A partir de gener del 2012, les línies aèries que utilitzin aeroports comunitaris han de tributar en funció de les emissions de CO2 que generin. Al començament de febrer, l'Administració d'Aviació Civil de la Xina va prohibir expressament a les línies aèries xineses pagar a la Unió Europea (UE) per les emissions de carboni. S'obria així un conflicte comercial que enfronta la UE, d'una banda, i la Xina, juntament amb els Estats Units, el Japó, Rússia i altres països, de l'altra. Per què la UE exigeix el pagament d'una mena d'impost mediambiental al transport aeri, fins i tot en el cas dels vols transoceànics, el recorregut dels quals es produeix, en bona part, fora de l'espai aeri comunitari?

La raó cal buscar-la en el fet que la UE ha decidit integrar el sector de l'aviació en el règim de comerç de drets d'emissió de gasos d'efecte hivernacle que es va engegar el 2005. Un règim que fixa una quantitat màxima d'emissions contaminants i que reparteix aquesta quantitat entre els agents econòmics que generen aquestes emissions. Aquesta quantitat limitada de drets d'emissió estimula la reducció de les emissions, ja que, si se supera, els agents han de comprar drets d'emissió a altres agents. El resultat perseguit és una reducció de les emissions. Fins ara només estaven subjectes a aquest règim les instal·lacions industrials intensives en energia. La contaminació de les companyies aèries és relativament petita, però creix ràpidament, com ho fa també el mateix sector. S'estima que un passatger que efectuï un viatge d'anada i tornada de Londres a Nova York genera les mateixes emissions que el ciutadà comunitari mitjà en calefacció de la llar al llarg d'un any.

El cas de l'aviació civil il·lustra molt bé la implicació de la UE en la qüestió de l'escalfament global i del canvi climàtic. La UE ha impulsat les accions de l'Organització de les Nacions Unides sobre aquest tema, des de Kyoto fins a la recent Conferència de Durban, al desembre del 2011. Certament, en l'àmbit energètic, el món afronta dos enormes desafiaments. El primer, cobrir la creixent demanda d'energia, en especial dels països en desenvolupament. El segon, fer-ho rebaixant, al mateix temps, les emissions de gasos d'efecte hivernacle.

L'exigència de mantenir el creixement dels països en desenvolupament és clara, de cara a aconseguir finalitats com la reducció de la pobresa o la millora de les condicions de vida. Més controvèrsia pot aixecar la qüestió del canvi climàtic. El consens científic estableix que, en els 150 últims anys, la temperatura mitjana anual ha augmentat en 0,8 graus Celsius, una mica més a Europa, amb tendència a accelerar-se. Molts experts creuen que, per evitar que tingui conseqüències irreversibles, l'escalfament global no hauria de superar en més de dos graus els nivells actuals en el transcurs del present segle. Com que es creu que la causa del canvi climàtic és l'emissió excessiva de gasos d'efecte hivernacle per causa de l'acció humana, la solució rau en la limitació de l'emissió d'aquests gasos. El fòrum internacional responsable d'avaluar les dades científiques del canvi climàtic i les seves conseqüències és el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). La Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), creada el 1992, i que té com a objectiu frenar l'escalfament global, es basa en els informes que elabora l'IPCC. En concret, tracta d'aconseguir que la temperatura global anual no superi en més de dos graus Celsius els nivells preindustrials. Per aquest motiu, considera necessària l'estabilització de les concentracions de gasos d'efecte hivernacle (principalment CO2), i, per aconseguir-ho, convé reduir el 50% les emissions d'aquests gasos abans del 2050.

El Protocol de Kyoto, que va entrar en vigor el 2005, va ser un primer pas important, però només comprometia els països desenvolupats i, a més a més, no va ser signat pels Estats Units. Això significa que només involucra el 30% del total mundial d'emissions. En tot cas, els 15 Estats membres de la UE que van signar el Protocol de Kyoto van reduir el 2010 les seves emissions el 10,7% en relació amb l'any de referència, el 1990, i van superar l'objectiu de reducció del 8%. Altres Estats que es van convertir en membres de la UE amb posterioritat van adoptar també objectius de reducció d'emissions i han assolit resultats similars.

L'acord de Kyoto comprometia fins al 2012, de manera que, el 2007, a Bali, es van iniciar les negociacions per a un nou acord a partir del 2012. Però no es van poder concloure a Copenhaguen, al desembre del 2009, mentre que, un any després, a Cancún (Mèxic), només es va avançar en el reconeixement de la necessitat de limitar l'escalfament climàtic als nivells establerts per la CMNUCC.

La UE ha impulsat un segon acord de Kyoto, per al període 2013-2020, que perfeccioni i aprofundeixi els compromisos del primer. Però el Japó, Rússia i Canadà ja van deixar clar que no hi volien participar, i, a més a més, tampoc no compta amb el suport dels Estats Units ni de la Xina. Per tant, aquest segon període de compromís afectaria només el 16% de les emissions mundials. Ni un esforç heroic de la UE (l'11% de les emissions) en la limitació de les emissions no aconseguiria avançar en l'objectiu de frenar el canvi climàtic global. Per aquest motiu, l'objectiu de la UE, en la reunió de Durban (Sud-àfrica), era assolir un acord sobre «un full de ruta i un termini per ultimar un marc mundial ambiciós, global i jurídicament vinculant en matèria d'acció pel clima per part de totes les grans economies», segons Barroso, president de la Comissió Europea. Després de dues setmanes de negociació, el resultat de la conferència dels 195 Estats a Durban va ser una mica ambigu. Els països desenvolupats de Kyoto van acordar ampliar la vida del protocol per continuar reduint les emissions de carboni. Per a la resta, la UE no va aconseguir el compromís vinculant que perseguia, sinó un acord una mica ambigu jurídicament segons el qual s'assumeix l'esforç d'impedir que les temperatures augmentin per damunt dels dos graus mitjançant un marc legal que estarà llest el 2015 i que entrarà en vigor el 2020. A més a més, es va acordar crear un instrument financer (el Green Climate Fund) per ajudar els països en desenvolupament a combatre els efectes del canvi climàtic (100.000 milions de dòlars a l'any).

Per tant, queda clar que la lluita de la UE contra el canvi climàtic va molt més enllà d'aquests compromisos internacionals. De fet, el 2007, el Consell Europeu va adoptar uns ambiciosos objectius sobre energia i canvi climàtic amb l'horitzó del 2020: reduir el 20% les emissions de gasos d'efecte hivernacle (en relació amb l'any de referència, el 1990) o fins i tot fins al 30% si altres països se sumessin a l'esforç de reducció de les emissions; augmentar la quota de l'energia renovable fins al 20%, i millorar el 20% l'eficiència energètica. Fins i tot es va establir un compromís de reduir les emissions de la UE i d'altres països industrialitzats fins al 80% o el 95% el 2050.

Però la política energètica no es redueix a la limitació de les emissions de carboni. El Tractat de la UE estableix els principis bàsics: garantir un funcionament eficient del mercat de l'energia (seguretat del proveïment energètic i competència) i preservar i millorar el medi ambient. Alguns progressos s'han assolit en el camí cap a un mercat integrat, però l'adaptació és lenta i els desafiaments continuen creixent. El mercat interior de l'energia encara està molt fragmentat per les fronteres nacionals, amb companyies d'àmbit estatal i multitud de regles i de pràctiques, també nacionals, amb moltes barreres a la competència. La seguretat del subministrament també és matèria de preocupació, derivada, per exemple, de la mateixa fragmentació del mercat europeu, de la limitada vida de les centrals nuclears existents o de les crisis de subministrament de gas patides. La Comissió Europea ha invocat la necessitat d'afrontar canvis profunds en la producció, en el subministrament i en la utilització de l'energia, però la tasca aquí és, si fa o no fa, titànica. Gairebé tant com complir els objectius del canvi climàtic.