Al teu mòbil estrenat fa poc, als xips del teu ordinador, a les bombetes amb tecnologia LED que il·luminen casa teva o al motor del teu proper cotxe elèctric o híbrid (això dependrà de com siguis d'ecològic). Per molt sorprenent que et sembli, les «terres rares», un grup de metalls singulars, ja formen part del teu dia a dia. Aquesta rellevància creixent en les aplicacions industrials es combina amb una circumstància que crida molt l'atenció: ara com ara, l'extracció està confinada en emplaçaments molt concrets, en els quals la Xina té el protagonisme. Malgrat el bombo mediàtic, el més probable és que no visquem ni una «febre» ni una «guerra» de les terres rares.

L'escandi, l'itri i 15 metalls més de la família dels lantànids formen el grup d'elements químics coneguts com «terres rares» (de l'anglès, rare earth) o «elements rars». Malgrat el seu nom, no són terra i de rars en tenen ben poc, ja que es troben de manera abundant a l'escorça del planeta i la majoria d'ells ja havien estat descoberts i classificats al final del segle XIX. No obstant això, a diferència d'altres metalls com l'or o la plata, que formen minerals independents, aquests elements es troben a l'interior d'altres minerals en una concentració molt baixa i, sovint, barrejats entre si, la qual cosa en dificulta el procés d'extracció i de refinatge. En particular, aquests processos requereixen abundants quantitats d'àcids tòxics i generen residus radioactius difícils de controlar. Així mateix, fins ben entrada la segona meitat del segle XX, el seu ús no s'estenia més enllà del laboratori. Però, en les últimes dècades, la majoria d'aquests elements rars s'han convertit en inputs indispensables (tot i que sigui en quantitats minúscules) de nombrosos artefactes d'alta tecnologia. En destaquen tres àmbits: l'electrònica de consum d'última generació; la in­­dús­­tria armamentística, en especial els sistemes de comunicació adherits a míssils i a drones, i el sector de l'energia neta, ja que formen part dels imants que s'utilitzen en els motors dels cotxes híbrids o en les turbines de vent.

Tot i que la seva presència en nombrosos productes d'ús diari a tot el planeta és un fet, la seva extracció està gairebé limitada a un únic país, la Xina, que copa més del 90% de la producció mundial. Aquesta supremacia és relativament recent, ja que, al començament dels vuitanta, els EUA eren el principal productor de terres rares, gràcies a Mountain Pass, una mina a la costa de l'assolellada Califòrnia. No obstant això, la competència creixent del gegant asiàtic i nombroses crítiques relacionades amb la seguretat mediambiental van comportar el tancament de la mina nord-americana el 2002. Precisament, la permissivitat de la Xina en aquest àmbit li ha conferit un sòlid avantatge en l'explotació del recurs miner dels elements rars, que, com ja s'ha esmentat, és altament contaminant per a l'entorn. A aquesta permissivitat cal afegir unes reserves xineses de terres rares molt abundants (al voltant del 40% del total global), una política pública que ha donat suport al desenvolupament miner de manera àmplia amb quantioses inversions, i uns baixos costos laborals. A més de ser el principal productor, la Xina també és el primer consumidor mundial d'aquests elements, amb el 70% del total. Sens dubte, hi té molt a veure el paper central del país a la «Fàbrica Àsia», una de les cadenes globals de producció manufacturera més integrades i extenses a nivell mundial, constituïda per nombrosos països del sud-est asiàtic i especialitzada, precisament, en productes electrònics (vegeu l'article «Xina, al centre de la "Fàbrica Àsia"», al Dossier de l'Informe Mensual del juny del 2014).

En aquest context de domini, i atesa la forta demanda dins el propi país, la Xina ha estat acusada, en nombroses ocasions, d'abusar de la seva posició. Així, al març del 2012, el Japó, els EUA i la UE van presentar una denúncia conjunta davant l'Organització Mundial del Comerç (OMC) per les restriccions a les exportacions de terres rares imposades pel Govern xinès des del 2010 (vegeu el primer gràfic). Unes restriccions que, en un primer moment, al llarg del 2011, van provocar pujades excepcionals en els preus de molts d'aquests metalls al mercat internacional. La causa va ser l'augment de les compres per acumular estocs davant el pànic a ulteriors (i potser més dures) restriccions per part del país asiàtic (vegeu el mateix gràfic). És convenient reconèixer que la Xina va justificar en tot moment el seu comportament per una necessitat de reduir les emissions contaminants de l'extracció dels elements rars i de protegir el medi ambient. Certament, l'hegemonia en la producció de terres rares del país es basava en múltiples explotacions de dimensió mitjana o petita que no complien les condicions de seguretat suficients per garantir el control de les substàncies tòxiques que generaven. Això aconsellava que fossin obligades a finalitzar l'activitat. No obstant això, siguin quins siguin els motius exactes i detallats de les limitacions, i malgrat que, al març d'enguany, l'OMC va donar la raó a la part demandant, la veritat és que, durant quatre anys la Xina i, en particular, les seves empreses especialitzades en manufactures electròniques s'han beneficiat d'un preu inferior en les terres rares (un dels seus inputs de producció), la qual cosa li ha conferit un cert avantatge en relació amb els competidors estrangers.

Passats uns mesos des de l'inici de les restriccions per part de la Xina, els preus van tornar a nivells més moderats, en constatar-se que aquestes restriccions no eren desmesurades. Així i tot, les reaccions no es van fer esperar. Els EUA van reobrir Mountain Pass al final del 2010, Austràlia va començar a augmentar la producció a l'oest del país i Canadà ha desplegat nombrosos projectes d'exploració, la qual cosa corrobora que la distribució geogràfica de les reserves mundials de terres rares s'estén més enllà de les fronteres xineses. Per la seva banda, el Japó ha impulsat enormement el reciclatge d'aquests metalls i la investigació centrada en la recerca de substituts. Un impuls que, el passat mes de maig, va fer un pas important amb la presentació d'unes noves bateries que, a més de ser econòmiques, reciclables i d'alt rendiment, no contenen terres rares.

En definitiva, i tenint en compte que el futur és incert, és difícil imaginar nous episodis de volatilitat en els preus de les terres rares com els observats el 2011. L'argument es basa en tres conclusions. En primer lloc, la Xina no ha mostrat intencions d'insistir en les limitacions a les exportacions d'elements rars. Al capdavall, una cert entesa amb els EUA, Europa i el Japó és clau per al benestar actual del país asiàtic, les exportacions d'alta tecnologia del qual són consumides, precisament, pels ciutadans d'aquests tres mercats. Així mateix, les noves explotacions de cap a cap del planeta contribuiran a l'estabilitat dels preus. Finalment, sembla que els avanços tecnològics disminuiran la dependència actual de les terres rares en la producció de l'electrònica avançada i en el desenvolupament de les energies renovables.

Clàudia Canals

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica,
"la Caixa"