El rebrot del conflicte a l'Iraq ha disparat les alarmes al mercat internacional del petroli. La possibilitat d'una escalada militar al cor d'una regió tan crítica com l'Orient Mitjà fa témer un nou episodi de tensions petrolieres. En aquest sentit, convé recordar que l'Iraq és el vuitè productor mundial de petroli (el 3,4% de la producció global) i que va proporcionar la major part de l'increment de la producció de cru de l'OPEP entre el 2008 i el 2013. No obstant això, no és menys cert que, en aquest mateix període, l'augment de l'extracció als EUA i a Canadà ha estat cinc vegades superior al de l'Iraq. Potser per això, la pujada del Brent dels 108 als 114 dòlars en la tercera setmana de juliol es pot considerar moderada en comparació amb els repunts espectaculars que van tenir lloc en episodis bèl·lics del passat. I és que, tot i que la tempesta iraquiana pot marcar els alts i baixos del preu del petroli fins al final del 2014, les tendències de fons apunten a una evolució relativament tranquil·la en els pròxims anys. Això no vol dir que estiguem anticipant un petroli barat: el Brent continua a la vora dels màxims històrics tant en termes nominals com reals i ho continuarà estant. És a dir, la nostra expectativa és que continuarem tenint un petroli car, però sense grans oscil·lacions. Les causes d'aquesta estabilitat, inèdita durant dècades, cal buscar-les en els canvis operats en l'oferta i en la demanda. Pel que fa a l'oferta, els últims anys s'han caracteritzat per l'aparició de noves àrees d'extracció fora de l'àmbit de l'OPEP. Quant a la demanda, són claus les transformacions de grans consumidors d'energia com la Xina i l'Índia, en particular el seu ús creixent d'altres fonts d'energia, com la hidroelèctrica i el gas natural.

La viabilitat tècnica d'extreure petroli de jaciments alternatius als de l'Orient Mitjà fa que les reserves creixin més que el consum. Si el consum mundial de petroli va pujar el 17% entre el 2000 i el 2012, les reserves van augmentar més del 60% (el consum va representar el 7,6% de les reserves mundials el 2002 i només el 5,9% el 2012). Però aquest increment de les reserves no ha comportat un abaratiment del Brent, ja que, el 2013, el preu mitjà va triplicar el del 2000 (deflactat pel deflactor del PIB nord-americà). Per què? La raó cal buscar-la en el fet que, per extreure petroli a les noves zones, cal utilitzar tècniques costoses i contaminants com la fracturació hidràulica (fracking), que obté el petroli i el gas incrustats en les capes d'esquist (shale) del subsòl. Aquest alt cost d'extracció, en comparació amb els mètodes tradicionals, fa que l'explotació d'aquests jaciments només sigui rendible amb un petroli car. Si els preus baixen, l'extracció ja no és rendible i es redueix l'oferta, la qual cosa genera un sòl relativament elevat per al preu del petroli. Però, quan el petroli s'encareix, l'extracció sí surt a compte. Conseqüentment, l'oferta augmenta i posa un sostre als preus.

La diversificació geogràfica dels jaciments també juga a favor de la contenció dels preus, ja que redueix el risc geopolític. Els EUA i Canadà són el millor exponent d'aquesta ampliació de l'oferta. Gràcies al fracking, els dos països van incrementar la producció de cru des dels 11,9 milions de barrils diaris el 2008 fins als 16,4 milions el 2013. La rellevància d'aquestes xifres és enorme. D'una banda, ja aporten el 18,2% de la producció global en termes absoluts. De l'altra, van contribuir en un 80% al creixement de l'oferta global del període. Això els atorga una capacitat cada vegada més significativa com a reguladors del preu internacional del cru, un paper que, fins fa poc, estava reservat a l'Aràbia Saudita (11,6 milions de barrils diaris el 2013). Una prova d'aquesta major flexibilitat nord-americana és que la històrica tendència alcista del percentatge del consum de cru coberta amb importacions s'ha orientat a la baixa des del 2008.

Les pautes globals de demanda també apunten a un preu estable del petroli. El factor que, en l'última dècada, més ha afectat la demanda global de cru ha estat l'emergència de la Xina i de l'Índia (Xíndia) com a grans consumidors d'energia, conseqüència del seu ràpid creixement econòmic. S'estima que Xíndia contribuirà en un 60% a l'increment del consum mundial de petroli entre el 2010 i el 2020. Aquesta influència de Xíndia no és nova: és un gran importador net de petroli des de fa anys, i l'explosiva acceleració de la quota que representen les seves importacions en relació amb el total mundial des del 2004 és paral·lela a les pujades del preu del petroli entre aquest any i el 2011 (llevat del 2009, moment de crisi profunda del comerç internacional arran de la Gran Recessió). Això suggereix un fort vincle entre la demanda d'importacions de petroli de Xíndia i el preu del cru.

No obstant això, els canvis que es perfilen en l'estructura energètica de Xíndia s'orienten cap a un escenari d'evolució tranquil·la del preu del cru, gràcies a un fenomen molt poderós: entre el 2010 i el 2020, la utilització, en aquests països, del gas natural (amb un menor cost en inversió extractiva) i de les energies hidroelèctrica i nuclear (que es beneficien dels progressos tecnològics en les prestacions d'emmagatzematge de les bateries i d'un menor impacte contaminant) creixerà més que la del petroli. És cert que la reducció del pes del carbó (una font d'energia especialment bruta) des del 65% de les necessitats energètiques de Xíndia el 2010 fins al 60% el 2020 serà coberta, en part, pel petroli. Però el primer efecte domina sobre aquest segon, de manera que disminuirà el pes dels combustibles petroliers (del 20,6% al 19,3% del total) i pujarà el del gas natural (del 4,9% al 5,6%) i, sobretot, el de les energies hidroelèctrica i nuclear (del 9% al 15%). Aquestes xifres poden semblar modestes, però, en termes de les taxes de creixement implícites, representen grans variacions en la dinàmica del paisatge energètic.

De fet, aquestes pautes de transformació en l'estructura energètica de Xíndia s'observaran també a nivell global. Certament de manera menys intensa, però suficient per donar suport a l'escenari d'estabilitat relativa en el preu del cru. Un altre factor que hi contribuirà és el menor creixement econòmic dels EUA i, en especial, d'Europa, en comparació amb el de les economies emergents. Atès que el petroli té un pes més gran en la cobertura de les necessitats energètiques dels EUA i de l'Europa occidental (el 39% i el 37%, respectivament, el 2010) que en la cobertura de les necessitats de l'Àsia emergent (el 25%), aquest creixement relatiu inferior farà que, en conjunt, la demanda de petroli pugi menys que la de l'energia hidroelèctrica, el gas natural i la nuclear.

Els principals esdeveniments que ens podrien desviar del nostre escenari d'un petroli car però estable són tres: un apuntaria a l'alça, un altre a la baixa i el tercer és de signe ambigu. En primer lloc, si les tensions de l'Orient Mitjà acaben desestabilitzant l'Aràbia Saudita, els efectes sobre l'oferta incrementarien la seva ordre de magnitud i el petroli s'encariria de forma notable. En segon lloc, malgrat que la Xina es veu obligada a importar la meitat del petroli que consumeix, si els projectes d'extracció a terra i mar aconseguissin un augment notable de la producció, llavors podríem assistir a un cert abaratiment del cru. I, en tercer lloc, tot i que amb menys pes, també podrien exercir una certa influencia alguns aspectes cíclics, com una desacceleració de l'economia xinesa menys suau de la prevista o, en sentit oposat, una acceleració de l'activitat a les economies avançades.

Jordi Singla Martínez

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica,
"la Caixa"