Març del 2008: Tata Motors (Índia) adquireix Jaguar Land Rover (Regne Unit). Gener del 2011: Hutchison (Hong Kong) reforça la seva participació a l'empresa barcelonina Tercat. Novembre del 2011: Gazprom (Rússia) adquireix l'elèctrica alemanya Envacom. Febrer del 2013: Citic Group (Xina) inverteix en Alumina LTD (Austràlia). Maig del 2013: America Movil (Mèxic) compra Start Wireless Group (EUA), i Petrobas (Brasil), el 50% de Natgas Block (Austràlia).

Amb prou feines en tres dècades, els fluxos d'inversió estrangera directa (IED) han passat de ser territori gairebé exclusiu de les economies avançades a atorgar un protagonisme creixent als països emergents. I ja no solament com a destinació d'aquests fluxos —el 50% de les entrades el 2012—, sinó també —i cada vegada més— com a inversors directes en actius europeus, nord-americans, japonesos o australians. Què ha canviat?

Un dels factors d'impuls de la IED cap a economies emergents ha estat l'avanç mundial de les normes de protecció dels drets de propietat intel·lectual, esperonat per l'acord internacional TRIPS (Trade Related Aspects of Intellectual Property Rights). En un procés semblant al propiciat per una llei inèdita de patents a l'Anglaterra del 1624, que va aplanar el terreny per a la revolució industrial, aquest acord, signat el 1995 i consumat el 2006 sota l'empara de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), va canviar les regles del joc en l'àmbit de la inversió internacional. El seu efecte palanca actua per la via de la reducció del risc d'apropiació o d'imitació d'idees en què incorren les empreses inversores, en especial les capdavanteres en innovació i en tecnologia, quan s'estableixen en països amb entramats institucionals menys desenvolupats.(1)

Un altre canvi de caire regulador-institucional que ha impulsat la IED cap al món emergent va ser l'ingrés de la Xina a l'OMC com a membre de ple dret el 2001. Els compromisos que va adquirir van accelerar la liberalització de la seva economia, inclosa una rebaixa substancial dels aranzels (del 16,4% al 7,8%, de mitjana). Atesa la importància creixent del comerç internacional en béns intermedis, si les barreres comercials d'un país són menors, més atractiu resulta per a una empresa que consideri la possibilitat de deslocalitzar-hi una part de la cadena de producció, per exemple, per la via de la IED.

Sens dubte, els costos de producció més baixos i la major laxitud reguladora als països emergents, sobretot en l'àmbit mediambiental i tributari, també són pols d'atracció de multinacionals foranes, majoritàriament empreses que persegueixen l'eficiència en costos per sobreviure en un mercat global cada vegada més competitiu. En contrast, el major dinamisme dels mercats emergents també ha seduït un altre tipus d'IED que busca ampliar o diversificar el mercat. Aquest dinamisme és particularment atractiu per a sectors orientats al consum intern: a tall d'exemple, al sector d'alimentació i begudes, el 72% (en valor) de les operacions de fusió o d'adquisició internacionals es van dirigir, el 2012, a destinacions emergents, amb un avanç notable a l'Índia i Rússia.(2)

Així i tot, el fet diferencial en el nou patró d'IED rau en l'impuls inversor dels mateixos emergents: en l'actualitat, les seves inversions representen al voltant del 30% del total de fluxos, quan, al començament dels noranta, no arribaven al 10%. La major part d'aquesta IED emergent prové dels BRIC (per les seves sigles en anglès), amb la Xina (el 4,5% del total mundial de fluxos el 2012) i Rússia (el 3,5% del total mundial) al capdavant, i es dirigeix cap a destinacions avançades (el que, en l'argot acadèmic, s'anomena fluxos Sud-Nord) —principalment, la UE i, amb menys pes, els EUA—. Així mateix, els fluxos Sud-Sud són cada vegada més importants, fins al punt que el 50% de l'estoc d'IED en mans dels BRIX ja es localitza en altres països emergents.

D'on sorgeix aquest impuls inversor? El creixement econòmic dels emergents no solament ha contribuït al seu atractiu per a les empreses foranes, sinó que també ha esperonat la inversió estrangera dels mateixos emergents a l'exterior. De fet, els seus models de creixement s'han basat en estratègies esbiaixades cap a l'exportació, que han generat importants superàvits per compte corrent, els quals —estalvi emergent, al cap i a la fi— s'han canalitzat, en gran part, cap a IED. En el cas de la Xina, va ser, a més a més, una opció estratègica: el 1999, es va estrenar la iniciativa Going out, que pretenia, explícitament, impulsar la seva posició inversora a l'exterior en forma d'IED. De llavors ençà, les sortides d'IED xinesa es van multiplicar per 12, gairebé fins als 65.000 milions de dòlars el 2012.

Pel que fa als fluxos Sud-Nord, domina l'objectiu de diversificar o d'ampliar el mercat, el qual se sol materialitzar més per la via de l'adquisició que per la inversió orgànica. A més de mercats consolidats, altres atractius del nord per a les empreses del sud és l'accés a marques ja establertes (com en el cas de Tata amb Jaguar) o la major facilitat de finançament. Segons un estudi recent del Banc Mundial, dos terços de les empreses dels països emergents que van dur a terme fusions o adquisicions internacionals van recórrer a algun tipus de finançament estranger (com un crèdit sindicat o deute en divises).

Quant a la IED emergent-emergent, ha estat impulsada per la fragmentació creixent de la cadena de valor global i per la major intensitat del comerç de béns intermedis que implica. La minimització dels costos de transport (monetaris i de temps) tendeix a situar la IED vinculada a aquesta fragmentació en una mateixa regió. Això explicaria, per exemple, que el 70% de l'estoc d'IED xinès es trobi als països que componen la seva cadena de valor al sud-est asiàtic. Un altre determinant dels fluxos Sud-Sud és la recerca d'accés a primeres matèries. Estudis recents conclouen que la característica de les economies avançades que més atreu la IED xinesa és la dimensió del mercat. En canvi, en altres emergents, és la confluència d'institucions laxes i de recursos naturals abundants.

Així i tot, el gros de la IED amb origen emergent també es concentra al sector serveis (a nivell global, el 60% de l'estoc és en serveis; el 34%, en manufactures, i el 7%, en primeres matèries), en especial a la Xina, on els serveis copen gairebé el 78% de la posició externa en IED i les primeres matèries, el 19%, amb escassa representació de les manufactures (on, al capdavall, la Xina continua conservant un clar avantatge comparatiu). Aquest domini dels serveis s'atribueix a la seva naturalesa no exportable: una empresa manufacturera pot accedir a un mercat forà per la via de l'exportació, però, en serveis, aquest accés sovint exigeix dur a terme IED (com en subministraments).

En definitiva, els emergents han contribuït de forma significativa al vol supersònic de la IED en l'últim decenni. La seva representació encara és discreta, però les grans tendències auguren continuïtat: el món no està a l'inrevés... «eppur si muove».

Clàudia Canals i Marta Noguer

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"