pot ajudar l'educació?», en aquest mateix Dossier).
D'altra banda, potencialment, les noves tecnologies poden tenir un impacte negatiu a curt termini, en perjudicar de manera directa alguns treballadors que perden la feina o que veuen reduït el salari per culpa de l'automatització (vegeu l'article «Arribarà la Quarta Revolució Industrial a Espanya?», en aquest mateix Dossier). Per a aquests treballadors, és important que existeixin unes polítiques d'ocupació passives i actives adequades per pal·liar l'impacte negatiu i per propiciar que trobin una nova feina.2 L'economia digital ha permès, al seu torn, que hagin augmentat algunes modalitats de treball, com el treball a temps parcial, els autònoms o els treballadors de l'economia gig3 (per exemple, Uber). En aquest sentit, la regulació laboral s'ha d'adaptar per englobar les noves relacions de treball, perquè ja no responen als patrons clàssics. Harris i Krueger,4 per exemple, proposen un estatus específic per als treballadors independents de l'economia gig (independent workers), que no poden ser considerats ni empleats (ja que treballen, només, quan volen) ni completament autònoms (ja que la companyia fixa els preus i les condicions del servei). Aquest estatus, segons els autors, inclouria drets com la sindicació, però no uns altres (com el salari mínim, l'atur o el pagament d'hores extres, la prestació dels quals no és tan clara), ja que són els treballadors els que decideixen quan treballar.
Finalment, els avanços tecnològics han contribuït a una part significativa de l'increment de la polarització al mercat de treball, ja que han augmentat la dispersió salarial5 i han beneficiat els treballadors que realitzen tasques menys substituïbles o més complementàries a aquests avanços tecnològics (en detriment dels que realitzen tasques més repetitives i, per tant, més automatitzables, normalment en ocupacions intermèdies). Al mateix temps, aquests canvis tecnològics han fet augmentar les oportunitats d'ocupació als extrems de la distribució ocupacional i han propiciat la disminució de les intermèdies.
El canvi tecnològic ha intensificat, així, la desigualtat de rendes entre els treballadors, la qual cosa pot afectar el creixement econòmic dels països desenvolupats. A mesura que els països es desenvolupen, la inversió en capital humà passa a ser un factor més determinant del creixement (com ho era la inversió en capital físic en les primeres fases del desenvolupament).6 D'aquesta manera, un augment de la desigualtat podria provocar una infrainversió en educació per una part de la població, la qual cosa acabaria repercutint en un menor creixement agregat,7 llevat que les polítiques públiques garanteixin l'accés a una educació de qualitat dels col·lectius més desfavorits. En aquest context, és clau que els beneficis generats per la tecnologia repercuteixin, mitjançant les polítiques públiques, en una igualtat efectiva d'oportunitats i assegurin que cap part de la població en quedi exclosa. D'una banda, és necessari vigilar que el sistema impositiu continuï generant prou recursos per dur a terme aquestes polítiques. Per exemple, s'han d'examinar els efectes d'un fort augment de la polarització del mercat de treball en la recaptació impositiva i fer els ajustos necessaris per assegurar un nivell recaptador adequat. De l'altra, és necessari un bon disseny i una bona implementació de les polítiques educatives i socials per permetre una inversió adequada en capital humà dels treballadors. En tot cas, perquè aquestes polítiques siguin efectives, és necessari sistematitzar-ne l'avaluació rigorosa.
Altres mesures per reduir la desigualtat es poden orientar a propiciar que els treballadors puguin convertir-se en accionistes, amos també dels beneficis generats pels avanços tecnològics que repercuteixen en els propietaris de les companyies innovadores. Kaplan ha proposat que el Govern nord-americà incentivi econòmicament les empreses en què una gran part del capital cotitzi en borsa, per possibilitar que els beneficis potencials estiguin a l'abast d'un major nombre d'individus,8 tot i que una major capitalització borsària pugui no estar exempta de problemes, ja que pot influir en una presa de decisions empresarials a més curt termini.
En conclusió, la destrucció del robot que pot automatitzar una tasca no seria la millor solució per a una potencial pèrdua de llocs de treball, ja que, a llarg termini, les innovacions tecnològiques incrementen el benestar de tota la societat. No obstant això, és important pensar quines són les polítiques públiques més adequades perquè aquest major benestar arribi a totes les persones.
Josep Mestres Domènech
Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank
1. La seva única contribució seria el que Hobsbawm va anomenar «negociació col·lectiva per disturbi», l'intent d'aconseguir una millora en les condicions salarials que no era possible a través de manifestacions multitudinàries, perquè les indústries estaven distribuïdes per tot el territori.
2. Per a més detalls, vegeu el Dossier «Polítiques per activar el mercat laboral», en l'IM09/2015.
3. L'economia gig fa referència a aquells treballadors que utilitzen aplicacions d'internet creades per empreses intermediàries per buscar clients per als quals realitzar petites tasques a curt termini.
4. Harris, S. i Krueger, A. (2016), «A Proposal for modernizing labor laws for the twenty-first-century work: the ‘Independent Worker'», Policy Brief 2015-10, The Hamilton Project.
5. OECD (2011), «Divided We Stand: Why Inequality Keeps Rising», OECD Publishing, París.
6. Galor, O. (2011), «Inequality, Human Capital Formation and the Process of Development», Handbook of the Economics of Education, North Holand.
7. IMF (2014), «Causes and Consequences of Income Inequality: A Global Perspective», IMF Discussion Note 15/13. OECD (2015), «In It Together: Why Less Inequality Benefits All», OECD Publishing, París.
8. Kaplan, J. (2015), «Humans Need Not Apply: A Guide to Wealth and Work in the Age of Artificial Intelligence», Yale University Press.
