El 16 de maig, es va anunciar oficialment la victòria del partit Bharatiya Janata de Narendra Modi en les eleccions legislatives. Va ser un triomf aclaparador: 282 escons, enfront dels 44 del Partit del Congrés. Amb aquest resultat, es va posar fi a l'era Nehru-Gandhi, una dinastia virtual que ha governat, gairebé de forma ininterrompuda, la major democràcia del món durant més de 60 anys. Narendra Modi, un asceta no pertanyent a les elits urbanes dels anteriors governants de l'Índia, té una doble faceta. Existeix un Modi reformista, que anteposa la sanitat a la devoció i que fa prevaler la despesa en higiene i la transparència administrativa sobre la veneració dels temples. Però també existeix un Modi amb un passat lligat a l'hinduisme radical, el pitjor moment del qual va ser el seu paper com a màxim governant de l'estat de Gujarat durant els disturbis entre els hinduistes i la comunitat islàmica el 2002. Quin Modi prevaldrà ara? Si s'ha de jutjar per la pujada de la borsa de Bombai i per l'apreciació de la rupia en saber-se que la victòria seria àmplia, sembla que els mercats i els analistes aposten amb claredat per l'escenari del Modi reformista.

L'Índia que es troba Modi és un mastodont amb un gran potencial de creixement. És la segona nació més poblada del planeta i la tercera per dimensió del PIB en termes de paritat de poder adquisitiu (la 13a en dòlars a preu de mercat). L'Índia va multiplicar el PIB per cinc entre el 1993 i el 2013, amb un notable desenvolupament del sector serveis i amb 12 empreses col·locades en el FT500 (Alemanya n'hi té 20; Espanya, 6). Així mateix, les previsions d'organismes de referència com l'FMI situen el creixement a llarg termini de l'Índia prop del 7% anual, per damunt del de la Xina. Però l'Índia és, també, el país amb més persones pobres del món. Segons el Banc Mundial, 295 milions d'hindús (el 24% del total) sobrevivien amb menys de 2 dòlars al dia (en paritat de poder adquisitiu) el 2010, enfront de 121 milions de xinesos. La renda per capita de l'Índia és la cinquena part de la de la Xina, la inversió en infraestructures i les manufactures són assignatures pendents i el sector públic és especialment ineficient. La majoria parlamentària deixa Modi via lliure per emprendre un programa de reformes que ha de ser ambiciós. L'objectiu és superar els obstacles que impedeixen explotar l'enorme potencial del país. El detall del full de ruta per aconseguir-ho planteja més dubtes. El risc és perdre's en el camí o aturar-se. Un document recent de la consultora McKinsey conté propostes interessants sobre aquest tema.

El nus gordià és com sortir del parany de la pobresa. De fet, aquest problema és significativament més greu del que mostra l'estadística sobre el llindar de 2 dòlars al dia. La consultora McKinsey utilitza el terme «llindar d'apoderament», entès com la renda mínima que dóna accés a la sanitat i a la higiene més bàsiques, a la il·luminació, a l'energia per cuinar, a l'educació primària, a la ingesta de 2.100 calories diàries, a l'aigua potable i a un habitatge entre 21 i 28 m2. Segons McKinsey, 680 milions d'hindús (el 56% de la població) estan per sota d'aquest llindar d'apoderament (que se situaria en una despesa mensual de 1.336 rupies) o, el que és el mateix, no tenen accés als serveis bàsics esmentats.

Malgrat que l'àmplia victòria de Modi li possibilita un mandat sense necessitat de compromisos amb altres forces polítiques, el desitjable és que dugui a terme reformes inclusives per abordar el problema de la pobresa. Reduir el percentatge de població que està per sota del llindar d'apoderament equivaldria a crear una classe mitjana hindú, com ja està succeint, amb major o menor mesura, en altres països emergents de l'Àsia oriental. Les reformes inclusives que hauria d'afrontar Modi s'articulen sobre quatre pilars bàsics: augmentar l'ocupació (la taxa d'activitat), millorar la productivitat agrícola, reforçar la despesa pública en els serveis bàsics esmentats i introduir reformes que assegurin que aquesta despesa en serveis arriba als seus destinataris.

El primer pilar, crear llocs de treball augmentant la taxa d'activitat, és el que tindria un efecte quantitatiu més important. El 2012, l'Índia tenia una taxa d'activitat del 58% (per a la població entre 15 i 64 anys, segons el Banc Mundial), mentre que el conjunt de l'Àsia oriental emergent presentava el 76%. Considerant que el 65% de la població índia es troba en aquest interval d'edat, el dèficit de població activa de l'Índia se situaria en 142 milions de llocs de treball, la major part dels quals s'han de crear a la indústria (construcció i manufactures). Les actuacions necessàries per incrementar la taxa d'activitat inclouen una millora dràstica de les infraestructures (generació d'energia i transport, principalment) destinades a afavorir el creixement del sector manufacturer, que és un autèntic punt feble de l'economia. També es necessitaria reduir les càrregues administratives que ofeguen les empreses, eliminar alguns impostos distorsionadors i millorar el funcionament del mercat immobiliari. Aquestes millores haurien d'ajudar a combatre una de les febleses més importants de l'Índia: la dimensió insuficient de les empreses, que es tradueix en una reducció de la productivitat. A l'Índia, el 84% de les empreses manufactureres tenien menys de 50 empleats el 2009, proporció que, a la Xina, era, només, del 25%.

Un altre objectiu essencial del pilar del treball és la reducció de les diferències de gènere. La baixa taxa d'activitat de l'Índia s'explica, íntegrament, per l'escassa participació de la dona al mercat laboral. El 83% de la població masculina entre 15 i 64 anys treballava o buscava feina el 2012, una xifra molt similar al 84% de l'Àsia oriental emergent. No obstant això, entre les dones, aquest percentatge es reduïa al 30%, mentre que, a l'Àsia oriental emergent, se situava en el 68%. El gap entre homes i dones (de 53 p. p.) és dels més alts del planeta. És desitjable que les mesures correctives no triguin a arribar, perquè, segons l'Organització Mundial del Treball, la dinàmica és d'empitjorament: la taxa d'activitat femenina decreix. Per bé que és cert que hi ha hagut un increment de la incorporació de dones a la universitat i que sempre hi ha errors de mesurament en aquestes estadístiques, això només explicaria una part d'aquest descens. Altres possibles causes remeten a factors culturals: moltes dones abandonen la feina quan la renda familiar puja per damunt de la subsistència o estan «adscrites» a sectors de poc creixement, com l'agricultura, o que han patit més les conseqüències de la crisi.

En aquest sentit, adquireix importància el segon pilar: incrementar la productivitat agrícola. Les deficiències hindús al sector secundari fan que una gran part de la població continuï treballant a l'agricultura (segons el Banc Mundial, l'agricultura absorbia el 47% dels empleats de l'Índia, enfront del 34% de la Xina). Aquest retard s'intensifica per la baixa productivitat del sector agrícola indi en relació amb altres economies emergents. Les reformes haurien d'incloure l'eliminació de restriccions als preus agrícoles (amb una revisió de la Llei de Comitès de Mercat del 2003 i la racionalització dels controls administratius de preus, que introdueixen moltes distorsions). Així mateix, també és desitjable establir programes d'assegurances per a les males collites (amb participació del sector privat), reformar el mercat del sòl, millorar l'accés al crèdit dels grangers, estimular l'ús de la tecnologia i reduir el nombre d'organismes públics involucrats en la política agrícola.

El tercer pilar consisteix a augmentar la despesa pública en els serveis bàsics, que, el 2012, va ser equivalent a l'11% del PIB. Segons la consultora McKinsey, un increment del 6,7% anual durant 10 anys (raonable si es té en compte el creixement de l'Índia) hauria de ser suficient per situar la majoria de la població per damunt del llindar d'apoderament. No obstant això, atesa la ineficiència governamental, l'èxit d'aquesta actuació no es concep sense la contribució del quart pilar. És a dir, augmentant la despesa s'aconseguirà poc si no s'escomet, abans o en paral·lel, la reforma del funcionament de l'Administració. Aquesta reforma ha d'aconseguir una major transparència, una descentralització de poders cap als Gram panchayats (governs locals), un redisseny dels incentius dels buròcrates, la lluita contra la corrupció i la creació d'una agència independent focalitzada en les grans prioritats.

El repte és gran, però la claredat de la victòria allibera Modi de compromisos, i poques vegades la recompensa val tant la pena. 1.200 milions de ciutadans indis esperen.

Jordi Singla

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica,
"la Caixa"