En una unió monetària, els costos laborals són un factor important per determinar la competitivitat relativa dels països membres. Així, si un país de la zona de l'euro presenta un augment sostingut dels costos laborals per unitat produïda (CLU)1 superior al de la resta de països, perd competitivitat sense que pugui recórrer a una devaluació de la moneda per recuperar-la. A llarg termini, aquesta situació no és viable. Passem a analitzar quin ha estat el desenvolupament dels costos laborals entre els principals països de la zona de l'euro i què podem esperar en un futur proper.

En els 15 últims anys, l'evolució dels costos laborals a la zona de l'euro mostra l'existència d'un canvi de règim abans i després de la crisi del 2008. Abans de la crisi, Alemanya va anar guanyant competitivitat en relació amb els socis comercials. Els CLU es van mantenir estables a Alemanya, a causa de la contenció salarial i de les millores experimentades en la productivitat laboral. A Espanya i a Itàlia, la productivitat es va mantenir estancada i la compensació salarial real va augmentar a un ritme del 2,6% i del 3,0% anual, respectivament, la qual cosa va incrementar els CLU. A França, malgrat que la productivitat va créixer a taxes similars a les d'Alemanya, els salaris van pujar a un ritme major.

En els últims anys, s'ha modificat de forma substancial aquesta dinàmica, insostenible en una unió monetària. Espanya ha guanyat una part de la competitivitat relativa perduda, ja que, gràcies a la moderació salarial i a l'aug­­ment de la productivitat, els CLU han continuat estables. Aquest no ha estat el cas de França ni d'Itàlia. A Fran­­ça, tot i haver-se moderat, els increments salarials s'han mantingut per damunt de les millores de productivitat. A Itàlia, els CLU han continuat creixent, a causa, sobretot, de les pèrdues de productivitat. A més a més, una part de la competitivitat perduda dels països del sud d'Europa s'està recuperant gràcies a l'evolució dels costos laborals alemanys, que han augmentat després de la crisi sense que s'hagi incrementat la productivitat.

Aquesta correcció de la competitivitat relativa podria continuar per les diferències en el cicle econòmic entre les economies de la zona de l'euro. Alemanya ja ha tancat la bretxa de producció, segons les estimacions de l'FMI; té una taxa d'atur en mínims històrics, i tot fa pensar que creixerà a un ritme superior al seu potencial a curt i a mitjà termini. Tot plegat hauria de comportar un augment de les pressions salarials. De fet, els salaris van créixer al voltant de l'1,7% el 2014, i les pujades salarials pactades per al 2015 i el 2016 en diversos convenis col·lectius (com en el cas de les indústries metal·lúrgica i química) ja són, de mitjana, superiors al 3%.

Espanya, Itàlia i França pateixen encara un important excés de capacitat productiva, la qual cosa s'hauria de traduir, si l'evolució salarial s'ajustés al cicle econòmic, en menors pressions salarials enguany. En part, ha estat així, en especial a Espanya i a Itàlia, on els salaris van augmentar el 2014 el 0,7% i el 0,4%, respectivament. A França, en canvi, van augmentar l'1,4%, malgrat el feble creixement econòmic.

En resum, és necessari que les economies de la zona de l'euro aconsegueixin fer convergir i contenir els CLU, per la via tant de les compensacions laborals com de la productivitat. El diagnòstic per països ha mostrat el camí que ha de recórrer cada economia. Ni Alemanya ni els seus socis europeus poden perdre de vista que és necessari incrementar la productivitat laboral i les remuneracions salarials només en la mesura que millori la productivitat. A més a més, és imprescindible aconseguir que els CLU convergeixin entre si. No s'haurien de repetir els errors del passat.

1. Els costos laborals per unitat produïda (CLU) corresponen al quocient entre la compensació laboral per empleat i la productivitat laboral (mesurada com el PIB en termes reals per empleat).