En el primer semestre del 2012, els beneficis dels bancs nord-americans han superat les expectatives dels analistes i han assolit una xifra similar a la del mateix període del 2007. Després de registrar, el 2009, els valors més baixos des del 1985, la rendibilitat ha mantingut una millora sostinguda i generalitzada, que ha reduït el nombre de bancs en pèrdues,(1) les entitats amb problemes de viabilitat i les fallides.(2) Aquests desenvolupaments positius s'estenen, amb caràcter general, als més de 7.200 bancs minoristes(3) i als 5.000 grups bancaris del país.(4)

Els factors que han impulsat la rendibilitat són diversos (vegeu el segon gràfic). El primer, i més rellevant, és la reducció de les provisions en un context de reactivació econòmica. L'augment de la qualitat creditícia dels actius ha permès que les provisions hagin passat de consumir més del 100% del benefici el 2009 al 24% en el primer semestre del 2012.(5)

El segon factor positiu és l'elevada resistència del marge d'interessos obtinguda a partir d'una estructura de finançament més equilibrada, que ha estat possible gràcies, en part, a les mesures especials de suport al sector financer, entre les quals destaquen l'habilitació de garanties, la realització d'exercicis de resistència i les injeccions públiques de capital. Així, s'han moderat els costos de finançament i s'han pogut obtenir marges d'interessos substancials, fins i tot en un context de despalanquejament i de tipus de referència propers a zero. En concret, entre el 2005 i el 2012, el nivell mitjà dels marges s'ha mantingut al voltant del 3% dels actius.(6) Aquest comportament respon, parcialment, a la substitució de finançament majorista per dipòsits de baix cost assegurats. Als grups bancaris, els dipòsits han passat de representar, aproximadament, el 45% dels actius el 2008 al 65% al juny del 2012. Aquest increment obeeix a l'aversió al risc d'alguns inversors institucionals, però també a la major cobertura de l'assegurança de dipòsits. Al desembre del 2010, la cobertura es va incrementar dels 100.000 dòlars als 250.000 dòlars. Simultàniament, es va establir, fins al desembre del 2012, una cobertura addicional i il·limitada per als comptes corrents. Així mateix, l'opció d'emetre valors amb aval públic ha contribuït a reduir el finançament majorista a curt termini (superior al 34% del finançament total el 2006 i inferior al 20% al març del 2012). L'efecte diferencial de la nova estructura de finançament sobre les despeses i sobre els ingressos també ha estat significatiu. Entre el 2006 i el 2011, mentre les despeses es contreien a una taxa mitjana del 23% anual, els ingressos ho feien, només, el 5%.

Un tercer factor que ha contribuït a la recuperació de la rendibilitat és el creixement dels beneficis procedents del negoci de trading. La contribució d'aquesta font d'ingressos ha estat moderada per als bancs, però substancial per als grups bancaris. En aquest col·lectiu, els ingressos es van multiplicar per cinc entre el 2008 i el 2009. Aquest fort increment respon al canvi en l'estructura competitiva del sector financer, que ha provocat que la gran banca d'inversió independent passi a estar sota el paraigua dels grups bancaris.(7) En les dècades prèvies a la crisi, els mercats de capitals van anar guanyant terreny a la banca i van arribar a canalitzar el 70% de les necessitats de finançament de l'economia. Després de la crisi, però, moltes de les institucions més actives en aquests mercats van patir la contracció de l'activitat i la seva dimensió es va reduir de forma considerable. El 2008, algunes grans companyies financeres i quatre dels cinc bancs d'inversió independents més grans van ser adquirits per grups bancaris o bé s'hi van convertir per ampliar les seves opcions de finançament i accedir als dipòsits garantits. Conseqüent­­ment, des del 2009, els grups han augmentat els resultats, tot i que la seva major dependència de les activitats de trading també ha comportat un augment de la seva volatilitat.

