El sector global de la gestió d'actius ha sortit guanyador de les agitacions financeres de l'última dècada. El volum total de recursos de tercers gestionats pels fons d'in­­versió, pels fons de pensions i per les asseguradores ha experimentat un creixement molt fort: de 45 bilions de dòlars el 2004 a 97 el 2013. Es tracta d'una dimensió formidable, que representa el 130% del PIB mundial i el 50% dels actius financers globals. I les previsions apunten que l'expansió continuarà. Això planteja diverses qüestions de gran importància, com la funcionalitat de les infraestructures dels mercats financers, l'eficiència en la canalització de l'estalvi cap a l'e­­co­­no­­mia real, la protecció de l'inversor i, lògicament, l'es­­ta­­bi­­­­litat financera. Precisament, és en aquest últim àmbit on té lloc un intens debat sobre el caràcter sistèmic de determinades entitats i, per tant, sobre les possibles actuacions dels ens reguladors.

La possibilitat d'incloure els grans actors del sector en la llista d'institucions financeres sistèmicament importants en l'àmbit global (GSIFI, per les sigles en anglès) és damunt de la taula. Un document consultiu presentat conjuntament pel FSB (Financial Stability Board) i la IOSCO (International Organization of Securities Commissions) al gener del 2014 i actualitzat al març d'enguany estableix un seguit de criteris per identificar les companyies gestores i, fins i tot, els fons d'inversió concrets que, per la seva dimensió o complexitat, són focus potencials de risc sistèmic. La proposta dels reguladors situa el llindar en 1 bilió de dòlars d'actius sota gestió per a les companyies gestores i en 100.000 milions de dòlars de patrimoni net per als fons d'inversió. El propòsit és que hagin de complir estàndards de regulació i de supervisió més estrictes que els aplicats a la resta d'entitats (a imatge del que succeeix als sectors bancari i assegurador, on els 30 bancs i les nou asseguradores que ostenten la qualificació de GSIFI estan sotmesos a criteris més exigents).

Per al sector bancari, els eixos bàsics de la regulació passen, en gran part, per enfortir la posició de capital i la liquiditat de les entitats. L'aplicació, que alguns defensen, d'una normativa similar en l'àmbit de la gestió de carteres seria, probablement, poc encertada. A diferència del negoci bancari, el fonament del sector de la gestió d'actius pivota sobre la relació d'agència que s'estableix entre el propietari dels recursos (principal) i el gestor professional de carteres al qual delega la gestió (agent). En conseqüència, els riscos de crèdit, de mercat i de liquiditat subjacents a les inversions que realitza l'entitat gestora recauen, íntegrament, en l'inversor (o principal). D'altra banda, els ni­­­vells de palanquejament dels fons són ostensiblement menors que en el cas dels bancs, per bé que hi ha casos excepcionals en alguns segments, com determinats fons de capital de risc i els hedge funds.

Per bé que el risc d'insolvència de les entitats gestores és remot, els problemes d'incentius que sorgeixen de la relació d'agència requereixen, efectivament, l'atenció del re­­gulador i del supervisor. L'experiència ha mostrat que, en certes circumstàncies, tendeixen a desembocar en una assumpció excessiva de riscos i en comportaments de ra­­mat (herding) per part del gestor. Aquests dos fenòmens poden generar efectes distorsionadors en la dinàmica dels preus dels actius. Les tensions s'accentuen si un gran nombre d'inversors sol·liciten el reemborsament precipitat de les seves posicions (fire sales), sobretot si prèviament ha tingut lloc un procés de search for yield, com sem­­bla que succeeix actualment (els fons han augmentat l'ex­­po­­sició a instruments més rendibles però menys lí­­quids). En conseqüència, és previsible i desitjable que el crei­­xement del sector de la gestió d'actius en els pròxims anys hagi de coexistir amb un entorn regulador més exigent. La qüestió veritablement rellevant és que la regulació que hagi de venir tingui en compte les variables susceptibles de contribuir a la propagació del risc sistèmic, més enllà de la di­­mensió d'un determinat fons d'inversió o d'una gestora d'ac­­tius. La tipologia de les inversions i els esquemes de liquiditat dels vehicles d'inversió exemplifiquen cap a on caldria dirigir el focus.