La inflació espanyola evoluciona a l’alça. Al desembre, va pujar 8 dècimes, fins a l’1,5%, i va superar amb escreix la inflació de la zona de l’euro (l’1,1%).1 A més a més, les previsions per al 2017 consideren que aquest diferencial augmentarà de forma substancial. Pren cos, així, el fantasma d’un retorn a la primera dècada de l’euro, quan la inflació espanyola va superar de forma persistent la de la zona de l’euro, la qual cosa va comportar una pèrdua considerable de competitivitat. Hi ha raons per preocupar-se per aquest augment del diferencial d’inflació? En principi, la resposta és no.

La diferència entre la inflació espanyola i la de la zona de l’euro ve determinada per l’evolució de tres factors fonamentals: els costos laborals unitaris relatius, la posició cí­­cli­­ca de cada economia i el preu del petroli, que, a causa de la major intensitat energètica en hidrocarburs, té una ma­­jor influència sobre la inflació espanyola. La importància de cada factor ha canviat en els últims anys.

L’evolució del diferencial d’inflació en els 18 primers anys de vida de l’euro es pot dividir en tres etapes: la dècada inflacionista, el període d’ajust i l’etapa de recuperació. En la dècada inflacionista (1999-2008), la inflació espanyola va ser, de mitjana, 1 p. p. superior a la de la zona de l’euro. Tot i que l’encariment del petroli en aquest període va contribuir a augmentar el diferencial d’inflació, la major part s’explica per la diferència en el component subjacent, que no inclou l’energia (vegeu el primer gràfic). A Espanya, els preus van créixer a un ritme més intens per l’augment més elevat dels costos laborals unitaris, que es van incrementar el 17% en relació amb els països de la zona de l’euro, i pel sobreescalfament de l’economia en aquesta etapa ex­­pansiva.

L’ajust en el diferencial d’inflació que es va produir entre el 2008 i el començament del 2013 es va caracteritzar per la correcció de preus que va provocar la Gran Recessió, que va ser més severa en el cas de l’economia espanyola, i per l’important ajust dels costos laborals en termes relatius, afavorit, en part, per la reforma laboral. No obstant això, la taxa d’inflació general va continuar sent més elevada a Espanya que a la zona de l’euro, a causa de l’augment del preu del petroli.

Al setembre del 2013, el diferencial d’inflació va passar a ser negatiu: l’ajust dels costos laborals relatius seguia en marxa i la posició cíclica de l’economia espanyola continuava sent més feble que la de la zona de l’euro. A tot plegat, però, es va afegir l’efecte de la caiguda del preu del petroli, que va cedir el 16% anual entre el 2013 i el 2016.

El 2017, el preu del petroli continuarà sent el factor que do­­minarà el diferencial d’inflació, però, aquest cop, per canviar-lo de signe. En contrast amb el període inflacionista, s’espera que enguany el diferencial d’inflació torni a ser positiu exclusivament pel factor petroli. Això és important, ja que l’efecte del petroli serà temporal, i, per tant, si es mantenen les dinàmiques salarials, el diferencial d’in­­flació tornarà a la cleda el 2018.

1. A Espanya, la variació interanual de l’IPC harmonitzat va ser de l’1,4% al desembre. L’anàlisi i les conclusions de l’article són les mateixes amb els dos indicadors de preus.