Des de la meitat de l'any passat, el dòlar s'ha apreciat al voltant del 10% en relació amb una cistella àmplia de divises (vegeu el primer gràfic).1 Una bona part d'aquest enfortiment deriva d'una política monetària que, ateses unes perspectives de creixement més positives del país nord-americà, és comparativament més restrictiva als EUA que en altres grans regions del món. Així i tot, aquesta forta apreciació del dòlar ha suscitat una certa preocupació pels seus possibles efectes adversos sobre el sector exterior nord-americà i, en conseqüència, sobre el seu creixement econòmic.

A mitjà termini, una apreciació del tipus de canvi comporta una disminució de les exportacions (perquè són menys atractives en termes de preu) i un augment de les importacions (per l'efecte contrari), la qual cosa provoca, al seu torn, un menor creixement del PIB. Per exemple, segons el model d'equilibri general FRB/US utilitzat per la Reserva Federal (Fed) en l'anàlisi i en l'elaboració de les previsions macroeconòmiques, una apreciació del dòlar del 10% es tradueix en una reducció del creixement de 5 dècimes després de quatre trimestres i de 7,5 al final del segon any.

Malgrat la solidesa del model utilitzat per la Fed, cal destacar que els membres del Comitè Federal del Mercat Obert de la institució (FOMC, per les sigles en anglès) han emfatitzat recentment que esperen que l'efecte del tipus de canvi sobre l'avanç del PIB sigui menor que en ocasions anteriors. Diferents factors podrien incidir en aquesta in­­fluència minvada del dòlar sobre el creixement econòmic. Per exemple, el canvi del tipus d'exportacions del país, tecnològicament més avançades i, per això, menys sensibles als canvis dels preus, o exportacions més integrades en les cadenes de valor global i, per tant, menys afectades per l'apreciació del dòlar gràcies a les importacions d'in­­puts intermedis més barats.

Sigui quin sigui el motiu, un senzill exercici permet constatar que l'opinió dels membres del FOMC és fomentada i que, de fet, el canvi en la sensibilitat de les exportacions al tipus de canvi sembla quantitativament molt rellevant. Això s'observa al segon gràfic, en què es relaciona la va­­ria­­ció de les exportacions de béns i serveis amb la variació del tipus de canvi en dos períodes diferents: 2011-2014 i 1970-2010. Així mateix, es tenen en compte altres factors clau en l'evolució de les exportacions, com la demanda global (mitjançant el creixement del PIB dels països de l'OCDE). Com es pot veure, en l'actualitat, les exportacions no solament són menys sensibles al tipus de canvi, sinó que la seva sensibilitat s'ha reduït gairebé a la meitat.2

En definitiva, malgrat que l'apreciació del dòlar sigui de­­guda, més enllà de les conseqüències derivades d'una po­­lítica monetària relativament més restrictiva, als majors avanços de l'activitat econòmica i a les millors perspectives dels EUA en relació amb altres regions, com el Japó o la zona de l'euro, la pèrdua de competitivitat que es deriva d'aquesta apreciació en redueix lleugerament el creixement a mitjà ter­­mi­­ni. Així i tot, la disminució recent de la sensibilitat ex­­portadora del país davant els moviments canviaris miti­­garà l'efecte sobre l'economia.

1. Segons les dades del BIS, en termes nominals efectius, s'ha apreciat entre l'11% i el 14%, segons s'utilitzi una cistella més o menys àmplia de di­­vises, respectivament. En termes reals efectius (és a dir, controlant el diferencial d'inflació dels diferents països), s'ha apreciat gairebé el 10%.

2. El canvi en la sensibilitat de les exportacions al tipus de canvi és estadísticament significatiu.