L'estratègia d'inversió risk parity (paritat risc) ha acaparat una gran atenció recentment, ja que ha estat responsabilitzada de la inusual volatilitat dels mercats, tant en les vendes de deute com a la borsa xinesa. Aquesta estratègia és abanderada per Bridgewater i per AQR Capital, dos dels principals fons del món, i pretén aconseguir rendiments similars als de la renda variable, però mitjançant un perfil de risc més semblant al de la renda fixa, amb un horitzó a llarg termini i en qualsevol entorn financer.

Per fer-ho, l'estratègia assigna el pes de cada actiu en cartera per aconseguir la màxima diversificació de risc, en comptes del repartiment tradicional, que optimitza el binomi rendiment-risc. Així, la contribució de cada actiu a la volatilitat (el risc) total de la cartera és, precisament, la mateixa, la qual cosa comporta que el pes de la renda variable és significativament menor al de la renda fixa. Tanmateix, per impedir que això llasti el rendiment total de la cartera, es recorre al palanquejament. Com succeeix amb altres estratègies, el risc associat a aquest endeutament es reflecteix en el risc total de la cartera. Però, en te­­nir un pes en renda fixa superior al d'altres estils d'in­­ver­­sió, l'augment total del risc és menor gràcies a una diversificació millor. En qualsevol cas, aquest palanquejament no se situa, de mitjana, per damunt del palanquejament de la resta de la indústria. De fet, la paritat risc necessita menys pa­­lanquejament per aconseguir la mateixa rendibilitat ajus­­tada per risc que altres estratègies menys diversificades.

El seu historial de resultats és superior al d'altres estratègies. Russell Investments i el CFA Institute mostren que, per a horitzons d'inversió a mitjà i a llarg termini, la paritat risc va obtenir rendiments clarament superiors al tradicional 60/40 (60% de renda variable, 40% de renda fixa) o a l'estratègia d'assignar pesos per capitalització. El volum d'actius gestionats per fons de paritat risc ha augmentat de manera considerable i ha assolit, en l'actualitat, els 1,4 bi­­lions de dòlars, un cop inclòs el valor del palanquejament (segons J. P. Morgan). Malgrat que cada vegada més inversors (també institucionals) adopten aquesta pràctica, és important matisar que, el 2013, representa, només, el 3,26% del total dels actius de risc al mercat, mentre que la indústria dels ETF (exchange-traded funds) representa uns 3 bilions de dòlars, el 6% del total d'actius de risc.

Així i tot, les crítiques apunten que aquestes xifres poden subestimar la importància real de la paritat risc. Argumenten que el seu estil de recomposició de cartera, amb regles automàtiques que preserven la contribució equitativa al risc total, pot generar ordres de venda a alta velocitat amb efectes de retroalimentació. D'aquesta manera, li atribueixen la responsabilitat tant de la volatilitat als mercats de deute alemany i nord-americà del maig passat com de l'excessiva correcció de la renda variable global d'aquest estiu. No obstant això, anàlisis recents de J. P. Morgan han mostrat que la magnitud de les posicions en borsa dels fons paritat risc és, per construcció de cartera, de quantia molt limitada i que només es va reduir lleugerament du­­rant aquells episodis. Van ser altres fons de gestió més ac­­tiva els que van dur a terme el reposicionament més im­­portant.

Als arguments ja considerats, cal afegir que, en molts es­­ce­­naris, les ordres de venda serien, probablement, les ma­­teixes que donarien els fons de gestió activa, i caldria tenir la capacitat de quantificar la contribució a la inestabilitat financera dels uns i dels altres. En qualsevol cas, no sembla que la dimensió de les exposicions de la paritat risc (fins i tot amb palanquejament) sigui suficient per causar impactes de magnitud. A més a més, la seva recomposició de car­­tera respon a objectius a llarg termini, més que a moviments a curt termini. Finalment, es tracta d'una estratègia passiva, que busca ser eficient en l'exposició al mercat i que, per tant, necessita limitar la freqüència de reposicionament per contenir els costos de transacció.

L'atenció se centra ara en la propera pujada de tipus de la Fed, que podria ser la prova de foc per als fons paritat risc i podria determinar-ne el paper en l'estabilitat financera global: amb una gran exposició en renda fixa, un escenari de normalització monetària podria reduir de manera significativa la valoració de la cartera de deute i afectar-ne la vo­­latilitat. Això provocaria les corresponents ordres de venda, amb l'ingredient afegit d'una menor liquiditat al mer­­cat de bons, la qual cosa aportaria el marc en què ob­­servar fins a quin punt es podria generar volatilitat.