Els dos primers factors esmentats més amunt, la reducció de provisions i la defensa del marge d'interessos, s'han vist afavorits per diverses polítiques dirigides a promoure l'estabilitat financera i a reactivar el creixement econòmic. Als Estats Units, mantenir l'estabilitat financera és un objectiu explícit de l'FDIC, del Tresor i de la Reserva Federal. A més a més, el Tresor i la Reserva Federal també tenen com a meta estimular el creixement econòmic. A diferència del que passa a Europa, compartir objectius i disposar d'una autoritat fiscal única han afavorit una reacció ràpida, coordinada i contundent davant la crisi (vegeu el primer gràfic). Les ajudes per mantenir l'estabilitat financera es van dissenyar amb un abast molt ampli, atesa l'elevada interconnexió dels mercats, i van desplegar els seus efectes positius al mateix temps que s'aplicaven mesures de política monetària expansiva tradicional, combinades amb diverses rondes de relaxament quantitatiu (vegeu el requadre «Beneficis i riscos dels nous instruments de política monetària») i amb una política fiscal contracíclica. En retrospectiva, la persecució dels dos objectius simultàniament –creixement econòmic i estabilitat financera– va reforçar l'eficàcia de les mesures. Així, al final del 2009, ja s'albiraven els primers símptomes de reactivació econòmica, que, amb certs vaivens, es manté fins al moment.

Arran de tot plegat, la millora de la rendibilitat ha estat notable i ha permès reforçar la solvència i amortitzar les injeccions públiques de capital. No obstant això, persisteixen certs desafiaments. En primer lloc, el marge d'interessos es pot reduir amb la supressió de la cobertura il·limitada de l'assegurança sobre els comptes corrents. A més a més, els ingressos procedents del negoci de trading estan subjectes a una volatilitat relativament elevada. D'altra banda, el mercat de l'habitatge està en una fase de recuperació preliminar, que, si no es consolida, podria tenir efectes perjudicials en els nivells de morositat. En aquests moments, l'exposició immobiliària dels bancs continua sent elevada i la morositat roman en nivells històricament elevats. El sector promotor presenta la morositat més elevada (10,8%), però és l'hipotecari el que amb prou feines l'ha reduït (7,8%) i concentra la majoria dels crèdits dubtosos (60% del total).

A més a més, els grups bancaris, estimulats per l'escàs dinamisme del crèdit, han augmentat les tinences de deute públic en un moment en què la consolidació fiscal continua sent un repte inconclús als Estats Units. Altres elements que poden plantejar riscos per a la consolidació de la recuperació de la rendibilitat bancària són la lenta recuperació del mercat laboral i la possibilitat de contagi de la crisi del deute sobirà europeu. Així mateix, la nova estructura competitiva, en què les activitats de trading conviuen amb la banca comercial clàssica, podria propiciar, atès el suport públic implícit, una assumpció excessiva de riscos per part de les entitats.

Finalment, la regulació exercirà pressions addicionals. Per exemple, McKinsey ha quantificat l'impacte dels nous requeriments de Basilea III en 3,2 punts percentuals de Return on Equity (RoE).(8) Per la seva banda, Standard & Poors estima que la nova regulació financera nacional (Dodd Frank Act – DFA) podria reduir el RoE fins a 2 punts percentuals.(9) El mateix Financial Stability Oversight Council, creat sota la DFA, apunta que aquesta regulació podria augmentar els costos de finançament per una possible rebaixa del rating derivada d'unes menors expectatives de rescat públic, tot i que, de moment, persisteix la creença que els grans bancs es continuaran beneficiant d'algun tipus de suport públic.

Així i tot, la millora de la rendibilitat ha permès que el sistema bancari nord-americà sigui més solvent avui que el 2006. En concret, el capital Tier 1 sobre els actius ponderats per risc dels grups bancaris ha augmentat cinc punts percentuals en tres anys, fins a l'11%. L'estructura de finançament és més equilibrada, i, sota la DFA, els sistemes de supervisió s'han reforçat i han ampliat el seu abast.

Però l'horitzó no és del tot clar, i la possibilitat que aquesta recuperació no s'arribi a consolidar és una amenaça real. A més dels reptes esmentats, en el nou escenari competitiu, resultarà complicat obtenir millores addicionals significatives en els ingressos recurrents, de manera que, per salvar les pressions sobre la rendibilitat, serà necessari que les entitats actuïn sobre les despeses d'explotació.

(1) Es passa del 30,8% el 2009 al 10,9% al juny del 2012. Estadístiques FDIC (Federal Deposit Insurance Corporation).

(2) Les fallides van passar de 157 el 2010 a 31 en el primer semestre del 2012. Estadístiques FDIC.

(3) Entitats de crèdit supervisades per l'FDIC.

(4) Els grups bancaris (Bank Holding Companies) solen integrar un banc comercial amb altres filials no bancàries.

(5) La morositat de les entitats de crèdit assegurades per l'FDIC era del 5,5% al començament del 2010 i del 3,9% al juny del 2012.