L'Amèrica Llatina afronta unes perspectives econòmiques caracteritzades pel baix creixement: segons l'FMI, el creixement mitjà del 2015-2016 serà del 0,9%, enfront del 3,7% anual mitjà del període 2005-2014. Aquesta evolució deriva de l'encadenament de dos xocs negatius: l'abaratiment de les primeres matèries i un entorn de finançament internacional menys propici per a la regió. A més a més, les perspectives a mitjà termini tampoc són gaire favorables: el creixement mitjà anual esperat per al 2015-2020 és del 2,3%. A part de posar damunt la taula la necessitat de definir una agenda de reformes estructurals que rellanci el creixement potencial de la regió, aquestes perspectives sembren interrogants sobre la sostenibilitat de les finances públiques. En aquest Focus, centrem l'atenció sobre aquest últim aspecte.
D'entrada, cal destacar que el punt de partida de les finances públiques llatinoamericanes no és positiu. Si, el 2009, un any crític marcat per la recessió, el dèficit públic va escalar fins al 3,8% del PIB i el deute públic va augmentar fins al 48,7%, el 2014, les xifres es van situar en el 4,9% i en el 51,6%, respectivament. Aquests registres són històricament elevats i, a més a més, s'han donat en un context de creixement força dinàmic (amb l'excepció del 2014, any ja de desacceleració). Tampoc convida a l'optimisme que es distribueixin de forma una mica alarmant entre els països de la regió: amb un dèficit del 6,2% i un deute del 65,2%, el Brasil, precisament el país central, és una de les economies que ocupa l'extrem més perillós.1
El factor principal que explica aquest deteriorament és l'evolució de les despeses (un cop exclosos els interessos). En el conjunt de la regió, segons les dades del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), entre el 2008 i el 2014, les despeses van augmentar en un total equivalent gairebé al 5% del PIB, mentre que els ingressos només ho van fer en una xifra equivalent a l'1,5% del PIB. Com s'observa al gràfic, aquesta evolució alcista de les despeses és deguda, fonamentalment, a un augment notable en matèria de sous i salaris i de transferències corrents i subsidis, mentre que l'esforç inversor només es va incrementar de manera significativa en uns pocs països.
En definitiva, tant la situació actual de les finances públiques com les perspectives de creixement justifiquen que l'Amèrica Llatina es plantegi la necessitat de dur a terme un ajust fiscal important. Dues preguntes immediates són: de quina intensitat i amb quines característiques? Pel que fa a la primera qüestió, el BID conclou que el país mitjà de l'Amèrica Llatina hauria de dur a terme un ajust fiscal de l'1,9% del PIB entre el 2015 i el 2018 per estabilitzar el deute públic en els nivells actuals. Ara bé, per als països amb un deute superior al 40% del PIB, l'ajust mitjà puja al 2,5% del PIB. Aquesta xifra, tot i que sembli relativament assumible, cal entendre-la com un mínim, ja que, de fet, molts països haurien d'aspirar a reduir el deute públic per retornar-lo a nivells més confortables.
Pel que fa a les característiques de l'ajust, el mateix BID suggereix una estratègia que protegeixi els avanços socials de les últimes dècades i millori la sostenibilitat de les finances públiques. El fil conductor d'aquest tipus d'ajust és augmentar les bases fiscals (una necessitat especialment urgent als països amb un major grau d'economia informal), prioritzar la inversió pública, reduir les despeses ineficients i concentrar la despesa social en els segments més necessitats. Així, per exemple, si, a l'Amèrica Central, la despesa social es destinés a la població situada en el 40% més baix de la distribució de la renda, s'estima que es generarien estalvis fiscals equivalents al 0,5% del PIB.
En conclusió, el repte de les finances públiques llatinoamericanes és considerable. Més enllà de la dinàmica estrictament pressupostària, convé no perdre de vista que la regió ha canviat de forma estructural durant l'última dècada i mitja. Un element particularment nou és l'aparició d'una nova classe mitjana que transforma les regles del joc: al mateix temps que continua demandant un grau adequat de redistribució, és també més conscient de la importància de l'estabilitat fiscal per garantir la prosperitat del futur.2 El repte està servit.
1. Els llindars de deute públic excessiu en el cas dels emergents són més exigents que en el dels països desenvolupats, a causa, en part, de la major importància de l'endeutament en divisa estrangera.
2. Segons les dades del Pew Research Center, entre el 2001 i el 2011, 63 milions de persones van assolir el segment de rendes mitjanes a l'Amèrica Llatina, una xifra superior al 10% de la població total de la regió.
