El nou president de França heretarà una economia que, en termes d’activitat econòmica, s’ha recuperat de la crisi financera i que presenta un PIB que es va situar, el 2016, el 4% per damunt del del 2008. No obstant això, el creixement d’aquests últims anys ha estat modest1 i s’ha situat clarament per sota del d’altres economies avançades (vegeu el primer gràfic). Per al 2017-2018, les perspectives continuen sent poc esperançadores: el consens d’analistes espera un creixement proper a l’1,3%. D’altra banda, malgrat que el president sortint François Hollande va fer de la reducció de la taxa d’atur una de les prioritats del seu man­­dat, es manté encara en nivells elevats (el 10%), en es­­pecial entre els joves (el 24%), i la creació d’ocupació continua sent feble (el 0,7% anual).

Aquesta falta de vigor econòmic és el reflex d’un menor creixement de la productivitat,2 a causa, en gran part, de les importants rigideses estructurals que continuen presents a l’economia francesa. En aquest sentit, destaquen un mercat de treball poc flexible, una elevada càrrega im­­positiva3 i una regulació complexa, que actua com a ba­­rrera a la inversió i al creixement de les empreses.

En els últims anys, s’han fet avanços per abordar aquestes rigideses i per dinamitzar l’economia. Per exemple, s’ha implementat una reforma del mercat laboral que busca aclarir la definició legal de l’acomiadament per motius econòmics, reforçar la negociació col·lectiva a nivell d’em­­presa i de sector, i millorar la formació de les persones aturades. També s’han fet esforços4 per relaxar la pressió fiscal i per augmentar la competitivitat mitjançant la reducció de les cotitzacions socials de les empreses.5 Així mateix, el 2015, es va aprovar la Llei Macron de liberalització dels mercats per fomentar l’activitat, la qual incloïa mesures com l’ampliació de l’obertura de comerços en diumenge i la liberalització de diverses professions reglamentades.

No obstant això, malgrat que aquestes reformes han anat en la direcció adequada, sembla que tenen un impacte limitat, de manera que continua sent important mantenir una agenda de reformes ambiciosa. Una de les prioritats és l’augment del ritme de creació d’ocupació del sector privat. Per aquest motiu, els principals organismes internacionals consideren que és important reduir l’alta segmentació del mercat laboral, que dificulta la mobilitat del factor treball, i simplificar la legislació laboral.

Una altra prioritat és l’ajust de les finances públiques. Tot i que el dèficit públic s’ha reduït del 7,2% del PIB el 2009 al 3,4% el 2016, el deute públic s’apropa al 100% del PIB, la qual cosa fa que l’economia francesa sigui vulnerable a canvis en el sentiment inversor i a alces en els tipus d’interès. En aquest sentit, les millores en l’eficiència de l’Administració pública podrien ser de gran ajuda, atesa l’elevada despesa pública, que es manté molt per damunt de la mitjana de la zona de l’euro (el 57% del PIB, enfront del 47%).

Finalment, també serien molt beneficioses per a l’economia francesa una millora de l’entorn per fer negocis i una reducció dels obstacles a la creació d’empreses. Una mostra d’això és que, en l’edició del 2017 de l’informe del Banc Mundial que analitza la facilitat per fer negocis, França ocupava la posició 29 del ranking, molt per sota de la d’altres països europeus com Alemanya i el Regne Unit, però també de Polònia i de Portugal.

1. El creixement mitjà entre el 2012 i el 2016 ha estat del 0,8%.

2. Entre el 2010 i el 2016, la productivitat del treball, mesurada pel PIB real

per hora treballada, ha avançat, de mitjana, l’1,0% (enfront del 2% del 2000-2006), mentre que la productivitat total dels factors ha avançat el 0,5% (enfront de l’1,2% del 2000-2006).

3. La pressió fiscal se situa en el 47% del PIB, que cal comparar amb la mitjana del 40% de la zona de l’euro.

4. Sota el Pacte de responsabilité et de solidarité i el CICE (crédit d’impôt

pour la competitivité et l’emploi).

5. La fiscalitat sobre el treball (impostos sobre el treball en percentatge del total de costos laborals) a França (el 48%) és la cinquena més elevada dels països de l’OCDE.