L’economia espanyola ha avançat de manera decidida en els últims anys en la correcció del desequilibri exterior: el compte corrent ha passat de registrar un dèficit del 9,6% del PIB el 2007 a un superàvit de l’1,3% del PIB, de mitjana, en els anys 2013-2015. Malgrat les fites assolides, preocupa que una part d’aquesta correcció es pugui desfer quan desapareguin els elements de caràcter temporal que han donat suport a la millora del saldo corrent.

En primer lloc, l’enfonsament del preu del petroli ha contribuït de forma decisiva a reduir el dèficit energètic: mentre que, el 2012, amb un preu de 87 euros per barril, el saldo energètic va representar el –4,5% del PIB, el 2015, amb el barril a 48 euros, es va reduir fins al –2,5%. De cara al futur, preveiem una suau tendència ascendent del preu del petroli fins als 70 euros per barril el 2020, que pressionarà a l’alça el dèficit energètic fins a situar-se lleugerament per damunt del 3% del PIB.

Un segon element que ha contribuït a millorar el superàvit corrent ha estat la reducció dels tipus d’interès. Atès l’elevat volum de deute extern, els canvis en els tipus d’interès afecten de forma substancial els pagaments d’interessos a l’exterior. L’actiu, en canvi, està compost, majoritàriament, per inversió estrangera directa, i no tant per instruments de deute, de manera que els ingressos de la inversió espanyola a l’exterior s’han vist menys afectats pels interessos baixos que els pagaments associats al passiu. En conseqüència, el dèficit de les rendes primàries ha baixat dràsticament del –2,7% del PIB el 2008 al –0,1% el 2015, una millora que es podria allargar uns anys més. Quan els tipus d’interès comencin a pujar, el volum de deu­­te extern serà menor, gràcies al procés de desendeutament de l’economia espanyola, i això ajudarà a contenir els pagaments a l’exterior, tot i que no s’evitarà un cert de­­te­­riorament del saldo de les rendes primàries.

Però, més enllà d’aquests dos elements de suport temporal, cal assenyalar que la correcció del saldo corrent respon, en gran part, a factors de caràcter estructural que impulsen les exportacions, com els guanys de competitivitat assolits en els últims anys i l’important esforç d’internacionalització de les empreses espanyoles. Aquest dinamisme exportador ha permès reconduir els fluxos externs (saldo corrent), però, en termes d’estoc, l’economia espanyola encara està altament endeutada amb la resta del món: la posició inversora internacional neta (PIIN) va pujar al –90,8% del PIB en el 1T 2016, una de les posicions deutores més elevades del món. Per posar en relleu la necessitat de mantenir un superàvit per compte corrent sostingut en el temps que comporti una reducció gradual de la PIIN fins a nivells considerats més sostenibles (el –35% segons la Comissió Europea), construïm diferents escenaris sobre l’evolució d’aquestes variables.1 En el primer escenari, el més conservador, s’assumeix que el saldo corrent torna a ser lleugerament deficitari. La PIIN es redueix de forma molt gradual, gràcies al creixement del PIB nominal, però encara se situa en el –65% del PIB el 2025. En el segon escenari, suposem que el saldo per compte corrent es manté en nivells similars a l’actual, de manera que la PIIN es redueix de forma gradual fins al –43% del PIB el 2025. Finalment, en el tercer escenari, s’assumeix un superàvit corrent mitjà del 2,7% del PIB, el necessari per reduir la PIIN fins al –35% del PIB en 10 anys.

La correcció del saldo corrent dels últims anys ha estat el primer pas per estabilitzar la posició exterior de l’economia espanyola. Però caldrà perseverar per reduir l’endeutament extern.

1. En tots els escenaris, s’assumeix un creixement del PIB nominal del 4%, un saldo de rendes mitjà del –1,1% del PIB, un saldo del compte de capital del 0,6% del PIB i uns efectes valoració neutres. Vegeu el Document de Tre­­ball 02/16 «La posició externa de l’economia espanyola: claus per re­­duir-la» per a la sensibilitat de la rendibilitat de l’actiu i del passiu sobre l’e­­volució de la PIIN.