El deute públic a Espanya se situa al voltant del 100% del PIB des del 2014, 10 p. p. per damunt de la mitjana dels països de la zona de l’euro. Aquest alt nivell de deute és un factor de vulnerabilitat per a l’economia espanyola, ja que implica que les necessitats de finançament del sector públic es mantinguin elevades, i podria limitar el marge d’actuació de la política fiscal en un eventual escenari de desacceleració econòmica. Malgrat tot, això no ha estat sempre així: entre el 2005 i el 2008, el deute públic es va situar al voltant del 40% del PIB, uns 30 p. p. per sota de la mitjana de la zona de l’euro.

Una gran part d’aquest increment és deguda al manteniment d’un elevat dèficit primari durant els últims anys. Arran de la crisi, la despesa pública va augmentar al mateix temps que es desplomaven els ingressos públics. En conseqüència, es van registrar uns dèficits primaris de l’ordre del 7% del PIB entre el 2009 i el 2012 (sense tenir en compte les pèrdues per les ajudes a la banca), 4 p. p. per damunt de la mitjana dels països de la zona de l’euro. De llavors ençà, el dèficit primari ha disminuït de forma molt notable, fins a assolir l’1,5% del PIB el 2016.

Des del 2014, el nivell de deute s’ha estabilitzat al voltant del 100% del PIB, gràcies a l’esforç de reducció del dèficit públic i a la recuperació econòmica. Així mateix, l’entorn de baixos tipus d’interès ha permès rebaixar el pagament per interessos del deute en percentatge del PIB.

El repte per als propers anys és que el deute públic iniciï una trajectòria descendent. Així, entre el 2017 i el 2020, el Govern preveu que el deute públic disminuirà, de mitjana, 1,7 p. p. per any, fins a situar-se en el 92,6% del PIB.1 Se­­gons les seves previsions, el procés de reducció del deute continuarà comptant amb tres grans aliats: la bona evolució del PIB, que registrarà taxes de creixement nominal de l’ordre del 4% anual; la correcció del saldo públic primari, que està previst que assoleixi un superàvit del 2,1% del PIB el 2020, i el manteniment d’una política monetària acomodatícia per part del BCE, que ajudarà a mantenir el pagament per interessos del deute en cotes moderades, en el 2,7% del PIB.2

A més llarg termini, i partint del nivell de deute del 92,6% del PIB el 2020 previst pel Govern, si es mantingués un superàvit primari del 2%, trigaríem encara dues dècades a situar el deute públic per sota del 60% del PIB.3 A més a més, mantenir un saldo primari superavitari d’aquesta magnitud no és senzill. De fet, una mirada als països del nostre entorn mostra que un saldo primari superior al 2% no ha estat gaire habitual: entre el 1980 i el 2016, els països de la zona de l’euro van tenir un superàvit primari superior al 2% en el 18% dels casos, i només Bèlgica i Finlàndia van aconseguir mantenir-lo durant 10 anys consecutius. La important reducció del dèficit públic és el primer pas per estabilitzar les finances públiques, però retornar el deute públic als nivells previs a la crisi requerirà esforç i perseverança.

1. Previsions recollides en l’Actualització del Programa d’Estabilitat 2017-2020.

2. S’espera que els tipus d’interès es recuperin de forma molt gradual en els propers anys. A més a més, la despesa per interessos es mantindrà en cotes similars a les actuals per l’elevada vida mitjana del deute (actualment, és de set anys), la qual cosa comporta que el seu cost mitjà tingui molta inèrcia.

3. S’aconseguiria el 2036 si el creixement nominal del PIB fos igual al tipus d’interès nominal mitjà del deute.