L'abril passat, Apple va emetre bons per valor de 17.000 milions de dòlars per ajudar a finançar un pla de recompra d'accions. La companyia tecnològica disposa d'una posició de liquiditat privilegiada (145.000 milions de dòlars), però la major part es troba fora de les fronteres nord-americanes. Repatriar l'efectiu hauria comportat una factura fiscal considerablement superior al cost del deute corporatiu. Això explica que optés per endeutar-se. A més a més, el cost per interessos és deduïble en l'impost de societats. L'estratègia d'Apple és un exemple clar de com la fiscalitat no és neutral a l'hora de determinar l'estructura de finançament de les empreses.

En aquest sentit, els sistemes tributaris permeten, generalment, que el cost del deute sigui deduïble, però no el cost dels recursos propis, la qual cosa representa un subsidi implícit a l'endeutament. Així, i mantenint la resta de variables constants, una empresa amb un nivell de palanquejament alt paga menys per l'impost de societats que altres companyies més capitalitzades. Aquest biaix impositiu a favor del deute comporta, com a mínim, tres implicacions econòmiques. En primer lloc, provoca un augment del palanquejament, que, al seu torn, intensifica la inestabilitat financera en els cicles econòmics. En segon lloc, penalitza les empreses que tenen dificultats per accedir al mercat de deute o al crèdit i basen fonamentalment el seu finançament en el capital o en el patrimoni dels accionistes. Aquest és el cas, per exemple, d'empreses amb risc elevat i amb volatilitat en els resultats, com les start-ups dedicades a la innovació o les empreses noves. I, en tercer lloc, la recaptació de l'impost de societats acaba resultant menor per l'existència d'aquest subsidi implícit al deute (l'impacte és més gran com més alts són els tipus d'interès).

En els últims anys, alguns països han introduït reformes fiscals que han limitat el biaix a favor del finançament en forma de deute. No obstant això, no s'ha establert una neutralitat completa. En general, s'han barrejat dues opcions: un tipus de proposta consisteix a eliminar les deduccions per pagament d'interès (i establir, així, l'anomenada Comprehensive Business Income Tax). L'eliminació de les deduccions assegura la neutralitat fiscal, però a costa d'encarir el finançament amb deute i de reduir, a curt termini, els incentius a la inversió.

Una altra alternativa (ACE, Allowance for Corporate Equity) consisteix a deduir el rendiment nocional del capital en el càlcul dels beneficis societaris, al mateix temps que es mantenen les deduccions al tipus d'interès del deute. Per calcular el rendiment nocional dels recursos propis, es pot utilitzar com a referència un tipus d'interès lliure de risc, com ara el dels bons sobirans, i afegir-li una prima de risc (situació que, a la pràctica, no sempre es dóna). Aquesta proposta, elaborada el 1991 per l'Institut d'Estudis Fiscals britànic, no distorsiona el cost del finançament i garanteix una mateixa factura fiscal independentment de l'estructura del passiu i del patrimoni net de les empreses. No obstant això, aplicar aquest esquema comporta menys ingressos per a l'administració pública, perquè, en introduir noves deduccions, es redueix la base imposable.

De Mooij i Devereux(1) han estimat els efectes que tindria la introducció de l'ACE a la Unió Europea mitjançant l'ús de diferents escenaris i simulacions. En el cas de mantenir el tipus nominal de l'impost de societats i compensar la menor recaptació mitjançant un augment d'impostos sobre el consum, s'estima que la ràtio de palanquejament (deute sobre total d'actius) es reduiria al voltant de 5 punts percentuals i la inversió creixeria el 6%. Si la disminució de recaptació impositiva es compensés amb un augment del tipus de l'impost de societats, els efectes serien menors: 3,5 punts percentuals sobre la ràtio de palanquejament i d'un 4% sobre la inversió. Els països amb els impostos de societats més alts i, per tant, amb una distorsió més gran serien els més beneficiats per la mesura. Aquest seria el cas, per exemple, d'Alemanya, Itàlia i Espanya.

