Atesa la feblesa de la demanda interna prevista per als pròxims anys, tota l'atenció se centra en el comportament del sector exportador espanyol. El seu dinamisme marcarà la capacitat de recuperació de l'economia. Sens dubte, en un mercat cada vegada més globalitzat, el guany de competitivitat serà un factor clau per impulsar les exportacions. Després d'anys d'intens deteriorament, recentment s'han observat avanços en aquest sentit. Però el recorregut de millora de la competitivitat encara és ampli. Fins on poden impulsar les exportacions aquests guanys de competitivitat?

Els indicadors de competitivitat més freqüents se solen computar a partir de l'evolució dels preus o dels costos laborals per unitat de producte. Un augment d'aquestes variables per damunt del registrat a la resta d'economies deteriora la capacitat d'exportar d'un país i facilita l'entrada de productes estrangers al seu mercat domèstic. Conseqüentment, la seva rellevància en el comerç internacional es pot veure reduïda a llarg termini.

Aquest ha estat el cas de la competitivitat espanyola a partir de la incorporació a la zona de l'euro. Com ho mostra el gràfic següent de l'esquerra, els índexs basats en l'evolució relativa dels preus i en els costos evidencien una clara pèrdua de competitivitat en relació amb la resta de països de la Unió Monetària Europea (UME) entre el 1999 i el 2008. No obstant això, s'observen algunes diferències. Concretament, l'evolució dels costos laborals unitaris (CLU) relatius manifesta una major volatilitat que la dels indicadors de preus. Pel que fa a aquests últims, s'aprecia un increment del preu dels béns espanyols el 10% superior al dels europeus fins al 2008. Aquest diferencial es va reduir fins al 5% en el cas del preu dels productes exportats, de manera que, durant els anys d'expansió, la pèrdua de competitivitat dels béns no comercialitzables va ser més intensa que la dels comercialitzables.

Això explica que, atesa la importància de poder reflectir amb més precisió la competitivitat real d'una economia, alguns estudis proposin l'ús de mesures de competitivitat desagregades que permetin tenir en compte la diferent composició dels béns comercialitzats.(1) Al mateix temps, altres procediments permeten refinar el càlcul de competitivitat, ja que distingeixen les destinacions de les exportacions d'un país i els seus competidors. Aquest és el cas dels tipus de canvi efectius reals que ponderen els preus –o els costos– relatius i dels tipus de canvi en funció de la presència de cada país a les principals destinacions exportadores. L'evolució d'aquestes mesures més complexes mostra també una pèrdua de competitivitat durant gran part de la dècada passada.

En aquest context, però, no deixa de sorprendre l'evolució relativament favorable de la quota de les exportacions espanyoles en el conjunt del comerç mundial. Des de la incorporació a la Unió Monetària Europea (UME), el 1999, la presència exportadora d'Espanya en el comerç mundial s'ha reduït amb prou feines en 2 dècimes i s'ha situat en l'1,7%. Aquesta contracció, propera al 10%, va ser gairebé la meitat de la registrada per la quota exportadora del conjunt de la zona de l'euro, que, el 2011, es va situar en el 26,3%, enfront del 32,7% de la dècada anterior. Aquest comportament més positiu es podria explicar per l'existència d'altres factors, a més de la competitivitat-preu, que també influeixen en la quota exportadora d'un país, com la qualitat de les exportacions, l'especialització sectorial o la destinació geogràfica.

Aquest resultat, però, no ha d'ocultar que les vendes espanyoles a l'exterior continuen per sota del seu nivell potencial. Un clar exemple és el reduït pes de les nostres exportacions de béns en relació amb el PIB, concretament del 20,6% el 2011. Aquesta xifra és la més baixa entre les quatre principals economies de la zona de l'euro, lluny del 43,0% que representa Alemanya o del 34,0% del conjunt de la unió monetària.

El marge de creixement de les nostres exportacions és, per tant, ampli. Sens dubte, una millora de la competitivitat hi ajudaria. En efecte, segons els principals models economètrics, la competitivitat és, després de l'evolució del comerç mundial, un dels principals factors explicatius del comportament de les exportacions espanyoles.(2) De fet, segons aquestes estimacions, un increment de la competitivitat en relació amb els països industrials de l'1%, mesurat mitjançant la taxa de canvi efectiva real dels preus, representa un augment del nivell de les exportacions reals a llarg termini entre el 0,6% i l'1,3%. Això significa, per exemple, que, si l'índex de competitivitat tornés al nivell precedent a la incorporació a la zona de l'euro, les exportacions reals augmentarien entre el 8,4% i el 18,3% en relació amb el nivell del 2011. En aquest cas, el pes de les exportacions de béns s'enfilaria fins a una forquilla compresa entre el 22,3% i el 24,4% del PIB, un nivell superior al francès i igual a l'italià.

Aquest escenari es basa en una millora de la competitivitat del 16% en relació amb el nivell del 2008. Però és possible una correcció d'aquesta magnitud? Durant els 50 últims anys, s'han observat importants reduccions de l'índex de competitivitat, que, en alguns casos, han superat el 15%. En les ocasions precedents a la caiguda iniciada el 2008, aquests descensos van ser el resultat de devaluacions de la pesseta, concretament el 1967, el 1979 i el 1992. No obstant això, els guanys de competitivitat van ser transitoris. A mitjà termini, eren neutralitzats per l'elevada inflació resultant de la pèrdua de valor de la moneda. Aquest fenomen s'observa clarament durant els anys posteriors a les devaluacions del 1967 i del 1982. Després de la devaluació del 1995, en canvi, no s'observa aquest efecte. La inflació controlada a nivells confortables, a causa, en gran part, de la major disciplina fiscal, explicaria aquesta diferència.

En l'actualitat, la presència d'una política monetària europea independent no permet utilitzar les devaluacions com a mecanisme de guany ràpid de competitivitat. Les reduccions de l'indicador són, conseqüentment, més lentes que abans. El gràfic anterior així ho confirma. Entre el 2008 i el gener del 2012, la correcció del tipus de canvi efectiu va ser del 5%, lluny de les caigudes observades amb anterioritat. No obstant això, com respon a factors estructurals, és probable que l'efecte de la correcció sigui més durador.

En definitiva, el marge de millora és ampli. No obstant això, per continuar avançant en aquesta direcció és necessari emprendre reformes estructurals. Els últims informes de la Comissió Europea i del Fons Monetari Internacional insisteixen, especialment, en aquest aspecte. Entre les mesures que proposen, destaquen les que augmenten la competència als mercats de béns i de serveis, faciliten la reassignació de recursos cap als sectors de béns comercialitzables, potencien la innovació, ajuden al creixement de les empreses i eliminen friccions al mercat laboral. Sens dubte, no és una tasca fàcil, però els seus beneficis, a través de la consolidació del sector exterior com a motor econòmic del país, poden ser molt grans.