En els trenta últims anys, Mèxic ha avançat de forma considerable en l'àmbit de l'estabilitat política i macroeconòmica i en el procés d'internacionalització. Això li ha permès deixar enrere les crisis internes recurrents i trampejar amb bona nota la tempesta global que va esclatar el 2008-2009. En particular, després d'una caiguda del PIB del 4,7% el 2009, l'economia mexicana va créixer una mitjana anual del 4,3% entre el 2010 i el 2012. I, malgrat que tot indica que, el 2013, haurà tancat amb una xifra significativament menor (de l'ordre de l'1,3%), a causa de la feblesa de les condicions globals i de la tardança en l'adopció d'estímuls fiscals, ja s'albira una reacceleració gradual en els pròxims trimestres, amb el suport de la millora de la demanda externa (és a dir, dels EUA) i d'unes polítiques expansives en matèria monetària i fiscal, que permetran assolir un +3,4% el 2014.

La Crisi del Deute del 1982 (quan Mèxic es va veure obligat a interrompre el pagament del deute extern) i la Crisi del Tequila del 1994-1995 (que va implicar la devaluació del peso i es va saldar amb la fallida de bancs i de nombroses empreses) han servit d'incentiu per promoure, durant les tres últimes dècades, profunds canvis econòmics, polítics i socials al país. Canvis que han estat clau en la reducció de les vulnerabilitats, externes i internes, que patia la segona potència llatinoamericana en la dècada dels vuitanta. Així, la privatització d'empreses públiques va ajudar a reduir el deute públic, i l'aprovació de la Llei de Responsabilitat Fiscal explica la moderació recent dels dèficits fiscals. D'altra banda, el Pacte Social al qual van arribar els empresaris, els sindicats i el Govern el 1987, en virtut del qual, entre d'altres aspectes, es va acordar l'ancoratge dels preus, va ser determinant per trencar l'espiral inflacionista en què estava sumit el país. Amb posterioritat, el procés de desregulació, l'eliminació de subsidis que afavorien les empreses locals, el procés d'obertura de l'economia i una autoritat monetària independent, transparent i amb la prioritat de controlar la inflació han estat altres factors que han donat suport a la moderació dels preus. Finalment, la millora en la regulació i en la supervisió bancària i l'adopció d'un tipus de canvi flexible després de la Crisi del Tequila són dos pilars extres que han apuntalat l'estabilitat macroeconòmica del país.

Per bé que tots els canvis esmentats han exercit un paper en la configuració del Mèxic actual, l'obertura del país ha estat un dels elements que més ha transformat l'estructura econòmica. En concret, al final dels vuitanta i al començament dels noranta, es van fer alguns dels passos més radicals per assolir aquesta internacionalització. El 1986, Mèxic es va adherir a l'Acord General de Comerç i Aranzels (o GATT, per les sigles en anglès)(1) i es va comprometre a reduir de manera significativa els aranzels comercials i a adoptar altres mesures no aranzelàries. El 1994, aquesta política oberturista i globalitzadora es va consolidar amb la signatura, amb Canadà i els EUA, del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (TLCAN o NAFTA, per les sigles en anglès). Aquests compromisos van servir per impulsar de manera definitiva la instal·lació de noves plantes maquiladores, que han passat d'ocupar 180.000 treballadors el 1984 a una mica més de dos milions en l'actualitat.(2)

Les maquiladores són plantes manufactureres (situades, en general, a la zona fronterera amb els EUA) que gaudeixen de taxes aranzelàries privilegiades per a les importacions d'entrades i de maquinària i per a l'exportació cap als EUA i són receptores de volums elevats d'inversió estrangera (majoritàriament nord-americana).(3) A més de les facilitats aranzelàries i d'inversió promogudes pels Governs mexicà i nord-americà, tres factors expliquen el boom de les maquiladores: (i) la possibilitat de fragmentar els processos productius en diferents països (offshoring), (ii) uns costos laborals relativament baixos, i (iii) la proximitat geogràfica a una economia gran (de fet, la més gran del món) amb costos laborals elevats. Conseqüentment, les exportacions mexicanes van passar de representar l'11% del PIB el 1980 al 33% el 2012.(4) Una mica més de la meitat del total d'exportacions procedeix de les maquiladores i gairebé el 80% és absorbit pels EUA, destinació principal de les exportacions del país.

Sens dubte, el pas d'una economia basada en els components locals a un model exportador explica algunes històries d'èxit rotund. El cas més destacat i recent seria el de la Xina, que, després d'una política d'obertura iniciada als noranta, va aconseguir mantenir taxes d'avanç mitjanes del 10% anual. Però també destaquen altres països, com els quatre tigres asiàtics (Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong i Singapur), en la dècada dels setanta i dels vuitanta, o, anteriorment, els casos d'Alemanya i del Japó, als cinquanta i als seixanta, respectivament. No obstant això, i malgrat els bons resultats de Mèxic, les taxes d'avanç econòmic s'han situat clarament per sota de les cotes assolides per aquests altres països en les etapes d'esplendor. I és que una dependència intensa de les maquiladores (i, per extensió, d'alguns tipus d'offshoring) implica certs inconvenients:(5) (i) especialització en sectors manufacturers relativament volàtils, (ii) alta sensibilitat al cicle econòmic del país de destinació (els EUA en el cas que ens ocupa), i (iii) forta competència d'altres països, atesa la facilitat de traslladar aquests processos productius.

Justament, la rivalitat internacional va plantejar un seriós desafiament. La coincidència en el temps del procés oberturista de Mèxic amb el de la Xina, una potència demogràficament imparable i amb uns salaris molt competitius, pot explicar, en part, la demora en l'enlairament econòmic del país asteca. Però la falta d'acció de Mèxic davant d'importants problemes estructurals, entre els quals destaquen una baixa qualitat educativa, ineficiències al mercat laboral o un grau de competitivitat insuficient en sectors estratègics, té molt a veure amb aquest retard. Una millora en aquests àmbits podria haver minimitzat els inconvenients de les maquiladores, gràcies a l'estimulació de nous sectors manufacturers amb més valor afegit i, per tant, menys volàtils i sensibles al cicle de tercers països i més competitius a nivell internacional.(6)

Malgrat tot, a mitjà termini, les perspectives són encoratjadores, gràcies a la confluència de diversos elements. D'una banda, el Pacte per Mèxic, que, al final del 2012, va reunir els tres partits polítics més importants a Mèxic i que ha servit per materialitzar l'anhelat consens polític imprescindible per promoure un ambiciós pla de reformes que podria donar un valuós impuls al creixement potencial del país (vegeu l'article «L'ímpetu reformista sacseja Mèxic», del present Dossier, per a una anàlisi detallada d'aquest procés reformista i del seu possible impacte). Així mateix, la pujada de salaris a la Xina, una població mexicana jove i creixent i una tendència renovada al nearshoring (fragmentació en països propers), enfront del més clàssic offshoring, poden donar l'oportunitat a Mèxic d'afegir-se, finalment, al club de les històries d'èxit entre els països emergents amb estratègia exportadora.

Clàudia Canals

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"