El baix ritme de creixement del PIB japonès s'ha perllongat durant un llarg període de temps, perquè, a més de factors cíclics, han entrat en joc forces de fons o estructurals, amb molta inèrcia i de difícil correcció. És en aquest àmbit on el terme «japonització» adquireix rellevància, ja que es dirigeix a les causes últimes del baix creixement i no pas als seus símptomes passatgers. Tot seguit, s'analitzen les dues principals forces estructurals –la demografia i la productivitat– amb un doble objectiu: dictaminar si la visió negativa de la japonització és encertada i avaluar fins a quin punt el lent procés de recuperació de la zona de l'euro és degut a factors similars als que han marcat el Japó.

La demografia és un determinant de primer ordre del creixement econòmic a llarg termini. I, en èpoques de ràpida transformació demogràfica, també es fa sentir en les dinàmiques del PIB a curt termini. Per exemple, en el cas d'una onada d'immigració. La transformació que ha experimentat el Japó en aquest àmbit ha estat intensa i sostinguda en dos vessants: l'augment de l'esperança de vida i la reducció de la natalitat (les migracions han quedat en un segon pla). Fruit d'això, la població va passar de créixer a un ritme del 0,6% anual de mitjana en la dècada dels vuitanta a caure el 0,2% el 2014. Més important encara, la població en edat de treballar va passar dels 85 milions el 1990 als 78 milions el 2014. El declivi del nombre de persones en edat de treballar per cada persona gran també ha estat dràstic: va baixar de 5,7 el 1990 a 3,2 el 2010, i s'espera que disminueixi encara més, fins a 1,6 el 2030.

La conseqüència més coneguda d'aquest canvi demogràfic és la caiguda de la taxa de creixement del PIB per un efecte directe a través de la força laboral. En concret, el Japó va passar de créixer a un ritme del 4,0% anual en els vuitanta a l'1,0% entre el 1990 i el 2014. D'aquests 3,0 punts de diferència, 0,5 són conseqüència de la menor taxa de creixement de la població. A més a més, les perspectives no són gaire esperançadores, ja que la població es reduirà a un ritme del 0,7% en la pròxima dècada, de manera que cal esperar que, si no s'adopten mesures dràstiques, la capacitat de creixement de l'economia japonesa es continuï reduint. D'altra banda, un efecte addicional de l'envelliment de la població sobre el creixement, menys visible i més difícil de quantificar, és el canvi en el tipus d'actius financers que les famílies trien per col·locar-hi els estalvis. Les so­­cietats més envellides tendeixen a ser més conservadores, de tal manera que l'estalvi es destina a instruments menys arriscats (renda fixa enfront d'accions, deute públic enfront de capital de risc, etc.) i, en conseqüència, també menys productius en última instància.

Una de les principals preocupacions que ha generat aquesta disminució de la taxa de creixement és la sostenibilitat del deute, en especial del públic. L'economia japonesa presenta el nivell més elevat de deute públic de tots els països desenvolupats: el 2014 va assolir el 139% del PIB en termes nets i el 245% en termes bruts (sense descomptar les tinences d'agències del propi sector públic, per exemple el fons públic de pensions). Com argument atenuant, sovint s'apunta que només el 8% d'aquest deute es troba en mans d'inversors estrangers. No obstant això, l'alleujament és només parcial. Els ciutadans nipons han reunit una bona part d'aquests bons per poder afrontar la vellesa, i, per tant, cal esperar que en redueixin la demanda neta en els pròxims anys. A l'altre costat de l'espectre, aquesta circumstància pot entrar en conflicte amb la necessitat d'augmentar la despesa pública, en especial pel que fa a les pensions i a la sanitat, a causa, precisament, del procés d'envelliment de la població. Tot indica que, si el Japó vol mantenir l'actual model de cobertura pública, com a mínim haurà de contrarestar l'impacte de l'envelliment allargant la vida laboral, augmentant la participació femenina al mercat laboral o incrementant el nombre d'hores treballades. No obstant això, totes aquestes mesures tenen un abast limitat.

Per a la zona de l'euro, és probable que, tard o d'hora, calgui adoptar mesures similars, ja que també pateix un important procés d'envelliment de la població, tot i que menys avançat que en el cas japonès. En concret, si el 1990 el nombre de persones en edat de treballar a la zona de l'euro era de 4,8 per cada persona gran, el 2010 era de 4,1, i es preveu que baixi fins a 2,3 el 2030. De tota manera, a més de les opcions per revertir el fenomen demogràfic comentades més amunt, a la zona de l'euro, la immigració despunta com una eina potencialment molt poderosa, mentre que, en el cas japonès, ha estat gairebé neutra fins avui.

Més enllà dels factors demogràfics, un segon factor clau que determina la capacitat de creixement d'una economia a llarg termini és l'evolució de la productivitat. Procedim, doncs, a fer un pri­­mer examen de l'evolució de la productivitat del treball i, amb posterioritat, a analitzar amb més detall la contribució al creixement dels diferents factors productius, posant l'accent en l'e­­vo­­lució de la productivitat total dels factors (PTF).

Una forma relativament senzilla i intuïtiva d'obtenir un mesurament de la productivitat del treball és descompondre el PIB per capita entre el PIB per hora treballada (que proporciona un mesurament de la productivitat laboral), el nombre d'hores treballades per empleat i la ràtio de la població ocupada sobre el total. A grans trets, el 2013, el nivell de productivitat va ser menor al nord-americà tant al Japó (el 36%) com a la zona de l'euro (el 24%). L'evolució del PIB per capita entre el 1990 i el 2013 mostra que el Japó ha estat capaç de mantenir una taxa de creixement de la productivitat laboral més elevada que la de la zona de l'euro i molt similar a la dels EUA (vegeu la taula). En aquesta dimensió, per tant, no sembla que l'economia japonesa ho hagi fet malament. No obstant això, la reducció del nombre d'hores treballades i de la població ocupada explica el menor creixement del PIB per capita japonès. En el cas de la zona de l'euro, el menor creixement del PIB per capita és degut, gairebé completament, a una evolució més negativa de la productivitat laboral, de manera que, en aquest front, desgraciadament, la zona de l'euro no s'està japonitzant.

Es pot obtenir més informació de l'evolució de la productivitat a partir de la descomposició del creixement del PIB entre els diferents factors productius: la contribució al creixement de l'ocupació i del capital, així com de la qualitat de la força laboral, del capital relacionat amb les tecnologies de la informació, de la resta de capital i de la productivitat total dels factors. Com s'observa al gràfic, les divergències entre les tres regions s'estableixen, en primer lloc, en la diferent contribució de l'ocupació. Si es compara amb la dels EUA, la contribució de la població ocupada és negativa al Japó i baixa a la zona de l'euro. D'altra banda, no sembla que hi hagi diferències significatives entre les tres regions pel que fa a la qualitat del treball i al capital no relacionat amb les tecnologies de la informació. Les divergències reapareixen, això sí, en l'àmbit de la inversió en les tecnologies de la informació, un factor clau per explicar l'avantatge nord-americà en relació amb la zona de l'euro i el Japó. En el cas japonès, la capacitat innovadora de les empreses es va reduir després de les crisis dels anys noranta, en particular a les indústries de les tecnologies de la informació. Alguna cosa similar podria estar succeint ara a la zona de l'euro.

Finalment, l'últim factor que explica el tarannà feble de les economies nipona i europea en relació amb la dels EUA és la baixa productivitat total dels factors (PTF), que mesura l'eficiència amb què una economia utilitza els factors productius. En general, els EUA aconsegueixen explotar millor les economies d'escala del seu mercat interior. A la zona de l'euro, les diferents regulacions i l'alt grau d'intervencionisme estatal fragmenten el pretès mercat únic en diferents submercats, la qual cosa resta eficiència i afecta la competitivitat de les empreses (vegeu Gual, 2014).1 Arnold, Nicoletti i Scarpetta (2008)2 també consideren que un excés de càrrega reguladora als mercats de productes i de serveis explica la menor eficiència de les economies europea i nipona, en particular en els sectors més intensius en tecnologies de la informació.3

Hem vist que, malgrat les diferències, la zona de l'euro comparteix algunes xacres amb el Japó, tant en demografia com en certes mesures de productivitat. Els remeis que cal aplicar en els dos casos també són semblants, malgrat que amb particularitats. Al Japó, és necessari aprofundir en les reformes estructurals (un dels pilars de l'Abenomics) per complementar les polítiques expansives, fiscal i monetària, que es duen a terme. En particular, és imprescindible augmentar el percentatge de la població que treballa, per exemple incrementant la participació de la dona al mercat laboral, i intensificar la competència per afavorir el dinamisme empresarial i la inversió, en especial en les indústries relacionades amb les noves tecnologies. A la zona de l'euro, la crisi ha forçat molts països a emprendre reformes estructurals que havien ajornat, com en el cas d'Espanya, però encara queda camí per recórrer. A més a més, és essencial avançar en el projecte de construcció europea: sense acords polítics que permetin impulsar la construcció d'una veritable unió econòmica serà molt difícil solucionar les xacres estructurals del conjunt de la zona de l'euro.

Josep Mestres Domènech

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank