L'adopció de les noves tecnologies digitals representa una revolució per a les empreses i els individus, que han canviat la manera d'organitzar-se, de comprar o de relacionar-se. Aquests canvis, però, comporten importants reptes per a l'Estat, ja que ha de regular activitats que abans no existien o per a les quals la regulació actual no està adaptada. En aquest article, analitzarem el paper de l'Estat en termes de competència, de recaptació tributària i de governança global en un món digitalitzat.

Començant per l'àmbit de la competència, és important destacar com les noves tecnologies digitals la poden reduir o poden afavorir situacions de monopoli. Tradicionalment, quan una empresa (tecnològica o no) aconsegueix una quota de mercat considerable i disposa d'una plataforma estàndard líder, pot tenir la temptació d'abusar de la seva posició dominant limitant la competència. Els avanços tecnològics en l'era digital han facilitat que diversos gegants tecnològics (Microsoft, Google, Apple, etc.) conquerissin aquesta situació d'avantatge. No obstant això, les noves tecnologies digitals també obren la porta a la competència, ja que, en simplificar el procés necessari per convertir-se en proveïdors de béns i de serveis, permeten l'entrada en escena de nous competidors. Per exemple, les noves aplicacions per a mòbils han afavorit les transaccions entre particulars (P2P, per les sigles en anglès de peer-to-peer) en sectors regulats com el lloguer d'habitatges o el transport de passatgers, els quals han experimentat un auge exponencial en els últims anys.

L'augment de l'oferta arran de la millora tecnològica té un vessant positiu per als consumidors, ja que incrementa la competència existent gràcies al major nombre i a la major varietat de béns i de serveis oferts o a la disminució del preu. No obstant això, aquesta entrada disruptiva de nous actors es pot convertir, també, en una competència deslleial per als proveïdors de serveis ja establerts que, a diferència dels últims que han arribat, han hagut de respectar una normativa de seguretat i uns estàndards de qualitat o aconseguir llicències d'activitat, entre d'altres. La innovació tecnològica possibilita l'activitat d'aquests nous agents, i és impossible (i segurament gens desitjable) restringir-la completament. Però és necessari que compleixin uns requisits bàsics, tant a l'inici del negoci (per exemple, la protecció del consumidor) com durant el desenvolupament de l'activitat (per exemple, el pagament de tributs), i que operin sota la llei. D'altra banda, la legislació s'ha d'adaptar, també, als nous models de negoci i a les millores tecnològiques. Per exemple, per obtenir un permís de transport de passatgers, s'exigeix passar una prova que demostri un coneixement exhaustiu de la llista de carrers d'una ciutat. No obstant això, els telèfons mòbils amb GPS han facilitat que qualsevol pugui traslladar persones a una adreça precisa sense necessitat que conegui els carrers amb detall, la qual cosa fa que aquesta exigència sigui obsoleta (a més de facilitar el contacte amb els clients a través d'una aplicació P2P). En definitiva, l'Estat ha de desenvolupar un marc normatiu més flexible i ampli que doni resposta a la nova realitat i que no representi una restricció per a l'entrada de nous agents.

Una altra qüestió important en aquest àmbit és la normativa de protecció del consumidor i dels estàndards de qualitat i de seguretat, el compliment de la qual ha de ser garantida per l'Estat, una tasca complicada en una economia digital que, per la seva naturalesa, no té fronteres. L'harmonització legislativa entre els diferents països de la Unió Europea (UE), i dins els propis països, seria una millora en aquest sentit, ja que augmentaria la protecció del consumidor i afavoriria l'economia digital. A Espanya, per exemple, l'existència de diferents legislacions sobre pisos turístics en funció de la comunitat autònoma, i fins i tot en funció del municipi, dificulta el control i el desenvolupament d'aquesta activitat.

