L'evolució dels salaris globals i, en particular, la forta embranzida salarial a certs països susciten posicions oposades sobre el que, a vegades, s'ha anomenat «el final de la mà d'obra barata» als emergents. Tenen fonament aquests plantejaments? Per respondre la pregunta, al present article, compararem, en primer lloc, els nivells salarials entre països i, després, n'analitzarem l'evolució durant el període 2000-2011, parant un esment especial a l'efecte de la recessió del 2008-2009. Finalment, per completar aquesta panoràmica sobre la qüestió de les tendències globals dels salaris, revisarem el vincle entre creixement salari i competitivitat.

El Bureau of Labor Statistics (BLS) nord-americà ofereix una estadística que permet aproximar la qüestió dels nivells salarials relatius. D'acord amb les dades del BLS, el cost laboral horari total al sector de les manufactures de països com Filipines, Taiwan, Mèxic, Polònia o Hongria es va situar, el 2012, per sota dels 10 dòlars per hora, quan, a Espanya, als EUA i a Alemanya, la xifra era de 27, 36 i 46 dòlars, respectivament. El BLS no ofereix xifres equivalents de la Xina per al 2012, però, en un altre estudi de la mateixa institució, el nivell de salari per hora se situava en uns 1,4 dòlars/hora el 2008. La distància entre els països industrialitzats i molts dels emergents és, per tant, molt àmplia.

Així i tot, aquestes distàncies han tendit a reduir-se de forma generalitzada en l'última dècada. Entre el 2000 i el 2007, el salari real mitjà a les economies emergents va tendir a pujar de forma generalitzada i va acumular ascensos notables en algunes regions.1 Així, segons l'Organització Internacional del Treball (OIT), durant aquest període, el conjunt de les economies emergents de l'Europa de l'Est i de l'Àsia Central va veure augmentar el 134% el salari real mitjà. Per la seva banda, els emergents de la resta d'Àsia van registrar un increment del 60%. Malgrat que altres zones emergents es van situar en taxes d'avanç més baixes (el 8,5% a l'Amèrica Llatina i el 5,3% a l'Àfrica), les xifres de les economies desenvolupades van ser inferiors (augment del 4,5%).2 Atès que aquest era el quadre general abans de la Gran Recessió, cal preguntar-se si el procés de convergència dels salaris dels països emergents amb els de les economies avançades s'ha mantingut després de la crisi del 2008-2009.

Les dades de l'OIT reflecteixen, indubtablement, que el xoc econòmic mundial del 2008 va perjudicar els salaris en agregat global. Mentre que, durant el període anterior a la crisi (2000-2007), el creixement anual del salari mundial va ser del 2,2%, en els dos exercicis afectats directament per la Gran
Recessió (2008 i 2009), aquest ritme es va desaccelerar fins a l'1,2% anual. Després de la crisi, durant el període 2010-2011, l'avanç anual es va situar en l'1,6%. Arran d'aquesta dinàmica, el salari mitjà mundial era, el 2011, el 6% superior al del 2007. Aquesta visió general no ha d'obviar el fet que, entre les diferents regions i, en particular, entre les emergents i el grup
d'economies avançades, el ritme de creixement difereix notablement. Així, abans, durant i després de la crisi, les economies avançades han mostrat ritmes de creixement salarial clarament inferiors als de les regions emergents. Per tant, el procés de convergència salarial continua el seu curs. Per la seva dimensió econòmica, un cas que demana una atenció especial és el de la Xina. Atès que les mitjanes regionals i mundial s'obtenen com a mitjana ponderada, el gegant asiàtic afecta la lectura de les tendències esmentades. Les dades corroboren aquesta intuïció, tot i que, probablement, en un extrem major del que s'esperava. Així, mentre que el salari a Àsia el 2011 era el 22% superior al del 2007, si es realitza el càlcul excloent la Xina, el resultat és que el salari del 2011 de la regió hauria estat l'1% inferior a l'inicial. L'efecte de la Xina no té solament una importància regional, sinó una influència autènticament global: l'augment, entre el 2007 i el 2011, del salari mitjà mundial passa de ser el 6%, quan s'inclou la Xina, a l'1,8%, quan s'exclou.

En aquest context, continuen tenint rellevància els temors al fet que els emergents vegin erosionada una de les seves bases competitives, el salari barat, abans que completin la plena modernització i s'apropin als nivells de prosperitat relativa dels països avançats? D'entrada, cal recordar que l'evolució salarial no permet determinar si la competitivitat d'un país s'està erosionant o no: si el creixement de la productivitat és superior al dels salaris, la competitivitat del país millorarà. Les dades de l'OIT suggereixen que, entre el 2008 i el 2011, aquesta va ser la realitat a un bon nombre d'economies d'Àsia, de l'Amèrica Llatina i de l'Àfrica. Per tant, en nombroses ocasions, es produeix un creixement salarial que podríem qualificar de «sa». No obstant això, entre les excepcions més notòries, destaca el cas de la Xina. Durant els anys 2008-2011, sempre d'acord amb els càlculs de l'OIT, el creixement salarial real es va situar a la zona de l'11% anual. Ja que el creixement de la productivitat, durant aquest període, va ser de l'ordre del 8%, hi ha hagut una pèrdua de competitivitat del país mesurada pel cost laboral unitari.

En resum, d'aquesta revisió panoràmica, es poden concloure tres idees fonamentals. En primer lloc, la distància salarial entre països avançats i emergents continua sent àmplia. Així i tot, i aquesta és una segona conclusió que cal retenir, el procés de convergència salarial fa anys que es desenvolupa, sense que la Gran Recessió del 2008-2009 hagi representat un canvi substancial d'aquesta tendència. Finalment, cal recordar que, en nombroses ocasions, el creixement dels salaris dels països emergents té lloc en el context que hem anomenat «sa», és a dir, amb augments de la productivitat superiors als increments salarials.

Àlex Ruiz

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica,
"la Caixa"

1. Mitjana mundial obtinguda com a suma ponderada de sis regions econòmiques: Àfrica, Amèrica Llatina i Carib, Àsia, països desenvolupats, Europa de l'Est i Àsia

Central i Pròxim Orient.

2. L'OIT utilitza, com a mesura del salari, el salari mensual nacional (sense transferències ni impostos), mesurat en termes reals i ajustat per la paritat de poder de compra. Les dades d'aquest article procedeixen de Global Wage Report, 2012/13, OIT, 2013.