Una de les bones notícies en matèria econòmica dels últims anys és la millora de la competitivitat que ha experimentat l'economia espanyola. Els costos laborals unitaris (CLU) en relació amb els socis comercials de la zona de l'euro (la referència més utilitzada per analitzar l'evolució de la competitivitat en els preus) se situen ja en nivells dels anys 2000. No obstant això, ara que l'activitat es comença a recuperar, la incògnita que sorgeix és si la millora de la competitivitat respon a factors temporals vinculats al cicle econòmic o si, en canvi, és el resultat d'un canvi de fons de l'economia espanyola. Una breu anàlisi dels factors que determinen l'evolució dels CLU ofereix pistes interessants.

Entre els anys 1999 i 2007, la remuneració nominal per assalariat per al conjunt de l'economia va créixer de manera significativa (el 3,5% anual, de mitjana), molt per damunt de la productivitat (el 0,3% anual). Com a resultat, els CLU van augmentar de forma notable (vegeu el segon gràfic), molt per damunt dels increments registrats pels socis comercials, la qual cosa va reduir la competitivitat.1 Per sectors, els increments salarials i l'avanç de la productivitat no van mostrar cap relació entre si. És a dir, durant aquesta etapa, els salaris van créixer, de mitjana, de forma similar a tots els sectors, independentment dels guanys de productivitat assolits (vegeu el tercer gràfic).

El patró va canviar de manera significativa durant la recessió. Inicialment, la major caiguda de l'ocupació en relació amb la del PIB va fer que augmentés de forma notable la productivitat, la qual cosa va empènyer els CLU a la baixa. A partir del 2010, a aquest procés es va sumar una evolució dels salaris molt més continguda. Com s'aprecia al segon gràfic, aquest segon factor també va jugar un paper rellevant en la reducció dels CLU. A més de la contenció salarial, que s'observa de forma relativament generalitzada a tots els sectors, sembla que el procés de fixació de salaris també ha canviat: des de l'inici de la recessió, és més coherent amb l'evolució de la productivitat a cada sector. Així ho mostra el tercer gràfic, en què es pot apreciar que és als sectors on el creixement de la productivitat ha estat més intens on més han pujat els salaris. En canvi, als sectors amb un augment menor de la productivitat, l'avanç salarial també ha estat més limitat.

La major correspondència que s'observa entre l'evolució dels salaris i de la productivitat suggereix que els canvis que s'han produït en el sistema de fixació de salaris són de fons i que, per tant, es mantindran en els pròxims anys. I és important que així sigui, ja que són imprescindibles perquè l'economia espanyola pugui afrontar amb garanties els dos grans reptes que encara té pendents: continuar gua­­­nyant competitivitat per assegurar superàvits del compte corrent que permetin reduir el deute extern i in­­crementar el ritme de creació d'ocupació.

1. La productivitat del factor treball és el quocient entre el valor afegit brut en termes constants (VAB) i l'ocupació equivalent a temps complet (OETC): VAB/OETC. Els costos laborals unitaris (CLU) són el quocient entre la remuneració nominal per assalariat (w) i la productivitat (VAB/OETC). Utilitzem la remuneració nominal per assalariat en lloc de la real per la di­­ficultat d'obtenir índexs de preus per sectors.