Un país amb una taxa elevada de creació de negocis i amb abundància de petites i mitjanes empreses (pimes) sol ser demostratiu d'elevat dinamisme, flexibilitat i esperit emprenedor. Però, quan les pimes dominen de forma aclaparadora el teixit productiu i el nombre de grans empreses passa a ser gairebé inapreciable, s'encén un llum d'alarma. A Espanya, les pimes predominen en l'estructura empresarial molt per damunt del que ho fan en altres països del nostre entorn. A més a més, aquest predomini es manté constant al llarg del temps, malgrat l'elevada taxa de naixement i de mortalitat d'empreses. Com s'explica aquesta anomalia?

Una possible explicació seria que l'especialització sectorial de l'economia espanyola pot estar esbiaixant la distribució empresarial cap a la micro i la petita empresa. Per exemple, el pes de sectors com l'hoteleria i el turisme, la construcció i les activitats immobiliàries, que solen comptar amb empreses menys grans, podria estar condicionant el resultat final. No obstant això, tal com s'explica al requadre «Empresa i productivitat: una qüestió de dimensió», el biaix cap a l'empresa de reduïdes dimensions a Espanya s'observa també en la indústria manufacturera, un sector més propens a una dimensió empresarial més gran.

Alternativament, el predomini d'empreses de dimensió reduïda també podria ser degut al marc institucional existent: regulació del mercat laboral, tràmits burocràtics, disparitat de normatives entre diferents nivells administratius, inseguretat jurídica, etc. Són elements que influeixen directament sobre la productivitat, però que, a més a més, sovint frenen el creixement de la dimensió empresarial, la qual cosa també pot tenir un impacte indirecte sobre aquesta productivitat. En ocasions, algunes polítiques específiques destinades al suport de les pimes, com les exempcions reguladores o fiscals o una normativa menys exigent (en termes de comptabilitat i de disponibilitat d'informació), es poden convertir en obstacles per a l'increment de la dimensió. Això succeeix quan una norma que tracta d'alleujar els possibles desavantatges financers, fiscals o laborals específics de les pimes desincentiva el creixement de les seves dimensions, ja que es considera que la pèrdua dels avantatges dels quals gaudeixen no és compensada per l'avanç en la dimensió de les operacions.

Aquest eventual efecte «pervers» de les polítiques dirigides a les pimes no és fàcil d'identificar, però l'evidència disponible mostra que, en alguna mesura, es produeix. En aquest sentit, el gràfic següent dóna una primera indicació: s'hi estima la distribució de la població assalariada del sector privat a Espanya al començament del 2011 (una mica més de 12 milions de persones, incloses les empreses públiques, segons l'enquesta de població activa de l'Institut Nacional d'Estadística) en funció de la dimensió de les empreses que, a 1 de gener del 2011, proporciona el Directori Central d'Empreses del mateix Institut Nacional d'Estadística, on caldria esperar que la distribució del nombre de treballadors segons la dimensió de l'empresa seguís un patró regular. En canvi, s'observa un biaix que provoca una concentració en els estrats d'assalariats de 20 a 49 i de 200 a 499. Crida l'atenció que, en els dos casos, els estrats anterior i posterior presentin un nombre molt inferior d'assalariats. Tot i que es tracta d'un exercici molt limitat i merament estimatiu, la polarització observada coincideix amb els estrats que marquen o que inclouen les definicions que, conceptualment i normativament, engloben les pimes a Espanya i a la Unió Europea. Així, s'entén per petita empresa la que té fins a 50 treballadors, mentre que la mitjana empresa és la que n'ocupa entre 50 i 250.

La sospita que desperta aquesta primera inspecció de les dades –que alguns factors de caire regulador o normatiu poden estar desincentivant el pas d'una petita empresa a una mitjana o d'una mitjana a una gran, en definitiva, el creixement empresarial– troba suport en els resultats d'un seguit de treballs recents d'investigació econòmica. En un estudi que compara l'experiència de diferents països europeus, Kumar, Rajan i Zingales (1999)(1) ja identifiquen una relació positiva entre millors institucions, mesurat en el seu cas com eficiència del sistema judicial, i dimensió empresarial. Així mateix, Santaló i Marcos (2010)(2) corroboren, per al cas particular d'Espanya, una relació negativa entre la intensitat reguladora al mercat de béns i serveis i el percentatge d'empreses amb més de 200 empleats. El seu estudi parteix d'una anàlisi economètrica que contrasta l'impacte de les diferències reguladores entre comunitats autònomes sobre la propensió a comptar amb grans empreses. D'altra banda, uns quants estudis recents també identifiquen una associació negativa entre una fiscalitat menys exigent sobre les empreses de dimensions reduïdes (en relació amb les grans) i el creixement empresarial.(3) En el cas espanyol, Almunia i López (2012)(4) troben evidència de la influència de la regulació fiscal sobre la distribució de la dimensió del teixit empresarial. Pel que fa als avantatges de la petita empresa en l'àmbit laboral, l'evidència disponible també suggereix que van en detriment del creixement de les empreses (vegeu el requadre «La regulació laboral afavoreix el creixement empresarial?»).

A Espanya, les polítiques de suport a les petites i mitjanes empreses són nombroses i es promouen tant a nivell estatal com autonòmic i, fins i tot, municipal. Tracten d'afavorir les pimes en aquells àmbits en què la dimensió condiciona la competitivitat o la generació de beneficis (com el finançament, la innovació, la internacionalització, l'adaptació dels recursos laborals o la fiscalitat) i de promoure activament la creació d'empreses i l'esperit emprenedor. Tenint en compte l'evidència que la dimensió de l'empresa és un dels factors més decisius no solament en les seves probabilitats de supervivència, sinó també en termes de productivitat i de capacitat de fer el salt al mercat exterior amb èxit, s'hauria de posar més èmfasi en els programes que donen suport a l'augment de la dimensió de les empreses. Al cap i a la fi, no deixa de ser una estratègia apropiada per afrontar el difícil moment econòmic actual, en què preval recuperar la productivitat i la competitivitat.