En l'àmbit de la recaptació tributària, el repte al qual s'enfronta l'Estat és aconseguir taxar l'activitat a la xarxa. Algunes grans empreses tecnològiques aconsegueixen reduir la tributació comptabilitzant les vendes en països amb impostos més baixos, en lloc dels països on el comprador efectua la transacció. Així mateix, per evitar pagar impostos als països que operen amb tributs més alts, transfereixen una part dels beneficis a empreses filials en països amb una tributació més baixa. Per aconseguir-ho, usen un mecanisme de preus de transferència excessius que aconsegueix traspassar la major part dels beneficis a l'altre país. La Comissió Europea analitza la possible distorsió de la competència de diversos avantatges fiscals atorgats per, entre d'altres, Irlanda (pel cas d'Apple) i Luxemburg (pel cas d'Amazon). Una harmonització legislativa, si més no entre els països de la UE, i una bona vigilància perquè les transferències entre filials compleixin la legalitat reduirien aquest problema. D'altra banda, actualment, en no existir una legislació adaptada, una part dels ingressos obtinguts per la prestació de béns i de serveis gràcies als mitjans digitals no tributen. Per exemple, els conductors que utilitzen aplicacions de transport de passatgers encara no legalitzades no paguen l'IVA de les seves transaccions. No obstant això, les plataformes P2P podrien possibilitar la millora del pagament de tributs, ja que, en facilitar la traçabilitat de les transaccions, dificulten que els intercanvis comercials romanguin en l'economia submergida.

Finalment, la tercera àrea de summa importància per als Estats és la governança global dels fluxos digitals. Utilitzar internet com a cas d'anàlisi, tenint en compte que és l'instrument a través del qual es desenvolupa una gran part de la globalització digitalitzada, permet concretar un debat a vegades massa genèric. Internet deu el seu èxit al fet de ser un sistema únic i global, en particular els principals protocols i les infraestructures. En l'actualitat, però, hi ha dos punts de fricció que podrien erosionar aquests principis: la neutralitat de la xarxa i la ciberseguretat.

La neutralitat de la xarxa implica que qualsevol dada ha de ser tractada de la mateixa manera, sense discriminar-la per l'origen o pel contingut. Així, internet és entès com un servei únic, no com una xarxa amb diferents categories. A la pràctica, això representa, per exemple, prohibir a l'empresa propietària de la infraestructura que cobri perquè algunes dades siguin transmeses de forma més ràpida. No obstant això, també redueix els incentius a innovar i a invertir de les empreses, ja que perden un mecanisme a través del qual podrien monetitzar la inversió. Els usuaris individuals desitgen accedir a tota la informació sense filtres, però desitgen, també, millores i innovació en les infraestructures que utilitzen, al menor cost possible.

Finalment, la ciberseguretat és una qüestió crítica per als Governs: la magnitud del cibercrim és ja equiparable, en volum, a la del tràfic de drogues.1 No és fàcil conciliar la seguretat a internet (que hauria de ser desitjable per a totes les parts) amb el control d'internet per garantir la seguretat nacional i internacional. Per a alguns Estats, la xarxa pot constituir un risc polític; en altres casos, els Estats la poden voler utilitzar com un mecanisme de control de la ciutadania. En qualsevol cas, la instrumentalització d'internet per aconseguir objectius de política nacional en danya la integritat i la funcionalitat. Una solució força propera a l'òptima des d'un punt de vista teòric seria crear una zona neutral, on les principals connexions troncals d'internet (el backbone) estiguessin «governades» per un organisme multilateral que inclogués tots els agents (Governs, empreses, consumidors, etc.). No obstant això, la posada en pràctica d'aquesta solució sembla difícil, a causa dels diferents interessos econòmics i de les divergències polítiques de les parts implicades.

En resum, tot i que les innovacions tecnològiques representen un avanç important per a la societat, també són una font de reptes crucials per als Estats. És important que les regulin de forma adequada per incrementar el benestar tenint en compt les preferències de la població. Però seria un error que un excés de regulació o una regulació desfasada coartés les possibilitats de creixement que comporten.

Josep Mestres Domènech
Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank