El PIB és, sens dubte, l'estadística predominant al món econòmic. L'utilitzen els Governs per elaborar els pressupostos públics, els bancs centrals per formular la política monetària, els inversors per administrar les seves carteres i els responsables de dissenyar la política econòmica. No obstant això, és adequat emprar-lo per a aquesta infinitat de propòsits? Com va apuntar el premi Nobel Joseph Stiglitz: «El que mesurem afecta el que fem, i, si els nostres mesuraments són incorrectes, les decisions poden estar distorsionades». És a dir, per usar de forma adequada el PIB, abans de tot cal entendre què és, què mesura i què deixa de mesurar.
El PIB mesura el valor dels béns i dels serveis finals obtinguts en una economia en un període de temps determinat. Els seus orígens es remunten a la Gran Depressió dels EUA en la dècada dels trenta, quan va sorgir la necessitat de computar l'abast de la contracció econòmica. Al llarg dels anys, el sistema de comptes nacionals, ideat quan la producció era eminentment agrícola i industrial, ha anat evolucionant per adaptar-se als canvis del model productiu. En l'era digital, la importància creixent de la recerca i el desenvolupament (R+D) en els processos productius o en la producció de béns intangibles representa un repte important de mesurament: com valorar-los en el PIB?
L'esforç més recent per adaptar el càlcul del PIB a la nova economia ha tingut lloc aquesta mateixa tardor. Els països europeus han començat a publicar les dades de comptabilitat nacional amb el nou estàndard de comptes nacionals i regionals (ESA 2010), que, al seu torn, respon als estàndards dictats per les Nacions Unides (SNA 2008) i implementats als EUA, a Austràlia i al Canadà. Entre els canvis introduïts, destaca la novetat que la despesa en R+D sigui tractada com a inversió. Fins ara, era considerada un consum intermedi en el procés de producció i, per aquest motiu, no estava comptabilitzada directament en el PIB. La nova metodologia reconeix que la despesa en R+D és, en realitat, una inversió, ja que comporta un augment de l'estoc de capital intangible que pot ser usat repetidament en el procés de producció i, conseqüentment, passa a incrementar directament la xifra del PIB.
L'impacte de la inclusió de la despesa en R+D no és gens menyspreable: el PIB nominal de la Unió Europea s'ha incrementat en 1,9 p. p. el 2010, un valor que puja a 4,0 p. p. a Finlàndia i a Suècia. A més d'aquest canvi, la nova metodologia engloba altres factors, com el còmput de la despesa en sistemes d'armament en la inversió i de les activitats il·legals, com, per exemple, la prostitució, la producció i el tràfic de drogues i el contraban, en el càlcul de la renda nacional. Si es té en compte el conjunt de canvis metodològics introduïts, la revisió total del PIB és de
3,7 p. p. per al conjunt de la Unió Europea. En vuit dels 28 països, el PIB ha augmentat en més de 4 p. p. (vegeu el gràfic). Sembla que, de cop, som més rics, si més no a efectes estadístics.
Aquestes dades suggereixen que la inclusió, o l'exclusió, de determinades activitats productives en el PIB pot tenir un impacte substancial. Això adquireix una major rellevància quan les decisions de política econòmica es basen en aquestes xifres, sense valorar abans què inclouen i què no. Serveixi d'il·lustració la suposada falta d'inversió en les principals economies desenvolupades. A la zona de l'euro, el pes de la inversió sobre el PIB s'ha reduït del 22% del 2007 al 18% actual. Als EUA, el panorama és similar. Ateses aquestes dades, no falten veus crítiques que exigeixen un major esforç d'inversió en aquestes economies amb la finalitat d'incrementar-ne el creixement potencial. Però què passaria si la inversió no estigués correctament mesurada en el PIB?
El fort impacte que ha tingut la inclusió de la despesa en R+D com a inversió fa sospitar que, potser, els comptes nacionals estiguin ometent una part, probablement considerable, de la inversió en intangibles, com el capital organitzatiu o el valor de les marques (vegeu l'article «Intangibles: la nova inversió en l'era del coneixement», en aquest mateix Dossier). Arran del tractament inadequat dels intangibles en els comptes nacionals, alguns economistes han intentat identificar i computar la inversió en aquests capitals.1 Als EUA, la inversió en actius intangibles és significativa i ha anat guanyant rellevància: el 1977, representava al voltant del 6% del PIB, un pes que ha augmentat fins a assolir una mica més del 12% del PIB el 2011. El resultat és que la inversió total (inclosos els intangibles) superava el 19% del PIB el 2011 i presenta una tendència de fons positiva. En aquest cas, sembla raonable qüestionar la necessitat d'incrementar la inversió sense abans disposar d'un diagnòstic correcte de la situació. De tota manera, és probable que, arran de la crisi econòmica, molts països desenvolupats tinguin una taxa d'inversió (en actius tangibles i intangibles) inferior a la desitjable, però la falta d'estadístiques sobre aquest tema dificulta que es pugui valorar la idoneïtat d'aquestes recomanacions.
Les dificultats de mesurament del PIB que planteja la revolució digital van més enllà de la inversió. Un cas urgent és el del mesurament del consum de béns i de serveis gratuïts (vegeu l'article «El preu de la gratuïtat », en aquest mateix Dossier). El consum del que és gratuït, en no estar associat a una transacció monetària, difícilment estarà capturat en el PIB, que s'estima a partir de dades sobre els pagaments monetaris realitzats. El problema adquireix una dimensió encara major per l'efecte substitució, és a dir, quan, pel fet de consumir un bé gratuït (per exemple, fer una trucada a través de plataformes com Skype), es redueix el consum de béns de pagament (fer una trucada telefònica convencional) que sí estarien comptabilitzats en el PIB. Tot i que sigui difícil de quantificar, Brynjolfsson i Hee Oh (2012)2 estimen que el valor dels béns i dels serveis gratuïts als EUA podria situar-se al voltant dels 100.000 milions de dòlars anuals, una xifra gens menyspreable i que no està comptabilitzada en el PIB.
Tal com acabem de veure, de vegades l'ús del PIB pot ser problemàtic per allò que no inclou. En altres ocasions, com veurem tot seguit, pot ser-ho per allò que sí té en compte. Serveixi d'il·lustració que, en el còmput del PIB, s'inclouen l'economia submergida i les activitats il·legals (aquestes últimes han estat agregades en l'última revisió, com s'ha comentat més amunt). Això és rellevant per a la política econòmica, perquè moltes mètriques es basen en el PIB. Per exemple, el dèficit del sector públic s'acostuma a mesurar com un percentatge del PIB. Així, en el marc del procediment de dèficit excessiu de la Comissió Europea, l'objectiu de dèficit públic espanyol per al 2013 era del 6,5% del PIB. Amb l'estimació de l'abril, aquest objectiu hauria estat superat en una dècima (el 6,6% del PIB). No obstant això, el nou càlcul del PIB ha reduït el dèficit al 6,3% del PIB,3 la qual cosa significa que Espanya va complir, i fins i tot va millorar, l'objectiu pactat amb la Unió Europea. No deixa de ser paradoxal que això s'hagi aconseguit, en part, gràcies a la inclusió d'activitats il·legals en el càlcul del PIB, sobre les quals el Govern no té capacitat recaptadora. Un efecte similar s'observa en la ràtio del deute públic sobre el PIB, que va recular 2,3 p. p. entre l'abril i l'octubre gràcies a la revisió del PIB.
Atès el conjunt de limitacions que planteja l'estimació del PIB, en determinades ocasions, és necessari recórrer a altres mesuraments que s'ajusten més a la finalitat de l'anàlisi. Per exemple, en lloc d'utilitzar el PIB per capita per mesurar el progrés d'una nació, s'han desenvolupat indicadors de benestar social que valoren altres aspectes que determinen la qualitat de vida de les persones, com la qualitat de l'educació o del medi ambient (vegeu l'article «Reflecteix el PIB el benestar dels països?», en aquest mateix Dossier).
En definitiva, el PIB és, i serà, la mètrica principal per mesurar el progrés d'una economia. Certament, es fan esforços significatius per adaptar els comptes nacionals a la nova realitat econòmica. Les dificultats recauen en el seu ús (i abús) per formular polítiques econòmiques i per establir prioritats. Per aquest motiu, és necessari ser conscients de les limitacions del PIB i utilitzar-lo en conjunció amb altres mètriques que el complementin. D'aquesta manera, les decisions econòmiques seran més adequades.
Judit Montoriol-Garriga
Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació estratègica i Estudis, CaixaBank
1. Corrado, C., Hulten, C. i Sichel, D. (2009), «Intangible Capital and U.S. Economic Growth», Review of Income and Wealth, 55, 661-685.
2. Erik Brynjolfsson i Joo Hee Oh (2012), «The Attention Economy: Measuring the value of free digital services on the internet», Thirty Third International Conference on Information Systems, Orlando.
3. En concret, dues dècimes són atribuïbles a la revisió del PIB i una dècima a la millora del saldo de les corporacions locals.