En canvi, els beneficis de la reforma són molt més reduïts si s'incrementa el tipus nominal de l'impost de societats per compensar la disminució de la base imposable. Si un país incrementés l'impost de societats de forma unilateral, la mobilitat del capital, juntament amb l'arbitratge fiscal de les grans empreses, tendiria a neutralitzar els beneficis derivats de la reforma. Per aquest motiu, qualsevol iniciativa que vagi en aquesta direcció tindrà més garanties d'èxit si la seva implementació és coordinada a nivell internacional, com ara en el marc de la Unió Europea.

De Mooij(2) estima que, de mitjana, el descens dels ingressos fiscals derivat de l'aplicació de l'ACE seria de l'ordre del 0,5% del PIB. Una manera de reduir aquest impacte consisteix a permetre les deduccions fiscals només per al capital nou, provinent de beneficis retinguts o de noves emissions. Permetre deduccions també per als recursos propis existents representaria un cost fiscal elevat a curt termini i no modificaria els incentius per a les empreses.

Hi ha exemples de països que han modificat els sistemes tributaris per incorporar l'esquema ACE. Àustria, Itàlia i Croàcia van introduir deduccions del rendiment del capital, però les van eliminar anys més tard, quan van reduir els tipus nominals dels impostos de societats. En l'actualitat, el sistema brasiler permet aquest tipus de deduccions, tot i que estan limitades a la distribució de dividends, i no als beneficis retinguts. Fins avui, Bèlgica és el cas paradigmàtic de la reforma ACE.

Des del 2006, el sistema belga permet deduir dels beneficis societaris el rendiment teòric dels recursos propis. Per calcular-lo, s'usa el tipus mitjà dels bons sobirans a deu anys, que es va situar al voltant del 4% entre el 2006 i el 2011. No obstant això, el Govern va limitar el tipus al 3% el 2012 i el va reduir al 2,7% el 2013. La major part de les societats es poden beneficiar d'aquesta mesura i no hi ha requeriments en termes de retenció de beneficis ni d'inversió. S'utilitza el saldo mitjà ponderat del capital durant l'any, i els resultats de l'exercici no s'inclouen en el còmput de l'any present. Inicialment, si el rendiment teòric del capital propi superava el valor dels beneficis, es permetia generar actius fiscals diferits amb set anys de caducitat, però, el 2012, es va eliminar aquesta possibilitat.

En un article recent, guanyador del Vè Premi Jaime Fernández de Araoz sobre Corporate Finance, Panier, Pérez-González i Villanueva(3) han demostrat que la reforma belga ha impactat de forma significativa en l'estructura de finançament de les empreses. La ràtio de recursos propis sobre actius totals de les empreses grans i mitjanes va augmentar en 5 punts percentuals, del 32,6% al 37,6%, entre el 2005 i el 2009. Utilitzant com a grup de control les companyies dels països veïns (França, Alemanya, Luxemburg i els Països Baixos), els autors estimen que la reforma va ser responsable directa, com a mínim, de 3 punts percentuals d'aquest augment. L'ascens s'explica per l'increment dels recursos propis en termes absoluts i no tant per la reducció del deute, que va baixar només lleugerament. Les empreses es van capitalitzar mitjançant noves emissions de capital i gairebé no han alterat la política de dividends ni de retenció de beneficis.

El cas belga mostra l'abast de les distorsions de l'impost de societats sobre l'estructura de finançament. Per bé que la reforma ACE té repercussions fiscals, pot contribuir a solucionar reptes conjunturals i estructurals. Conjunturals: en la mesura que facilita el procés de recapitalització de les empreses en períodes de despalanquejament com l'actual. I estructurals: garantint la neutralitat fiscal en el tractament del deute.

Pau Labró Vila

Departament d'Anàlisi Econòmica, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"